A mon pare li agradaven molt les panotxes de la Fira. Les espigues de dacsa, com deia ell, acabades de torrar a la brasa i amb molta sal. Com era fuster i tenia molta força en les mans, era capaç de partir-la en tres trossos per tal que la tastarem tots. Que bones! Eixe sabor sempre em transporta a la meua infància. Als dies d'estiu i família nombrosa.
No m'ho va dir mai, però a mon pare li agradava molt la Fira del nostre poble, Xàtiva. Esta serà la primera que passarem sense ell.
Tinc una teoria —els meus alumnes dirien que es tracta, més bé, d'una unpopular opinion—, però... i si, tal vegada, la Fira no fora una festa tan alegre? I si, en realitat, la Fira fora un espai-temps ple de nostàlgia? Si ho penseu bé, es troba tan carregada de passat que, a partir de certa edat, és impossible no mirar-la a través d'un filtre melancòlic... Inevitable no recordar les persones que ja no estan per a compartir-la amb tu. Inevitable fer memòria de la infantesa, de l'adolescència, dels primers instants de llibertat absoluta. Les primeres voltes a soles pels carrers de nit. La vergonya de caminar amb les primeres sabates de taló —i quasi les últimes— i pensar que tot el món et mira. En una època en què eixir de casa era evadir-se i perdre's, sense smartphones controladors. Poder amagar-te en un racó del parc de la Glorieta per a donar les primeres calades que t'oferia aquella amiga avançada per a la seua edat. O assentar-te en un banquet fosc del Jardí de la Pau, amb aquell primer noviet oblidat.
Tal vegada només els xiquets i les xiquetes poden esprémer la màgia de la Fira amb la puresa del present. I a voltes ni tan sols ells aconseguixen deslligar-se dels records familiars: "A mi sempre em compraven un garrotet amb les borles de colors; a tu també te l'he de comprar, eh?" o "No, millor puja a esta rodeta, que era la meua favorita quan tenia els teus anyets". Tota eixa gentada amunt i avall, caminant sense pressa entre la calor, té alguna cosa de pelegrinatge emocional, de recerca proustiana. Jo crec que van buscant les Fires del passat, aquell temps perdut. Per això el comentari més corrent pel Reial de la Fira és l'asseveració comparativa: "Açò no estava ací abans!"; "Quan jo era menut, tot era molt diferent"; "Els concerts sempre es feien ací i no allà"; "Ui, rei, a mi em firaven qualsevol coseta i prou".
Anem a la Fira, any rere any, per a constatar que aquella Fira del nostre record ja no està. I, tanmateix, la Fira actual està connectada, pel cordó umbilical de la memòria individual i col·lectiva, amb totes les fires anteriors. Quan un poble és capaç de mantindre viva una tradició durant quasi huit segles és perquè eixa tradició conté uns valors útils, vigents. Si Europa està saturada d'Història i això la paralitza per a mirar avant, com opinen alguns pensadors, la Fira és una celebració ataquinada de fantasmes xativins que es remunten als temps de Jaume I. Poques poblacions europees celebren amb vigor una trobada anual des de 1250. I això, necessàriament, ens marca, ens condiciona.
Quan jo era xicoteta, anar a la Fira era passar a saludar per cals Tonos, dos germans corretgers que tenien el seu taller en l'Avinguda de Selgas. S'anomenaven Tono i Pepe, però mon pare sempre es referia a ells com els Tonos, englobant-los en una sola persona. Eren amics des de menuts. I, com no tenien fills, als meus germans i a mi ens volien molt. Hi havia una connexió especial entre la Fira del Bestiar disposada anàrquicament en el descampat on ara està el Gran Teatre i la corretgeria dels Banyuls, a pocs metres. Quan s'acostava la Fira, els germans exhibien la seua mercaderia per tal que els compradors i venedors d'animals s'acostaren a pegar una ullada i s'emportaren una albarda nova o qualsevol guarniment creat per les mans humils d'aquells dos mags de la pell. El taller feia olor de cuir, de pols, de ferramentes gastades, d'hòmens treballadors, i per a mi eixa olor també era olor de Fira. Com m'agradaria tornar de la mà de mon pare a visitar als Tonos una última vegada...
Abans he afirmat que aquella Fira del nostre record ja no està. En realitat, sí que existix: la portem dins de nosaltres. I del 14 al 20 d'agost, en un exercici íntim i públic de memòria, la traem a passejar per l'Albereda de Xàtiva.