Mai PAI!

VALÈNCIA. Fa dues setmanes la meua personeta estava llegint abstreta un còmic d’Astèrix i Obèlix titulat La residència dels Déus. La vaig veure molt interessada pel que vaig preguntar- li per l’argument i, sense dubtar-ho ni un segon, em va respondre: “Mamà, és del PAI”. Només gitar-la, vaig tindre la curiositat de llegir-lo i, efectivament així era: en aquesta ocasió l'estratègia romana per a desfer la resistència dels molests gals era construir una urbanització on reubicar a famílies de la gran Roma. Aquest megaprojecte urbanístic tenia dos objectius: el primer era destruir el bosc que envoltava la vila d'Astèrix i els seus amics, el qual els proveïa de totes les matèries primeres que necessitaven per a fer front i resistir el setge romà. I el segon, doblegar la forta identitat col·lectiva lligada amb l’arrelament a eixe bosc que els pertanyia. I, a més, que quedaren assimilats pel contacte amb el nou veïnat provinent de la gran urbs, mitjançant els quals adoptarien els valors romans.

Igual que la Residència dels Déus, el macroprojecte urbanístic per al PAI del barri de Benimaclet, amb el suport públic de la vicealcaldessa socialista Sandra Gómez, farà que l'essència i la identitat del nostre barri desaparega, transformant els valors que ens caracteritzen i es diluïsquen en l’especulació urbanística. El gran superpoder del sistema capitalista i el que li permet perdurar i enfortir-se, tot i els entrebancs que va trobant-se pel camí, és la seua capacitat de mutació segons les noves circumstàncies que va trobant- se. Així doncs, el capitalisme urbanístic sap que per a continuar enriquint-se amb els seus negocis ha de canviar el seu discurs de les darreres dècades, per un més proper a les noves sensibilitats i preocupacions de la ciutadania.

Consegüentment, les seues narratives per a vendre projectes s'omplin d'un retòrica que, tot i que al principi semblava subversiu, s'ha transformat en el que és políticament correcte. Atés açò, paraules com ecològic, proximitat, slow, barri amable o sostenibilitat han sigut buidades del seu contingut original i són utilitzades per a l'únic objectiu del capitalisme: l'enriquiment d'uns pocs a costa dels béns comuns. Per descomptat, el capitalisme urbanístic, té una altra visió del bé comú (d’uns pocs) mitjançant la privatització de sol públic i comunitari, i la construcció de grans urbanitzacions amb zones d’esplai, verdes, piscines, pistes de tenis i pàdel per al gaudiment dels qui habiten dins del perímetre tancat.

Benimaclet és un barri vinculat a la terra, a l’horta que l’envolta. Tradicionalment els valors, la cohesió i la identitat col·lectiva del veïnat es va construir al voltant del treball al camp. Aquests valors i formes de vida, han sigut un fort reclam per a famílies nouvingudes que s’han instal·lat al barri buscant un estil de vida molt concret al Cap i Casal. La mescla i intercanvi de generacions, procedències, cultures, llengües, consciències i tradicions ha originat unes sinergies que han generat un fort teixit associatiu que ha propiciat gran quantitat de projectes de molts tipus, entre els que destaquem pel motiu que ens ocupa els horts urbans i tot el que s’ha generat al voltant d’aquesta activitat com la Figuera, Ecomaclet o el CSOA l’Horta. Projectes comunitaris que cohesionen el poble i ens fa sentir arrelades a la terra.

Contràriament a alguns dels arguments esgrimits per Sandra Gómez, a Benimaclet no hi ha una mancança d’habitatges, tot el contrari. El problema sorgeix quan grans inversors compren els habitatges existents a cabassos per a especular-hi i augmentar els preus exponencials dels llogers cada vegada més inaccessibles per a les classes treballadores que acaben expulsades pel capitalisme salvatge i no poden desenvolupar els seus projectes vitals on han decidit viure.

Comptat i debatut, no tinc cap dubte que la materialització del projecte de Metrovacesa no solucionarà el vertader problema d'habitatge que té el barri, sinó tot el contrari, l'agreujarà. A més, amb la construcció dels habitatges i l’afectació al territori que es genere, s’eliminarà l’última oportunitat d’aconseguir serveis públics per al barri. Sandra Gómez afirma que amb aquest PAI les peticions del veïnat seran escoltades: una altra escola pública, una escoleta de 0 a 3 anys, un nou centre esportiu i no sé quantes coses més vindran amb els nous edificis. Però, la realitat és que res canviarà per al veïnat, ja que tots aquests serveis són necessaris ara, amb la població actual del barri, i amb la construcció dels immobles més famílies s’instal·laran al barri i els serveis públics que publicita la regidora seran insuficients per a cobrir-ne les noves necessitats.

En conseqüència, i una vegada més, el veïnat estarà a la casella d’eixida, mentre que la constructora ja s’haurà omplert les butxaques. Malauradament i contràriament als gals, al barri de Benimaclet no viu un druida amb unes bellotes màgiques que poden fer créixer a l'instant tots els arbres talats pels romans. Així doncs, només ens queda seguir lluitant pel nostre barri.

Verónica Gisbert és professora de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València (UV)