Lluís Obiols: “Amb l’oratge ajudem la gent a connectar amb la terra” 

VALÈNCIA. Lluís Obiols (Barcelona, 1973) és un dels nous rostres d’À Punt Mèdia. Després del seu pas per TV3 i la seua estada a Madrid, on va ser el meteoròleg de Telecinco i La Sexta, Obiols complix tres anys en la radiotelevisió pública valenciana. Conversem amb ell sobre els mitjans de comunicació, el canvi climàtic, que ell preferix anomenar canvi global, i la vida d’un barceloní com ell a València

-Com arribes des de La Sexta fins la radiotelevisió pública valenciana? 

-Jo vaig estudiar Geografia i Periodisme, però sempre he sentit fascinació per la meteorologia. Quan vaig acabar periodisme vaig entrar a TV3 amb una beca, on feia de periodista en una secció sobre medi ambient. Des de la corporació de la televisió catalana van llançar un canal meteo i em van agafar en el càsting. Allà ja feia d’home del temps, però també tenia altres tasques com a periodista i vaig coincidir amb altres que començaven com jo, com Albert Barniol o Mònica López. Després d’uns anys vaig començar una nova etapa a Madrid, treballant en Telecinco. Al cap d’uns set o huit anys van externalitzar el departament de meteorologia, però no va funcionar massa bé i llavors vaig tindre l’oportunitat d’anar a La Sexta uns altres set o huit anys. Ja estava un poc cansat de Madrid i de les televisions privades generalistes i la seua manera de treballar, vaig vore l’oferta de treball en À Punt i vaig decidir presentar-me. Molta gent pensa que m’han fitxat, però no, vaig presentar-me al concurs i el vaig guanyar! À Punt també és una aposta personal per valoritzar la informació meteorològica des de la televisió pública. Molts mitjans de comunicació han convertit la informació –i no sols la meteorològica– en un circ. Jo entenc que hi ha molta competència, però quan et fan crear una notícia on no hi ha notícia hi deixa d’haver rigor, i a mi no m’agrada això.

-Quan vas començar la teua etapa en À Punt tot el món parlava del teu accent barceloní. Com van ser els inicis? 

-Cap problema. Els lingüistes van demanar-me que adaptara la meua varietat lingüística a la parla valenciana, sobretot pel que fa a la morfologia verbal i el lèxic. Per exemple, si ací es diu “faça” en lloc de “faci” o “vesprada” en lloc de “tarda”, és normal que en la televisió pública valenciana es diga així. A mi no m’ha costat perquè m’agrada molt la qüestió. M’hi fixe molt, i sempre m’ha agradat aprendre noves paraules i expressions. Respecte de l’accent sí que és cert que a vegades el force una mica, però mai he tingut cap problema. A Catalunya també hi ha presència valenciana habitual en els mitjans de comunicació, amb persones com la diputada Jéssica Albiach o el mateix director de TV3, Vicent Sanchis.

-Com a nouvingut a terres valencianes, què és el que més t’agrada d’ací? 

-La manera que teniu de prendre-vos les coses. Tinc la sensació que podeu ser molt exagerats en tot, i només cal vore les festes que feu, però després teniu un sentit de supervivència i d’adaptació molt grans. Si les coses van mal no vos queixeu tant com els catalans. Sou molt dramàtics de cara a fora, però després penseu en anar fent i sou molt treballadors. Això de no prendre-vos tan seriosament m’agrada. Lleva molts maldecaps perquè vius més la vida. Aparentment sembleu la cosa més barroca i més dramàtica del món, però després dieu “Vinga, visca la vida!”. Ací hi ha intensitats superficials que rasques una miqueta i se’n van, mentres que a Catalunya hi ha sempre un nivell d’intensitat molt alt... Crec que els valencians vos enceneu, però també vos apagueu més ràpidament. En eixe sentit, pense que hauríeu de valorar més allò que teniu. Moltes voltes, amb això de no prendre-vos les coses tan seriosament, no valoreu suficientment el que feu i el que teniu, que és moltíssim.

-En la nova radiotelevisió pública s’han buscat nous referents, nous rostres de la radiotelevisió pública... Et consideres un referent? 

