GRUPO PLAZA

cartografia botiguera de la ciutat

Memòria i salvació de les ciutats

No viatgem per coses raonables, per coses reals. Al final de totes les rutes del món no hi ha res seriós, cap cita de negocis, cap bitllet, ni tan sols un sentiment. Només hi ha un fantasma. Almenys això deia el poeta i assagista francés Léon-Paul Fargue en Le Piéton de Paris (Gallimard, 1939)

| 07/04/2019 | 9 min, 48 seg

VALÈNCIA. Hi ha una paraula amb èxit que evoca en francés el passeig, el vagareig: flâner. Però hi ha un altra que m’encisa, musarder, una mescla de perdre el temps, d’indolència atractiva, que era l’activitat a la qual es dedicava l’esmentat poeta. Nosaltres, però, no hem tingut passejadors. Ni sort amb la memòria literària. Un passejant actual que s’acoste al número 22 de la Gran Via de les Germanies desconeixerà que la parròquia de Santa Maria Goretti és l’antiga Casa de la Democràcia del partit de Blasco Ibáñez, el PURA, confiscada durant la guerra per Izquierda Republicana, i després per la Falange, i just enfront hi havia l’edifici que albergava l’editorial Prometeo i la casa familiar. És el lloc on desembocà la manifestació cívica que el dia 1 de febrer de 1928, des de la redacció del diari El Pueblo, recorregué tota la ciutat després del traspàs a Menton de Blasco, i on la societat colombaire El Túria enlairà mil dos-cents coloms al mig de l’avinguda, com a símbol de llibertat. No és cap mena d’erudició estúpida.

L’episodi, interesantíssim, sobre el qual he escrit des d’una altra perspectiva literària, és només un exemple de la manca de memòria que la traça de la ciutat és capaç d’advertir sobre el seu caràcter singular, i que no hi ha manera d’esmenar. La ubicació de València Nova en el carrer de la Mar, la Impremta Valencianista en el carrer de Minyana, i tantes i tantes mostres de petjades absents es projecten també sobre avingudes extravagants, grans vies de noms consecutius, estàtues d’ubicació inversemblant, la del Marqués de Campo a la plaça Cánovas, la de Teodor Llorente, enfosquida pels arbres i sense neteja. No és estrany. Ni estàtues, ni rajoles, ni façanes, ni manera humana de recordar els noms dels edificis, els arquitectes o antigues presències. L’erudició i la memòria no són la medicina que cura tots els mals de la imatge de la ciutat, però no haurien de ser negligibles. És cert que a París s’arribà a escriure un llibre sobre l’“estatuamania”, un report històric sobre l’abús de les estàtues i els centenars d’elles que feien versemblant l’afirmació que la ciutat era un Parnàs a l’aire lliure.

Llevat de la parcial fília de la València capital de la República, no hi ha res més, el que merita una encertada política no de proliferació de rajoles commemoratives, sinó una encertada política de nomenclàtor, memòria urbana, paisatge literari, dignificació de la frontera de les cases, eliminació de cables i restitució de la dignitat, que moltes vegades no és més que ser amorós dels detalls, deixar de ser la ciutat que fa les coses de qualsevol manera a passar a ser la ciutat que busca la procura d’allò comú, de tots, el souci de tous.

Viatges, turisme, franquícies

Acostumats a ser una ciutat amb un turisme escàs, sobre un centre històric immens, les manifestacions actuals d’atracció del viatge de tres dies ens han trobat amb la invasió de milers de visitants a la recerca de la foto acreditativa de la presència, i en la conversió de les ciutats, d’esta i moltes altres, en un trist escenari, teló de fons de l’experiència del viatge com a simulacre de la vida. Ciutats que lloguen el seu centre històric, buit de veïns, comerç i activitats, com a escenari banal, sense vida real, sense producte local, colònia de la franquícia, eixe monstre que colonitza les mentalitats i el consum, i fa de la ciutat moderna un únic espai arreu del món, en el qual l’únic que canvia és el teló de fons on posar per a captar la imatge, la classe de museu que visitar. Canvia el clima, i el tipus d’edifici, però roman inalterat el perfum de les mateixes experiències gastronòmiques i hostaleres dissenyades per l’algoritme.

De la franquícia com a fórmula mercantil es desprén un mercat laboral franquiciat, una imatge de les ciutats adotzenada al voltant de tòpics acomodats al nombre de dies de visita, i una mentalitat del visitant que no busca el respecte i la confusió silenciosa amb la vida real, sinó l’amortització de la sorpresa, la repetició de visites confirmatòries d’allò que ha estat prèviament suggerit. Imatges tòpiques que ja no venen de la guia Baedeker, sinó de l’anònim i inquietant motor de recerca de les plataformes.

En eixe context, la franquícia arrasa i destruïx l’ecosistema comercial i urbà de la ciutat, i esdevé, com ara respecte de la pèrdua de biodiversitat en el mon, una manifestació empresarial d’espècie exòtica invasora, que no és agent de canvi i de progrés, pausat i de millora de la diversitat, sinó amenaça per a la diversitat mateixa, causa d’extinció de models i pautes de convivència seculars, i que acaben fent que els agents públics treballen finalment per a la susdita espècie invasora. Administracions liberals o progressistes, amb millor o pitjor fortuna o intencions, acaben rendides a donar combustible, espais, mobilitat i llicències d’apertura a este fenomen imparable.

