VALÈNCIA. València apareix en els llibres de moltes maneres. De vegades és escenari central; d’altres, un teló de fons que acompanya els personatges. Però sempre està ahí, immòbil i alhora canviant, marcada per les diferents èpoques que ha travessat i pels trets que han desaparegut o s’han transformat amb el temps. Una ciutat que pot mutar, però que continua sent reconeixible, almenys per a aquells que l’habiten, també des de la ficció.

“És la ciutat que conec, no puc descriure un altre lloc”, apuntava l’escriptor Ferran Torrent en una entrevista amb Culturplaza. Un sentiment que segurament comparteixen molts d’aquells autors i autores que han situat València com a escenari, ja siga des de la memòria, la quotidianitat o la reconstrucció històrica.

Coincidint amb la celebració de la Fira del Llibre de València, del 30 d’abril al 10 de maig, este article reuneix dotze títols on la ciutat apareix amb més o menys presència, però sempre com a part viva del relat.

Noruega

Si hi ha un llibre que convertisca València en escenari absolut, eixe és Noruega (Llibres de la Drassana, 2020) de Rafa Lahuerta. Encara hui continua circulant amb força la novel·la guanyadora al Premi Lletraferit, en gran part per la manera en què retrata la ciutat. A través del seu protagonista, Albert Sanchis Bermell, l’obra recorre una València -on apareix Velluters, el Mercat, el Carme o Russafa- però no tant des de la descripció com des de la memòria. L’escriptor presenta un viatge pels anys vuitanta i noranta, per una ciutat que ja no és, però que encara pesa. El protagonista revisita la seua infància i joventut, les relacions familiars i el pas cap a l’edat adulta, mentre intenta entendre el lloc que ocupa en el món. En eixe procés, la ciutat es converteix en un element inseparable.

Totes les cançons parlen de tu

Xavi Sarrià situa Totes les cançons parlen de tu (Sembra Llibres, 2014) en la València dels anys noranta, en barris de blocs, descampats i recreatius on una generació creix entre la música, l’amistat i un context dur. A través del retorn d’Ivan a la ciutat, la novel·la reconstrueix aquell 1992 que li va canviar la vida i on els records funcionen com a refugi i com a ferida. Més que una ciutat concreta, apareix una València marcada per les absències i per tot allò que encara ressona amb el pas del temps.

“Els records són emocions atrinxerades. Necessite assetjar-los. Vull escriure’t la cançó. Ho vull fer. Per això he tornat a València. I quan rasque les cordes, deixe que la memòria em porte als carrers d’aquell 1992. L’any que em canvià la vida.”

Carnívora

En Carnívora (Edicions Bromera, 2025), l’obra amb la qual l’escriptor Jordi Colonques va guanyar el XXX Premi Enric Valor de Novel·la en Valencià, la ciutat es converteix en el punt central d’una història de terror biològic, travessada per la calor extrema, la saturació turística i el col·lapse dels serveis. Prou significativa és, en efecte, una de les imatges que obri el llibre: centenars de corredors es creuen sense saludar-se pel llit de riu Túria. També apareixen la plaça de l’Ajuntament o la plaça de l’Arbre i són moltes també les picades d'ullet a la València actual.

A partir d’un brot d’una mosca invasora que es propaga entre la brutícia acumulada, la ciutat entra en una espiral de crisi sanitària i descomposició. Colonques construeix així una distopia que, escrita abans de la Dana, no resulta tan llunyana: una València recognoscible on la resposta institucional arriba tard i el caos s’escampa entre la por i la desinformació.

Narcís o l’onanisme

En Narcís o l’onanisme (Llibres de la Drassana, 2018), amb què Carles Fenollosa va guanyar el primer Premi Lletraferit, la ciutat de València es presenta com un escenari omnipresent. La vida del jove Narcís es desenvolupa en una ciutat que prepara les Falles en un març qualsevol, amb l’ombra d’una tragèdia personal, la precarietat i la indignació. També d’una fascinació obsessiva per la lletra impresa, la literatura i els volums perduts que, com una sort de redempció, han de salvar-ho tot: la ciutat, el país i la fidelitat a una llengua i una cultura que malviuen entre la indiferència dels seus conciutadans.

No hi havia a València

En No hi havia a València… (Sembra Llibres, 2021), Mercè Climent situa la història en una ciutat que funciona com a escenari de fons per a la relació entre Jade i Àlex, dos adolescents que es comuniquen a través de cartes que es deixen a l’institut. Cartes plenes de referències culturals i confidències, que permeten abordar qüestions com la identitat, el gènere o les formes d’estimar en un entorn pròxim i reconeixible.

La novel·la pren com a punt de partida un dels poemes de Vicent Andrés Estellés per recollir les diferents relacions que conviuen als carrers de la València actual.