-No. De fet, no me n’he considerat mai. Trobe que la importància que se li dona a la televisió és massa gran. Sempre he dit que els mitjans de comunicació hauríem de reduir un poc l’estrés en què estem immersos. És evident que nosaltres tenim molta repercussió, encara que cada vegada menys, però de nosaltres no depén la vida de ningú, ni tampoc enviem ningú a la presó. Per tant, crec que hem de rebaixar estes intensitats, i si no arriba una última hora a les 11:06 i arriba a les 11:08 no passa res. I per això mateix no em considere un referent: dic l’oratge, intente fer la meua faena el millor que puc i si no ix bé del tot, a l’endemà eixirà millor. Ara bé, un metge no pot dir el mateix, perquè si no ix bé el seu treball una persona podria morir.

-La figura de l’home de l’oratge continua sent una institució, especialment en els territoris amb llengua pròpia. 

-Sí, és veritat que en les televisions autonòmiques el temps funciona com un tren, molt i molt bé. M’ha sorprés l’afició que existix entre els valencians. En altres llocs seria impensable, sense cap suport de l’administració pública, una xarxa privada amb tantes estacions meteorològiques, que et done tantes dades i amb persones tan abnegades com AVAMET, l’Associació Valenciana de Meteorologia. Per això els que fem l’oratge sí que ens acabem convertint en referents, perquè ajudem la gent a connectar amb el territori, amb la terra. Si a més ho comuniquem d’una manera atractiva i vistosa això agrada molt.

-Hi ha optimistes i pessimistes amb el canvi climàtic. Quina és la teua visió? 

-Jo no soc ni tan pessimista ni tan dramàtic. És evident que hi ha un canvi climàtic, tot i que jo preferisc anomenar-lo canvi global, perquè va més enllà del clima. Sobretot hem de cuidar el planeta, i crear noves estratègies d’adaptació. El principal problema que observe és que el clima canvia ràpidament i no hi ha massa dades instrumentals sobre açò encara. El que no m’agrada tampoc és que el canvi climàtic es convertisca en un calaix de sastre on cap tot. És evident que tot té a vore d’alguna manera amb el canvi climàtic, però hem de ser rigorosos. El que falta moltes voltes són estudis d’atribució, que delimiten què es pot atribuir i què no es pot atribuir al canvi climàtic.

-Llavors existix una manca de rigor a l’hora de relacionar els fenòmens atmosfèrics o els esdeveniments naturals amb el canvi climàtic? 

-Cada vegada tenim episodis més extrems i majors contrastos tèrmics i, per tant, el canvi climàtic és un fet. Ara bé, la realitat moltes vegades és més complexa del que pareix. Per exemple, este mes de gener ha sigut tèrmicament normal de mitjana, però és una estadística que amaga coses preocupants. Des del 1954 que no teníem un inici d’any tan fred i hem acabat batent rècords de temperatura màxima. Per tant, hi ha una major variabilitat i ens hi hem d’anar adaptant. Qui ho té pitjor és la gent que té economies de subsistència, que té una capacitat d’adaptació molt menor. Un altre dels factors a destacar és el jet stream o corrent en jet, que organitza les borrasques i anticiclons, i està més ondulat. Ha perdut velocitat perquè s’ha calfat el pol Nord i això ha radicalitzat les diferències tèrmiques.

-Què li diries a una persona negacionista del canvi climàtic? 

-Li diria que passe un estiu a Madrid, a Barcelona o a València sense aire condicionat i em conte després si existix el canvi global o no. Canvi climàtic, més urbanització, manca de zones verdes... Tots eixos fenòmens constituïxen el canvi global i han propiciat, entre altres coses, que les temperatures mínimes siguen molt elevades en estiu. Abans les temperatures eren molt menys extremes, però ara des del mes de maig tenim temperatures tropicals i els estius són molt més bruscos, sobretot en les grans ciutats, i es fan difícils de suportar.

-Què creus, doncs, que podem fer per a lluitar contra el canvi climàtic? 

-Crec que taxar-ho tot amb impostos no pot ser l’única solució, i cal anar molt més enllà. Hi ha gent que es riurà de pagar dos euros més per aparcar en una ciutat i hi ha gent que, senzillament, no s’ho podrà permetre: gravar el dièsel, els cotxes contaminants, els aparcaments... No sé si s’han de gravar o no, però s’han de donar oportunitats per a que la gent puga dur a terme els canvis que els estem demanant. Pense que som molt poc imaginatius, fins i tot els governs progressistes. Estic molt indignat amb això, perquè acaba perjudicant els qui menys tenen i sempre acaben pagant els mateixos. Potser una política de creació de zones verdes, de subvencions per als horts urbans o de creació de treballs estables, tindria un impacte més positiu en eixe sentit, sense perjudicar els qui menys tenen. És un dels principals reptes per a la nostra societat en les properes dècades.