Llums, càmeres, acció! El cinema com a eina educativa a La Coma

VALÈNCIA. Si algú esmenta el barri de la Coma de Paterna en una conversa, segurament siga amb connotacions negatives. Construït en 1985 a només 10 kilòmetres del centre de València, este barri d’acció preferent de Paterna ha patit durant dècades la pressió immobiliària, l’abandó polític i l’exclusió social, i s’ha convertit en un lloc on els habitants patixen l’estigma social pel simple fet de ser veïnat del barri. Però moltes persones treballen per deixar de ser invisibles i mostrar els seus valors. Entre elles, Juan, Farru i Natanael, els xiquets protagonistes de La Bomba, un curtmetratge creat per Manu Pons, professor de l’escola Antonio Ferrandis de la Coma, com a eina educativa i participativa.

“Un dia més, Juan esquiva el col·le i ix a xafar els carrers. Però hui no és un dia qualsevol: el vell boig ha mort, així que Juan i els seus amics no dubten a endinsar-se a sa casa. Allí trobaran alguna cosa insòlita: una bomba. Amb la bomba carregada en un carro de la compra, Juan, Natanael i Farru emprenen un recorregut cap al cor de la Coma, i arriben fins al racó més fosc del barri: la casa del Culebra”, conta la sinopsi.

Vídeos contra l’absentisme escolar

“Fa vuit anys que treballe en el barri i en aquest temps he fet molts projectes audiovisuals amb els nanos. Sobretot han sigut vídeos per atraure’ls a l’escola i contar la seua realitat”, explica el professor del col·legi, Manu Pons. “El punt de partida va ser fer un pas més en aquells vídeos que féiem al col·le. Paral·lelament a ser profe, he estat rodant altres coses xicotetes i vaig pensar en fer un curtmetratge professional que ajuntara les meues dos professions i tinguera lloc al barri, amb els xiquets”, explica.

La peça, de 17 minuts, fa un recorregut pel barri mostrant les cases, els carrers, l’escola i els diversos espais on els xiquets de La Coma juguen i creixen. “Ací hi ha moltíssimes dificultats. Els Centres d’Acció Educativa Singular necessitem una estabilitat en les plantilles perquè si els professors varien molt, això és contraproduent. Però quan vaig comentar la idea, el col·legi sencer es va volcar. Els professors em donaren suport de seguida quan havia d’anar a assajar amb els xiquets, que s’han aprés molt bé els papers”, explica Pons.

La metodologia de treball escolar és activa i participativa per tal d’evitar un dels principals problemes: l’absentisme escolar. “Ací no gastem llibres, treballem per projectes. Tenim per exemple una batucada escolar, un projecte pioner del professor de música, on vàrem construir els nostres propis instruments perquè no teníem diners per comprar-los i hem aconseguit muntar una batucada espectacular. Tenim un teatre dins del col·le on hem fet obres de teatre amb els xiquets...”, explica el professor.

“Per exemple ací fa una setmana paràrem les classes i treballarem durant quasi 10 dies la convivència. La relació entre ells, el racisme, la no-violència... Els llegíem contes als matins i a la vesprada, féiem grups interactius perquè es barrejaren entre ells, obres de teatre...”, narra.

El director explica que el curtmetratge ha sigut possible gràcies al treball continu amb els xiquets. “Tot va començar fa uns anys en l’aula Long John Silver, l’aula dels pirates, on vaig començar a treballar el vídeo amb els xiquets. Anàvem pel barri, grabàbem, anàvem a unflar pilotes a la gasolinera i ho grabàbem... i per a ells aquesta era una experiència formativa diferent i estimulant”, recorda.

Créixer, somniar i aprendre al barri

“De major vull ser bomber ‘pichichi’ que són els que salven les cases i als xiquets en perill”, diu Farru. “De major vull ser motorista”, diu Natael. “De major vull ser militar”, diu Juan. Els tres protagonistes del curtmetratge, alumnes de l’escola de La Coma hi han hagut d’assajar molt per aprendre’s els papers d’una obra de ficció basada en una realitat difícil.

“La bomba” s’acosta a la difícil realitat del barri sense paternalismes. “És la història d’amor d’un xiquet cap a sa mare, que intenta ajudar-la com pot, amb la utopia de vendre una bomba”, explica el director. “Un problema molt fort és l’analfabetisme de les famílies. Un no educa només en l’escola, sinó també en casa i quan els xiquets ixen del col·le i la figura materna o paterna és quasi inexistent, els xiquets acaben passant el dia al carrer”, explica.

La conflictivitat o el tràfic de drogues son part dels riscos als quals s’enfronten. “Són xiquets que han de créixer abans d’hora i lamentablement ser roín està de moda. Volia mostrar què et passa en un barri com aquest si no vas al col·le. Que et pot passar qualsevol cosa. Uns xiquets al carrer amb una bomba en un carro ací no criden l’atenció però en València no avancen ni 10 metres”, critica el director.

La situació de les xiquetes del barri, a més compta amb dificultats de gènere. “El nostre objectiu és que totes acaben l’institut, però no és així. Si acaben l’institut alguns alumnes són xics. Per a mi, el més important és que les xiquetes gitanes tinguen una motivació i no deixen l’escola abans d’hora per casar-se, de manera que puguen tindre un treball i una carrera. Però és molt difícil i s’aconsegueix en pocs casos”, reconeix el professor.

 Per a l’escola, el futur es planteja en clau de repte: “El següent pas que estem intentant donar és involucrar més a les famílies en la vida escolar del centre, que ara té uns 120 xiquets”, explica Pons. “M’agradaria mostrar una realitat que està ahí i sembla que ens hem oblidat d’ella, hem apartat a les persones ahí i ací hi ha molt a fer. La solució no sé quina és, però el que és segur és que els professors només no podem”.