X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Gargamell

Mística de l’empedrao

Un arròs d’abstinència amb nom d’origen aragonés és un dels grans secrets gastronòmics de Borriana. Un secret venerat en un altre lloc secret, el bar Centro de les Alqueries de Santa Bàrbara. Qui hi va i el tasta sempre se’n recorda

24/12/2017 - 

Tot i que a Almassora, poble veí, el mateix plat s’anomena engravada, a Borriana es coneix com a empedrao, una paella d’arròs amb bledes i abadejo ideal per al temps de la quaresma. El nom delata un origen castellà –i més concretament aragonés–, que sol situar-se a la zona de Sogorb, on és molt popular. Al capdavall, l’Alt Palància va ser repoblat a partir del segle XIII per una majoria de colons aragonesos i no de catalans com a la costa, i just és que en conserven el deix dels avantpassats. L’empedrao borrianenc és una cosa molt seriosa, que admet, com tants arrossos, suculentes gradacions en un crescendo que depén de l’administració de l’aigua: sec, melós, caldós. Mentres no es convertisca en una cosa pastosa, amb el gra esclatat i apegat, l’arròs admet múltiples condicions de cocció, i eixa és una de les raons per les quals els qui l’estimem –que en som molts– ho fem amb dedicació i diligència.

A casa l’empedrao sempre ha parat eixut. Ha estat un arròs sec, perfecte vehicle del sabor conjuminat del bacallar i les verdures. Precisament la gràcia de l’arròs rau en el nomadisme de cada gra, capaç de transportar les mercaderies més variades i valuoses. I en això l’empedrao ve a resultar un dels arrossos més nutritius i substanciosos dels existents, a pesar de –o precisament per– la seua simplicitat culinària. Quan vull menjar-me un empedrao melós o directament caldós solc recalar, en bona companyia, al bar Centro, un establiment de les Alqueries de Santa Bàrbara, la pedania borrianenca situada al nord del terme municipal. Alguns ens hem entestat, amb la boca menuda, a convertir el Centro en el secret gastronòmic més ben conservat de la rodalia. Un secret un poc a veus, una contrasenya passada de boca a orella entre els paladars més exigents, un lloc singular on convidar gent forana àvida d’experiències gastronòmiques excepcionals.

Il·lustres personalitats de tot pèl i ploma han pujat les estretes escales de l’establiment i, entre la sonsònia canallesca de les màquines escurabutxaques i davant per davant de la bigarrada decoració colombòfila del local, han sospirat un moment i s’han preguntat, pràcticament sense excepció, a quina classe de ratera havien sigut conduïdes. Però això ha estat només un instant, el temps just que ha precedit la vista i l’aroma de la paella reglamentària, plantada al costat de la taula parada, siga en versió vegetal o en versió carnívora. Pot passar que algun dels egregis visitants, tot contemplant el menjar, no quede automàticament seduït pels seus efluvis i la seua disposició estètica. En eixe cas caldrà esperar que introduïsca la cullera en la paella –que haurà estat depositada en el centre de la taula, convidant a ser compartida comunalment–. Llavors entropessarà irrevocablement amb una circumstància que no s’esperava. La circumstància, càlida i definitiva, serà el sabor. I és que Carmen Cervera, la cuinera del bar Centro, és una gran dispensadora de delicadeses culinàries.

Una vegada fet el primer tast, tot són murmuris de fonda satisfacció o elogis superlatius i aquell mateix local, de sobte, es veu investit pels domassos de les grans cerimònies catedralícies i la superfície on ha sigut depositada la paella no resulta menys noble que aquella cèlebre taula redona del rei Artús. I és així com ha quedat gravat en el record de cada comensal. No és el Centro, ja es pot comprendre, cap restaurant de luxe. És un bar d’agricultors, sense més pretensions, l’oferta del qual es restringix a l’empedrao, la paella d’ànec –també antològica– i, a tot estirar, una torrada de xulles a demanda. El lloc és la seu dels colombaires de la localitat, però els meus vincles hi tenen unes arrels més poderoses. A Santa Bàrbara va nàixer mon pare i en el mateix bar Centro –llavors seu sindical– va ser nomenat son pare –l’avi que no vaig conéixer– president de la Unió General de Treballadors local, en plena guerra del 36. Represaliat després del col·lapse de la República, l’avi Batiste va passar cinc anys a Sant Miquel dels Reis per crims que només estaven en la imaginació dels qui el van condemnar. Però eixa és ja tota una altra història.

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor i periodista. Descollen les seues obres «La balena blanca» (2007), «Viatge pel meu país» (2012), «El balneari» (2014) i «La memòria del sabor» (2015). Escriu en Ara, El País i El Temps.

Noticias relacionadas

el valencià al carxe

'Vent de llebeig', crònica d’una frontera imprecisa

Por  - 

Molt ha plogut i sobretot molt s’ha regat i treballat una terra que Pere el Cerimoniós va descriure en la seua crònica com a “erma e deserta”. Territori de límits imprecisos, a cavall entre dos regnes, visitem la frontera sud-oest, cruïlla privilegiada on s’apilonen en harmonia diverses capes culturals i lingüístiques, les històriques i també les nouvingudes. Visitem el Pinós per a passar després al Carxe, la mitificada zona murciana on es parla valencià

Grindadráp

El monstre més enllà de l’horitzó

En El llibre del mar, de Morten A. Strøksnes, al costat de l’amor per la natura, la saviesa i el talent creatiu, apareix també un corrent submarí, invisible i fred de destrucció. Perseguim el tauró boreal com abans vam perseguir la balena blanca, en un xoc violent entre l’home i la natura en què, per a véncer, el protagonista ha de despullar-se de la primera capa de civilització i pintar-se la cara amb sang. Les històries clàssiques de mars i illes remotes acovilen monstres. La presència de la immensitat ens retorna a un estat depredador en què la norma queda supeditada al mandat de seguir vivint

pardalejar

Aus a la vista!: el goig de l'ornitologia

Por  - 


Observar les ales de la gavina de Delaware, assistir als moviments del xoriguer o l’agró, descobrir el cabrellot en plena migració… L’ornitologia guanya cada vegada més popularitat i es multiplica la gent encisada per les aus. Potser eixa fascinació siga un reflex del nostre ancestral anhel per alçar el vol, nostàlgia impossible del que mai va succeir, puix no és tal volta el ser humà un ocell sense ales? Uns prismàtics, un quadern i una guia d’identificació és tot el que es necessita per a llançar-se a pardalejar

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email