Llibreries de la memòria: 
València, Nàpols, Tànger

VALÈNCIA. Hi ha ciutats que no sé ben bé si fascinen per elles mateixes o si són les seues llibreries de nou, de vell i de més vell allò que fa que cada volta que hi pense me’n retorne una memòria feta de melangies, com passa amb aquelles fotos d’oncles desconeguts i parents boirosos d’ample mostatxo i bastó de carei, vestits de dril de flairances cubanes i amb ample panamà al cap, que dormen des de fa dècades en un dels calaixos més ombrívols d’un descomunal armari de la casa que va ser dels meus pares i on va transcórrer la meua infància i part de la meua joventut; un pis ample i fosc de l’Eixample de València, amb habitacions sempre tancades i farcides de remors i cruixits nocturns, que aterrien el meu son i els meus somnis, com hauria fet aquella cambra de les nines que tant inquietava el jove Joan Mayol al casalot mallorquí de Bearn.

Els qui ja no siguen jóvens, recordaran, potser, les llibreries d’aquella València dels anys 60 que la barroera censura de l’època havia convertit en poc menys que cenacles de perillosos conspiradors antifranquistes: la Lope de Vega, propietat d’Ignacio Carrión, aquell xicot tan templat que acaba de faltar; Viridiana, que portaven Tere i el seu home; Lauria, presidida per la imponent i docta presència de Jacobo Muñoz i son pare; Concret Llibres, predecessora d’aquella Tres i Quatre que tanta ira suscitaria en les rengleres d’un feixisme, encara ben viu, que podria haver fet seu l’eslògan atribuït successivament al dramaturg Hans Johst, el màrtir nazi Leo Schlageter, Goering, Goebbles i Millán Astray: “Quan sent la paraula ‘cultura’, lleve el segur de la meua Browning”, la pistola semiautomàtica que tan popular va esdevindre en els anys 20 i 30 del segle passat.

Llibres com els d’El quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell o Tròpic de Càncer d’Henry Miller i les edicions de Ruedo Ibérico, que havien fet el camí d’amagatotis des de Buenos Aires o Mèxic, es venien en la rebotiga d’aquelles llibreries com si de paperines de cocaïna es tractara. Eren objectes lletjos, descuradament impresos en paper bast i amb les pàgines encara unides pel cantell, que el client separava amb l’ajuda d’un tallaplomes o una navaixa, amb paciència infinita i reprimint les seues ànsies de lectura immediata. Llibres que es guardaven amb cura i només es prestaven a amics de confiança. Eren, a més a més, prou cars, però el jove adepte a aquella literatura prohibida i arribada de contraban no dubtava a esmerçar els seus magres estalvis.

Qui escriu estes ratlles, de fet, va portar des d’Anglaterra, dins del folre de pell de corder del pesant abric de l’exèrcit suec que havia adquirit a Londres –en part per conjurar el fred del nord europeu i també, per què no dir-ho, per coqueteria–, una bona quantitat d’aquells llibres menuts, sense rètol en la coberta, que recollien inintel·ligibles sentències de Mao. Recorde la por passada a la frontera en acostar-se un guàrdia civil de tricorn i bigotet al qual no degué agradar la presència d’un jove que viatjava sol pels camins d’Europa. Preguntà d’on venia i la cosa quedà així. Però recorde el meu sospir d’alleujament quan el guàrdia se n’anà i com quasi em vaig fer de cos mentres intentava fer vore que aquell abric suec era lleuger com una ploma.

Romanen també dins dels amagatalls més íntims de la memòria dos llibreries de Nàpols: Guida, un enorme comerç situat en l’atapeïda Via Port’Alba, oberta pel tercer duc, llavors virrei de Nàpols, per tal d’evitar que els vianants hagueren de fer una gran marrada si volien arribar a Via Toledo des del cor del Nàpols històric. Per Guida havia passat tothom que tinguera algun relleu en les lletres italianes: Moravia, Eco, Calvino, Dorfless... L’altre temple del llibre, a poques desenes de metres de l’anterior, era la llibreria Pironti, situada en el grandiloqüent Fòrum Borbònic (Piazza Dante a hores d’ara). La regentava –al costat del deliciós i ja desaparegut restaurant Dante e Beatrice– l’editor Tullio Pironti, que, com algun autor ben nostre, havia sigut boxejador de jove i que va publicar en italià autors com ara Josep Piera o Joan Francesc Mira en una època fausta i oblidada en què l’Acadèmia Valenciana de la Llengua propiciava traduccions d’obres contemporànies valencianes a llengües estrangeres.

Ni Guida ni Pironti existixen ja, malauradament, però sí que ho fa l’última representant de les llibreries conservades en la meua memòria més íntima, la Librairie des Colonnes, la més antiga de Tànger, fundada en 1949. Amagatall i punt de trobada d’autors com Mohamed Xukri, el gran poeta àrab del Marroc, o escriptors residents a la ciutat magrebina durant la dècada dels 60, com ara els membres de la Beat Generation Paul Bowles, William Burroughs o Gregory Corso. Qui escriu estes ratlles, novament, hi anava sovint, però això és tota una altra historia per a tot un altre dia.

Eduard Mira (València, 1945) és escriptor, sociòleg i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Entre la seua extensa obra destaquen De Impura Natione (amb Damià Mollà) i les novel·les Salta Lenin el Atlas, Les tribulacions d’un espia vell, Escacs de mort i El tinent anglés.