VALÈNCIA. És difícil entendre la música pop si la despullem de l'estil. La paraula estil entesa com a sinònim de moda, terme que, encara que vaja de bracet de l'estil, sona més a capritx passatger. En la música pop, l'estil és Elvis amb la seua camiseta de ratlles i els seus vaquers, és Patti Smith amb una camisa blanca i una corbata fina fent-se passar per Rimbaud, és Beth Ditto vestida com li dona la gana anant a una desfilada de Marc Jacobs i també és qualsevol dels dissenys que Christian Joy crea per a Karen O. Estil és Prince porte posat el que porte posat, i Rosalia li agrade a qui li agrade. És Björk, Johnny Rotten, PJ Harvey, David Byrne, St Vincent, Ian Curtis i qualsevol artista disposat a fer de la seua imatge una extensió de la seua obra, fins i tot quan s'esforça per aparentar el contrari, com Kurt Cobain.
Nick Cave és ja tot un clàssic en estes qüestions. No li ha fet falta ser enlluernador per a edificar una imatge sòlida, elegant i personal. Als seus 65 anys, Nick Cave ha consolidat un look que forma part de la seua obra i que definix visualment al personatge que representa. Una imatge desenvolupada allunyada de qualsevol estridència, molt definida, que fa de l'australià algú amb la suficient personalitat, garra o audàcia per a forjar una imatge que dicte modes, no que les seguisca. Cave va saber des de ben prompte que la sobrietat de Johnny Cash i el classicisme de Roy Orbison li resultarien molt útils a l'hora de dissenyar una imatge que el definira tant com la seua música. Fins i tot l'Elvis previ als excessos dels 70 està present en la seua manera de vestir. El toc contemporani el va depositar en el pentinat, un cardat postpunk que va mantindre alçat fins que es van imposar els jupetins i les pintes de predicador.
Alt i espigolat, Cave sempre ha triat indumentàries que afavorisquen el seu aspecte de facinerós. Ve tenyint-se el monyo de negre des dels 16 anys, i abans d'això, quan militava en el seu primer grup, The Boys Next Door ja vestia, igual que els seus companys de banda, amb trage i corbata, potser per a desmarcar-se de la rebel·lia estètica associada al punk. Amb The Birthday Party va començar a elaborar un look més cridaner que marcaria el camí de la seua evolució estètica. Quan el grup va emigrar a Londres en 1980, la premsa musical d'allí no va dubtar a considerar-los de rock gòtic. La seua música, dislocada i fosca, tenia poca relació amb la de Bauhaus o The Cure, però el seu aspecte feia de Cave un emblema estètic. Era l'època en la qual cossos famèlics i pàl·lids vestits amb pantalons de cuir, camisetes esgarrades i coronades per monyasses negres com a ales de corb, dictaven la moda. Cave va establir les seues pròpies normes, creant un estil que, per més que compartira amb ells un amenaçador cardat, el diferenciava de qualsevol altre músic de l'escena del club Batcave.
Trenta anys després, eixa estètica seria amortitzada pel seu fill Jethro –mort en maig de 2002, als 31 anys d'edat-, que va debutar com a model a la fi de la dècada passada treballant per a Hedi Slimane o Balenciaga. Les seues primeres sessions explotaven obertament la semblança física amb son pare i, en alguns moments, semblaven recrear la seua imatge en l'època de Birthday Party, quan, lluint únicament uns pantalons foscos i una camiseta amb un dibuix d'Ed Big Daddy Roth –pare del personatge de còmic Raf Fink-, Cave es menjava la càmera.
Posteriorment, Nick Cave va anar abandonant aquell estil gòtic mutant per a anar abraçant un altre de més clàssic. Mai ha sigut un innovador en el terreny estètic, però els passos que ha donat en este camp han anat sempre en una mateixa direcció: instaurar la seua pròpia versió de la sobrietat. Amb el naixement de Nick Cave & The Bad Seeds va arribar el canvi d'imatge. Els trages ja no estaven destrossats ni eren necessàriament foscos. Van aparéixer les camises estampades –la petjada de l'Elvis cinematogràfic, potser-, fetes amb retalls dels vestits ja inservibles de la qui llavors era la seua nóvia, Anita Lane –morta també en abril de 2021-, tot rematat per uns botins de punta Chelsea. Els músics que l'acompanyaven també cuidaven la seua imatge, encara que entre els Bad Seeds sempre va destacar el look del berlinés Blixa Bargeld. Inicialment el seu estil naix de les arrels industrials i avantguardistes del seu grup, Einstürzende Neubauten, però a poc a poc es mimetitzarà amb Cave fins a adoptar un estil molt semblant al seu, el trage clàssic de tres peces. Quan Cave es va traslladar a viure a Sao Paulo va entaular una relació amb la dissenyadora Viviane Carneiro, cosa que va tindre un inevitable influx en la manera de vestir-se. Va ser llavors, en 1994, quan va abandonar les camises estampades i es va decantar pels vestits clàssics. L'artista com el predicador de La nit del caçador, el músic com a facinerós que habita un western etern.
Susie Bick, la seua actual parella des de fa quasi dos dècades va desfilar per a Vivienne Westwood i en l'actualitat és estilista. El món la coneix més del que creu gràcies al disc Phantasmagoria (1986) de The Damned, ja que ella és l'espectral dama que domina la portada. En una ocasió a Cave li van preguntar qui s'encarregava d'ajudar-lo a triar la seua indumentària. “Un cavaller mai parla sobre el seu sastre”, va contestar ell. Des de fa anys, és client d'un dels modistes més sol·licitats de Londres. Chris Kerr, descendent de la més pura tradició Saville Road, s'encarrega de dissenyar els seus vestits. La imatge no pot ser més clàssica: vestit negre de tres peces, i camisa blanca. La cabellera llarga i negra, cinturó fosc i un anell de mafiós per a afegir un lleuger contrast a la indumentària. Com un gàngster de Tarantino o una versió passada de rosca de Neil Diamond, Cave s'enfronta al seu tortuós món artístic vestit a la manera clàssica, igual que feren en el passat artistes plàstics italians com Piero Manzoni o Lucio Fontana. Ha anat depurant la seua imatge de manera sigil·losa durant anys, traent-li partit a la seua elegància sense necessitat d'artificis, fins a fer de si mateix una cosa especial, tant com ho és la seua música.