Marala, de la mort del cos a 'la petite mort'

VALÈNCIA. La mort és polisèmica, igual que ho és el nou disc de Marala, Jota de Morir: melancòlic i enèrgic, vital i pausat, tradicional i contemporani. Les veus de Sandra Monfort, Selma Bruna i Clara Fiol, també polisèmiques, deixen de servir-se del cançoner popular per armar 10 cançons sota un projecte temàtic: el de la mort, amb tots els seus significats. "Es que som unes intenses", resumeixen, per altra banda, elles, en conversa amb Culturplaza.

Entre les seues fonts d’inspiració, un ventall de lectures sobre les diferents morts: Las muertes chiquitas, de Mireia Sallarès; Coral romput, de Vicent Andrés Estellés; o La hora de la estrella, de Clarice Lispector.

El grup se centra, havent publicat el disc, en el directe, amb el que prometen sorprendre. El públic valencià podrà comprovar-ho en la Fira Trovam (3 de novembre) i al nou cicle de música valenciana del Palau de Les Arts (21 de desembre).

- El canvi de so és prou evident en aquest segon disc. Quina ha sigut la vostra experiència en l'estudi i també amb Pau Vallvé com a productor?
- Sandra Monfort: Estàvem buscant un canvi respecte a A trenc d'alba. Volíem que fora més fresh, més modernet en la sonoritat, en els colors, ficar-li algo més d'electrònica... I buscàvem una figura que ens poguera orientar en aquest sentit. Un amic nostre ens va dir que potser ens entendríem amb Pau Vallvé, i així va ser. A ell li motivava molt el projecte i les cançons, tenia idees que ens quadrava amb el concepte, així que ens vam aventurar.

- Serà una sorpresa per al vostre públic. Després del primer disc, Jota de morir comença amb A la vora del riu mare, on la guitarra és la gran protagonista, però just després Disimula trenca totalment amb això. Quins han sigut els equilibris i desequilibris que volíeu donar lloc?
- Clara Fiol: En aquest disc, les cançons les hem composat totes nosaltres, el disc és temàtic, partíem de zero i ho vàrem parir tot. Aleshores, vam poder decidir molt cap a on volíem anar: estem més despreocupades i més divertides que amb A trenc d'alba, que en el seu moment ens quadrava molt i potser ara no tant. Tenim menys complexos i per tant ens donem permís per arriscar i fer el que volem. Estem contentes d'estar fent el que volem.

- Parleu-me d'eixa temàtica que travessa el disc, la mort.
- S. M. : Ens interessava molt el tema perquè sentim que no es parla tant com ens agradaria que es fera i, a més, és una temàtica central de la música tradicional, i volíem apropar-nos. Quan la meua iaia parla de la mort, ho fa des d'una lleugeresa que a mi m'espanta i m'admira. "De deu companyes que tenia, ja només em queden dos. Totes es van quedant pel camí": clar, pensar que les teues amigues s'estan morint a mi m'espanta, i la meua iaia ho parla des d'un altre lloc que m'encurioseix.

- Selma Bruna: I tirant el fil, vàrem pensar que, més enllà de la fi de la vida d'un cos, també volíem parlar de les diferents morts, petites morts que va experimentant les persones al llarg de la seua vida, dols que es pateixen i que son tabú. A nosaltres, estan molt presents: que si els xurris que s'acaben, que si una persona està vivint a València i jo a no sé on. Marala teníem eixes converses i la mort era un marc per parlar-ne amb música.

- C.F.: I quin repte fer-ho des d'eixe premissa de ser divertides i informals. Volíem fer-ho amb profunditat, però volíem fer-ho d'una altra manera.

- Cada cançó que tocàveu amb A trenc d'alba es notava que venia de cada una de vosaltres. Com és aquest procés col·lectiu i ample d'arribar amb les teues ferramentes i fer-les créixer amb la resta?
- S.B.: Sí, en A trenc d'alba era així, cadascuna teníem una col·lecció de cançons cadascuna que vàrem ficar damunt la taula i, a partir d'ací, anàvem estirant el fil. Una altra cosa que teníem ganes que passés en aquest segon disc és precisament això: que les cançons partien de zero, en comú. Era una manera molt diferent de crear el disc. Des de l'estiu de l'any passat hem estat en aquest procés, posant la sorra amb l'elecció del disc fins ara. Ha sigut un procés molt comú.

- C.F.: També, quan fas un disc amb unes cançons que ja existeixen, has de triar; però amb un disc amb cançons pròpies, havíem d'orientar què era el que faltava al disc, què volíem fer. Per exemple, "ara falta un espai lluminós" o "tenim molts temes ràpids, anem a fer una cosa més lenta". I ho resolíem amb una pluja d'idees, posant en comú...

- S.M.: Cadascuna som d'una mare, però també hi han coses que compartim i ens agraden conjuntament, no només musicals: experiències vitals, lectures... I tot açò també forma part de les cançons. És una espècie de "cultura Marala".

- Aleshores, el primer disc era conéixer-vos i aquest segon un re-coneixement des d'un lloc diferent.
- S.M.: Totalment, es que quan vàrem encetar el primer disc ens acabàvem de conéixer-nos, i ara ja fa anys d'això. Partim d'una base diferent, sabem que és el que ens agrada i ens molesta, i això fa que siga més fàcil treballar juntes.

- Això de compartir lectures m'interessa molt, perquè es nota com travessa en la vostra manera d'escriure, que en cap moment vol ser evident ni explícit.
- S.M.: Som unes poètiques! I a més, quan obres la porta de la casa de la mort, s'obrin també mil finestres. Quan parles de l'amor, estàs parlant de la mort. Quan parles del sexe, l'orgasme és una petit mort.

- S.B.: Si haguéssim agafat un altre tema, seria igualment la nostra manera d'escriure i de composar. Cadascuna de manera personal, però les tres compartim una escriptura molt literària. Volem generar una bombolla per veure la gent que es queda de totes les possibilitats del que hem escrit.

- C.F.: És bastant polièdric Marala, perquè també som molt contundents. Volem agafar les dues parts de la balança: no volem fer-ho molt explícit, però a la vegada també som molt terrenals.