Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

Capítol 9

El Mur: Sentim i mirem

18/05/2020 - 

VALÈNCIA. En este capítol nou del podcast sobre memòria històrica 'El mur' mirarem i sentirem. Perquè volem parlar de com la música, i el cine, han tractat la memòria. Ho han fet molt, sobre tot els músics, que s’han encarregat de composar una banda sonora rica i variada, que narra i expressa sentiments, de molts aspectes relacionats amb la lluita antifascista, dels desapareguts, dels afusellats, dels que no van tindre altre remei que fugir, deixant-ho tot enrere, dels que es quedaren a l’interior, però atemorits i amagats. De les víctimes, i dels perdedors. Per a parlar de tot això, hui contem amb una invitada d’excepció, segurament la periodista que més sap de música en tota València: Amàlia Garrigós. També de cine, en parlarem. De cine de la memòria, que pareix que hi ha molt, últimament, potser no tant si comparem amb la producció d’altres països, de la representació visual d’altres crims col·lectius. De tot això, i alguna altra cosa, en parlarem en este capítol 9 d’El mur, que es diu 'Sentim i Mirem'.

Des el primer capítol d’este podcast, i ja van uns quants, hem utilitzat de sintonia  la famosíssima Bella Ciao, però mai hem explicat perquè... És una melodia realment molt bonica, que ara coneix tot el món perquè la gasten de sintonia en una sèrie de ficció d’èxit, molt bona sense dubte. Però molts canten esta cançó sense saber la seua història, i us asegure que val la pena conèixer-la. Bella Ciao, si ens quedem amb la lletra, parla d’un comiat, del comiat d’un partisà que va a lluitar contra el fascisme i Mussolini, perquè diu, “una mattina, mi sono alzato, e ho trovato l’invasor...”. Bella Ciao es va convertir en tot un himne de la resistència italiana durant la segona guerra mundial, i després, de qualsevol lluita contra el totalitarisme, i per això, en este programa no ens cansem de sentir-la.

I per a parlar de música i memòria, hui tenim amb nosaltres a la millor. Una gran periodista de ràdio, amb moltes experiències de podcast també darrere, i segur la que més sap de música en Valencià, i la que millor transmet a través de les ones de ràdio l’amor per eixa música. A banda, Amàlia Garrigós és una amiga a la que vull molt.

I si fins ara hem sentit, comencen a mirar... o a parlar de cine en realitat. Cine de memòria, creador d’un imaginari col·lectiu, d’una forma de vore que acaba modelant l’actualitat. Comencem este recorregut amb la que s’ha convertit en la pel·lícula més reconeixible, la que sense dubte més ha contribuït a divulgar l’Holocaust, l’extermini de sis milions de jueus en un pla diabòlic, perfectament dissenyat i planificat pel règim dels nazis.

Hace ya 25 años que se estreno La Lista de Schindler, la historia más o menos real, de ese hombre de negocios pragmático colaborador de los nazis, que decide utilizar sus habilidades para ser bueno, un hombre justo, y salvar todos los judíos que esté en su mano. Los puristas acusaron a Steven Spielberg de caer en el melodrama, de hacer protagonista a un ario, de trivializar la tragedia. Pero la Lista consiguió volver a poner en la agenda la cuestión judía. No siempre fue así. Llama la atención que en películas como Campos de concentración nazis, el tremendo documento visual de 1945 que los aliados filmaron acompañando a las tropas de liberación, no dice, en ningún momento, que gran parte de los millones de víctimas, eran judíos. En esta película, que por cierto puede verse a través de Netflix, puede comprobarse esto: los gaseados, los cuerpos enterrados o quemados, no pertenecían a ninguna etnia, cultura o religión. la barbarie fue ejercida de manera indiscriminada, y en ningún momento se dice se enuncia, se remarca que gran parte de las víctimas fueran judíos. Y nadie se quejó. Tuvo que pasar unos años, para que lo que fue una matanza étnica dejara de ser invisible.

La versión de los diarios de una adolescente, Ana Frank, empezó a contar, al menos para Hollywood, el crimen colectivo. Nada menos que en 1959, casi 15 años después del fin de la guerra. Después llegarían otros grandes éxitos, como la serie Holocausto, en 1978. Y después el Schindler de Spielberg. Pero hoy en día, el género sigue sin agotarse, ni en literatura ni en cine: El hijo de Saúl, una película húngara que muestra de manera descarnada la cotidianeidad de los hornos de Auschwitz, el día a día entre el horror, triunfó en los cines hace muy poco.

Incluso el cine español ha retratado recientemente los campos de exterminio en El fotógrafo de Mauthausen, que cuenta la historia real de Francesc Boix, un republicano que aportó sus fotos como prueba de los crímenes en los juicios de Nuremberg.

Pero si Hollywood ha acabado contando de manera profusa, aunque tarde, los crímenes contra la humanidad de los nazis, no fue así con la guerra civil española, que en general pasó sin pena ni gloria. Pràcticamente sólo en Por quien doblan las campanas, adaptación de la novela de Hemingway, se trató el conflicto español, e incluso aquí de manera tangencial. Para el experto en cine Juan Miguel Company, el problema es que Franco, como personaje, daba muy poco juego dramático.

Els retrats del dictador arriben fins hui en dia, com en la pel·lícula d’Alejandro Amenábar Mientras dure la guerra, que narra l’apassionant episodi viscut a Salamanca amb Don Miguel de Unamuno.


El nostre cinema fa molts anys que ha recuperat el relat de la repressió franquista, especialment del període dels maquis. És impossible citarles totes, però ahí estan El laberinto del Fauno, o Silencio roto, inspirat en Maquis, la famosíssima novel·la d’Alfons Cervera. Ens ho conta l’escritor valencià.

Hi ha tant de maqui a la serrania pel paisatge, que és fonamental en la història de la guerrilla. jo vaig arribar a estudiar la historia de la guerrilla per la ficció, per una novel·la que ya té 23 anys, i que crec que és de les meues la que més es llig, jo afortunadamentvaig conèixer a tots els protagonistes reals, i jo estic encantat d’això, vaig conèixer a la majoria d’homes i dones de la guerrilla, a partir d’haver escrit la meua novel·la.

També el documental de memòria ha tingut molt d’èxit últimament, amb fantàstics exemples, com Las Maestras de la República, de Pilar Pérez Solano, o El Silencio de otros, produït per Pedro Almodóvar i que fou galardonat amb un Goya.

El Silencio de los Otros.

Hemos dejado para el final nuestra sección fija en 'El mur'. Ya sabéis, que se llama 'El cajón de los testimonios encadenados', donde siempre queremos dar voz a los que aún pueden contar las historias anónimas transmitidas durante generaciones de forma oral, la de los que todo lo perdieron en los consejos de guerra celebrados en tiempos de paz. Combinamos tres historias de enterrados en las fosas comunes de Paterna que recuerdan para nosotros a sus familiares. Hoy son tres hombres: Pedro Luis Alonso, Tomás Bou, i Emilio Muñoz.

El que acaben de llegir és el guió aproximat del capítol 9 d’'El Mur', el que hem dedicat a la música i el cine de la memòria. Un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir en aquesta web d’accés. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email