GRUPO PLAZA

ressenya

Martin Eden i Jack London: espill de vida i mort

8/12/2020 - 

VALÈNCIA. Entre els escriptors –però sobretot entre els lectors i les seues preferències llibresques– poden establir-se infinites catalogacions. De fet, eixes categories que suposen una forta atracció d’alguns lectors cap a determinats autors són en realitat poderoses indicacions o avisos, compartiments més o menys estancs que indiquen concordances o afinitats vitals però que, en essència, representen bàsicament i de manera més o menys conscient limitacions a les capacitats i les possibilitats lectores. Ben legítimes, no cal dir-ho. Així, és ben conegut l’arquetip del lector intel·lectualitzant, sempre adscrit en exclusiva a obres d’alta densitat o complexitat literària, i que agraïx immensament i necessita d’alguna manera que el creador d’eixa obra siga un model de misantropia o vida retirada, posseïdor d’enlluernador i pacífic expedient acadèmic, patidor de turments interiors d’alta gamma o de temperament poc procliu al vitalisme o a certa relaxació moral.

Per a lectors com eixos no va nàixer el nord-americà Jack London (San Francisco, 1876 – Glen Ellen, 1916). Tingut durant molt de temps com a paradigma de la literatura juvenil, només en les últimes dècades la seua figura ha assolit en cercles crítics i acadèmics el caràcter totèmic que li aporta una obra excepcional, i que va prou més enllà del banal etiquetatge ja referit. Perquè London representa exactament, a més d’una qualitat literària singular i una perfecta mostra del vigor que va tindre el seu jove país, el contrari d’aquelles ortodoxes i tristes preferències: l’aventura, la vitalitat, la mescla lliure i desacomplexada amb les diversitats i les meravelles del món o cert atractiu desorde que conduïx a la relaxació, a la relativització i fins i tot a l’esclat de les morals convencionals. El vi sense aigua que tan atractiu ens resulta en les edats més jóvens, i el sabor i la intensitat del qual mai deuríem oblidar.

Podria dir-se –però no ho direm– que la vida de Jack London va ser la millor de les seues novel·les. Nascut a San Francisco en un ambient més que modest, sa mare Flora Wellman va ser professora de música amb vel·leïtats espiritistes i son pare fou un home dubtós però pintoresc: sembla que es tractaria de l’astròleg itinerant (signifique el que signifique això) William Chaney, qui s’havia relacionat amb Flora durant el temps del seu embaràs, però que finalment negaria eixa paternitat. En qualsevol cas, la professora i espiritista a temps parcial acabaria casant-se amb el veterà de la Guerra Civil nord-americana John London, traslladant-se a la localitat d’Oakland (a l’altra banda de la badia), i de qui el futur escriptor agarraria el cognom per a l’eternitat.

Desertor de l’escola, la sòlida formació cultural del jove Jack serà fruit d’un autodidactisme feroç que va fer-li devorar els llibres de la biblioteca pública del seu poble, i que alternava des dels dotze anys amb treballs de pura subsistència com a venedor de diaris pels carrers o alienat treballador durant més de deu hores diàries en una fàbrica de conserves. Amb els guanys obtinguts, als quinze comprarà una minúscula i miserable embarcació per a convertir-se en pescador pirata d’ostres per tota la badia de San Francisco. Eixa faena el posarà en contacte i provocarà amistats amb molts mariners, la majoria d’ells bevedors contumaços, fugitius de la justícia en molts casos, amics de les bregues i del ambients més sòrdids entranyablement units a certa marineria.

Tanta camaraderia portuària va acabar com havia d’acabar: embarcant-se en 1893, als dèsset anys, en la goleta Sophia Sutherland que marxava al Japó a través de l’estret de Bering. Però també coneixerà els mars del Sud, on una espurna inextingible de fascinació, tan nítida com la bellesa de la línia de l’horitzó dels dies més clars, es clavarà per a sempre en les seues pupil·les. Quan torne a una Oakland sacsejada pels disturbis socials, comprovarà que la majoria dels seus amics mariners ja no estaven, liquidats a parts iguals entre l’alcohol i la violència salvatge i constant dels ambients on es movien. 

Neguitós i fart de tot, Jack London inicia una vida vagabunda per Califòrnia, convertit en un jove rodamon que enceta ací i allà treballs precaris i efímers on l’abús i l’explotació eren les normes, i que el portaran a abraçar el socialisme com a fórmula de redempció col·lectiva. En 1897, i acompanyat del seu cunyat, s’embarquen per a unir-se a la mítica febra de l’or del Klondike, al Canadà. Allà viurà experiències límits en molts sentits, s’engrandirà la seua mirada d’escriptor i serà un temps determinant en la configuració posterior de les seues obres, particularment en dos de les principals: The Call of the Wild (1903) i White Fang (1906).

Tornat a Oakland, encetarà amb voluntat ferma el seu compromís amb la literatura. A poc a poc, en una autèntica prova de tenacitat, sense contactes o capelles a les quals adscriure’s, i aprofitant la moda de les revistes més o menys literàries que feia furor en aquells moments als Estats Units, el seu nom començarà a sonar i a rebre reconeixements i diners, tot allò pel que va lluitar (i que va aconseguir, com el vaixell que va poder comprar-se i amb el qual va tornar als mars del Sud) fins que la seua prematura mort, en la qual va influir l’alcoholisme i les seqüeles físiques del temps passat al Canadà, va tallar tot en 1916, quan Jack London a penes comptava quaranta anys.

Tot i la brevetat dels seus dies, i a banda de la vida aventurera amb la qual tant va patir i gaudir, va ser un escriptor incansable, d’una genuïtat a prova de bombes, autor de centenars de contes i més de vint novel·les (algunes memorables), entre les quals està sens dubte Martin Eden (Edicions de 1984, 1988). Esta novel·la és tinguda com la més autobiogràfica que va escriure (ell mateix va arribar a dir, per si hi havien dubtes i molt flaubertianament, “Martin Eden soc jo”), i relata l’ascens d’un jove, vigorós i atractiu mariner que, fascinat en tindre contacte casualment amb una casa burgesa de San Francisco i pel seu ambient de presumpta sofisticació mundana, i per Ruth, la jove filla de la família, iniciarà tota una ascensió cultural autodidacta per a assolir eixe refinament que l’havia encisat, condensat en la ferma voluntat de deixar arrere el món feréstec d’on provenia i fer-se escriptor. La força de la voluntat, la crueltat del món editorial o les misèries dels jocs d’equilibris socials estan presents en esta autèntica Künstlerroman o novel·la d’evolució i destí de l’artista, en este transsumpte de la pròpia vida de l’autor que quedarà per a sempre.

Jack London representa com pocs escriptors la passió per la vida o els viatges, l’ànsia permanent de coneixements, i qualsevol dels seus llibres posseïx un vigor primitiu i autèntic sempre amerat d’eixe resplendor líric que els fan tan atractius. Probablement per això el seu Martin Eden ha sigut durant generacions espill d’emocions de tot jove aspirant a escriptor, carregat a parts iguals de l’encant i el desencís de la vida, narrat en un estil ràpid, potser excessiu donada la llargària del llibre (perquè no permet treva ni descans), i que transmet una sensació constant d’ansietat per arribar però també la necessitat de l’amor, de perseguir els somnis i de fer-se un camí propi entre les boires dels dies, a pesar que a vegades eixos somnis no són exactament –o ni remotament– com els imaginàvem.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email