La temptació estèril del símbol

Tot el centre històric s’ha convertit en un simulacre d’autenticitat, una mera carcassa buida, aparador que exhibix l’antiguitat només com un rètol numèric, des d’esta o aquella data, només per satisfer el consumidor de simulacres, client de la franquícia, sobre la qual es rehabiliten places, s’obrin estacions i infraestructures, i es construïxen carrils de bicicletes i altres vehicles, que després unes altres franquícies s’encarregaran de gestionar. I roda la mola. De sobte, qualsevol dia i a totes hores, sense veïns reals, els carrers de la ciutat han sigut colonitzats per una edulcorada oferta gastronòmica i comercial, en mans de la maleïda franquícia, sense gust, sense cura, sense orde ni control. No es tracta de fer polítiques coercitives de la identitat i de la imposició erudita. Es tracta, simplement, com passa en tants altres llocs, de la possibilitat de fer compatible la protecció, el patrimoni i la imatge perdurable de la ciutat.

El model de la franquícia és possible gràcies a les nostres desercions. En el món de les sales d’exhibició, en el de les cafeteries, en el del comerç tradicional on poder comprar el que necessitem i fer-ho de manera amable i generadora de benestar. Guanya en el món del futbol i en el dels records, la publicitat i el posicionament de les ciutats. I u passeja per València i es troba que el personatge del segle XXI és el que davant de l’establiment, amb el menú del dia a les mans, fa prèdica evangèlica del Something for drink, Something for dinner. Ni rastre del passatge Ripalda, ni respecte per l’edifici de Casa Gil. Ignorància del passat, i successió absoluta de totes les franquícies.

Tots en som culpables. El comerç, obsedit només en una visió horària. Jo he vist en Arle, i en moltes ciutats del Midi francés, una oferta comercial sense melancolia, orgullosa, amb uns aparadors que convidaven a l’entrada i on de sobte la compra d’una botella de vi, un pot d’olives o unes llaminadures, un quadern en una papereria, esdevenia un acte de justícia poètica, de patriotisme cívic. Nosaltres, per la peresa. També els ajuntaments, atrapats per la temptació estèril de convertir les polítiques en la petrificació del símbol. De poc servix un esplèndid edifici de Correus, o l’estació del Nord, o la plaça Redona, si després totes les plantes baixes apareixen colonitzades per l’espècie invasora, i el pretés perfil singular autòcton, un exotisme per a justificar noves fotografies. Postals de simulacre. Masses prefabricades. Immobiliàries que decidixen on viure i on especular. Majoristes que sentencien el sentit dels viatges, i als quals s’agenollen governs de tots els signes.

Hem convertit la ciutat en un aparador per a l’espècie invasora, un pur escenari de cartó pedra idèntic al de totes les ciutats, i no la mostra d’una ciutat que viu i es deixa viure, i de la qual la gent pot viure. On estan les botigues d’alimentació amb les denominacions d’origen que tant ens vantem d’aconseguir? On les d’artesania autòctona? Sembla com si tots els esforços s’hagueren adreçat a la demostració política de la possessió de l’espai públic, mentres que al mateix temps l’ornamentació comercial que envolta la ciutat apareix colonitzada. Polítiques de mobilitat que després són gaudides per franquícies de bicicletes, imants de nevera, locals de tapes per a visites de creuer que quan desapareguen deixaran deserta la cartografia botiguera de la ciutat.

Gran temptació, i estèril, la del símbol, tan ensucrada per al progressisme de plataforma. Salvem el Metropol, o el Cabanyal, o Russafa, quan oblidem que l’única manera de salvar-los és convertir-los en l’atracció orgullosa que naix de la vida serena, habitada i autèntica. Salvem el Metropol, i al mateix temps hi ha cinquanta fronteres, reixes, rètols comercials i detalls que moren i desapareixen, amb la indiferència. Rehabilitem este o aquell barri, i és el punt d’inici de la colonització de l’espai per a comerços de franquícia i restaurants i cafeteries amb frases pintades a les parets, simulacions d’experiència, mobiliari de falsa antiguitat, i cambrers amb camiseta de frase de sobre de sucre, Paulo Coelho o pitjor.

Escrivia Charles Péguy, catòlic, republicà, antic esquerrà, sobre la mercantilització del mon, i diferenciava entre la pobresa, que resulta fins i tot acollidora, i capaç de ser viscuda, de la misèria, que és excloent. Com a reaccionari, u pensa fins a quin punt tanta riquesa i tanta inversió pública, fugint de la pobresa, no acaben generant ciutats en les quals ens acabem sentint estranys, uns estrictes figurants.

Coda

Hi ha polítiques de la mobilitat, del cicle de l’aigua, dels residus, de la neteja. Si jo manara només una miqueta, faria polítiques diferents. Una regidoria de l’ornat públic. De la bellesa de la ciutat. I al front, procuradors de la bellesa. I al capdavant, sobren noms. Tono Giménez i Tomás Gorria, de València al detall (Eina Cultural, 2016) i Luís Fernández, de Las calles y su historia (Drassana, 2017). Rescatar la ciutat per a la vida.

next