El Violeta

La València de 1955 és l’escenari de El Violeta (Drakul, 2019), amb il·lustracions de Marina Cochet i guió de Juan Sepúlveda i Antonio Mercero. Bruno, un jove de divuit anys, cau en una trampa policial al cine Russafa per a detindre persones homosexuals, emparant-se en la llei de perillositat social. La novel·la gràfica recorre espais concrets de la ciutat, com el mateix cine Russafa, l’estació d’autobusos -altre punt de trobada clandestí-, l’Albufera o l’antiga Capitania General de València, per reconstruir la repressió contra el col·lectiu LGTBI en l’època franquista.

El jo que no mor

Afirmava Ferran Torrent, en una entrevista amb Culturplaza, que “en el 80% de les meues novel·les, València és un personatge més”. Així torna a passar en El jo que no mor (Labutxaca, 2025), on la ciutat està descrita a través de la seua arquitectura i del context urbà dels anys seixanta. “És la ciutat que conec, no puc descriure un altre lloc”, explicava l’escriptor. En aquest cas, som a l’any 1966 i l’hotel Metropol de València rep visitants de tota mena: des d’Ava Gardner, que està cansada de la vida a Madrid, fins a un agent soviètic amb una missió secreta. Al voltant d’este escenari, la novel·la desplega una història d’intriga on també intervenen figures com el director de l’hotel o un jove falsificador d’art.

Però com deia Torrent, la presència de València és una constant en la seua obra, com ja passava en una novel·la publicada just una dècada abans, Un dinar un dia qualsevol (Columna, 2015), on la ciutat es convertia en un retrat directe de la seua vida política i social, amb trames de corrupció, operacions urbanístiques al voltant de Mestalla i un periodista que s’endinsava en els racons més foscos del poder.

Càndid

Càndid (Llibres de la Drassana, 2021), de Miquel Nadal, guardonada amb el Premi Lletraferit de Novel·la, narra la història de sis generacions d’una mateixa família a través de l’evolució de la ciutat de València. Des de l’enderrocament de les muralles en 1865 fins a l’actualitat, la novel·la recorre el creixement urbà i la transformació d’hortes, barraques i alqueries. Amb la presència de figures com Blasco Ibáñez, el llibre construeix un recorregut pels canvis i les tensions que han modelat la ciutat.

La letra herida

La letra herida (Contraluz, 2024), de Sergio Hernández, ens fa retrocedir fins a la València de principis del segle XX, amb la construcció de l’Estació del Nord com a teló de fons. Es tracta, ara bé, d’un thriller amb relat històric que conta la història de Miguel, un jove que torna a la ciutat per treballar en l’obra ferroviària mentre es veu atrapat en un triangle amorós -s’enamora de Maria, la dona del seu únic i millor amic- i en un estranya onada d’assassinats que està acabant amb els líders sindicals de l’estació a sols un any de la seua obertura. València apareix així en plena transformació, marcada per la modernització, la corrupció i els conflictes socials.

El diari de Laia

Els carrers de València formen part del recorregut de El diari de Laia (Llibres de la Drassana, 2021), Premi Diafebus de Novel·la Juvenil. La història s’acosta al dia a dia d’una adolescent valenciana en ple pas a la vida adulta, abordant qüestions com l’amor, l’amistat o la incertesa davant del futur. Però, a més, espais com el barri del Carme o l’Albufera apareixen com a escenaris que acompanyen les emocions de la protagonista. Tal com explicava el seu coautor Sergio Hernández, València “és un espai universal i pot ser identificat fàcilment per qualsevol persona”. Amb dibuix de Toni Caballero, l’obra combina esta mirada generacional amb l’estil manga.

Aigua en cistella

Sempre és bon moment per mirar de prop Carme Miquel, i en aquest cas, Aigua en cistella (Bromera, 1998), l’obra que li va fer rebre el premi Novel·la ciutat d’Alzira en 1997. La història segueix Isabel, una dona que reconstrueix la seua vida a partir dels records i dels textos d’un home que la va estimar en silenci, en un relat marcat per les relacions personals i els desplaçaments. Amb un to evocador, la novel·la situa part de la narració en la València de postguerra, una ciutat que apareix des de la quotidianitat i els silencis, entre treballs domèstics, relacions de poder i una vida marcada per les limitacions de l’època.

Regreso al Edén

La memòria de la postguerra valenciana travessa Regreso al Edén (Astiberri, 2020), de Paco Roca, a partir de la veu de sa mare, que es converteix en el fil conductor del relat. A través dels seus records i d’una fotografia familiar presa en 1946 a la platja de Natzaret, l’obra reconstrueix la vida d’una família en els primers anys del franquisme. La narració mostra el dia a dia de moltes llars en aquell context, amb dificultats per accedir als aliments i la necessitat de recórrer al mercat negre. Tot plegat, en una València de postguerra que apareix des de la quotidianitat i la supervivència.