Óscar Mora: “He escrit l’aventura que a tots ens agradaria viure”

La novel·la de l’autor de Dolores (el Baix Segura), publicada per Llibres de la Drassana, obtingué el Premi Diafebus de Novel·la Juvenil i és una de les estrenes literàries més abellidores de la temporada. Una obra coral, divertida i hedonista que es mou per la Dénia estiuenca a ritme de misteri i dels escrits de John Dos Passos.

Com has plantejat l’escriptura d’una novel·la en què confluïxen tants personatges importants i secundaris, cadascú amb la seua part de trama? Saps allò dels escriptors de brúixola o mapa? En este cas ha sigut quasi escaire i cartabó. He hagut de ser molt rigorós per a equilibrar tots els elements i no caure en repeticions, que cap personatge prevalguera sobre la resta, que el misteri es presentara i desgranara al seu ritme… En eixe sentit, és una novel·la molt conscient i molt artesanal, molt disciplinada… llevat del final, que el vaig escriure i reescriure amb el cor fins a aplegar a un clímax i una resolució final que són les que em pareixien millor.

En la novel·la una colla de xics i una colla de xiques coincidixen a Dénia a les portes de l’estiu, amb un festival de rock i dos misteris de fons… En realitat, amb molts més! Efectivament, el detonant és un festival de música quatre dies abans de la nit de Sant Joan, i a partir d’ací s’inicia un compte arrere, capítol a capítol, fins aplegar a eixa nit màgica, en què esclatarà la gran tempesta que s’anuncia des del títol. I junt amb els sis jóvens protagonistes tenim estreles de rock davant la seua última oportunitat, dives del cinema oblidades, mascotes fugitives, una trama amb els pescadors locals que han sigut convocats per un ser misteriós i potser malvat, un arqueòleg cleptòman i maldestre, una alcaldessa desbordada…

Hi ha qui ha comparat La tempesta de Sant Joan amb la sèrie Stranger Things, la mítica Scooby-Doo o, fins i tot, amb l’univers d’H. P. Lovecraft. Això m’ha fet molta gràcia. No és premeditat, en tot cas. Sí que és de veres que a l’inici tenim una boira misteriosa que cobrix la ciutat i que és pur Scooby-Doo, si vols. A partir d’ací el lector ja sap a què juguem: un lloc misteriós, uns jóvens que volen passar-ho bé, reunions secretes amb un punt d’humor i una estructura coral. De fet, en el primer capítol ja apareixen els setze personatges que tindran trama pròpia. Quant a Stranger Things, la coincidència, potser, ens la dona el fet de tindre uns herois involuntaris que s’han d’enfrontar al mal. I precisament eixe element sobrenatural malvat connecta amb Lovecraft. De fet, la mateixa il·lustració d’Alba López Soler de la portada ho suggerix… Però si La tempesta té un toc gòtic, és sens dubte gòtic mediterrani, amb molt més d’humor que de tenebra.

Crida l’atenció el grau de detall dels personatges secundaris. Em molesta molt quan trobe personatges que estan per estar, només per a afavorir una acció o una informació. Per això he volgut construir una història que fera sòlids i creïbles fins i tot els personatges més episòdics. Així tenim el rocker Johnny Tecles, esprement el temps de descompte de la seua catastròfica carrera musical, o el seu mànager, Quique Fuleta, un boig del bàsquet enamorat de Toni Kukoč. D’altra banda, treballar amb molts secundaris independents dona a la narració un aspecte fragmentari més adient als hàbits de lectura dels adolescents.

Per què Dénia? He tingut la sort de treballar ací tres estius com a llibreter. I això em va permetre vore la part més amable del poble, la de l’alegria, la festa… i, a més, en un ambient en què la gent venia a ser feliç. Per allà passava Manuel Vicent, Álvaro de Luna o Juan Antonio Corbalán, que esmorzaven junts molts dies. Com no enamorar-se d’un lloc aixina? A més, jo vivia en el barri de Baix la Mar i, quan veia el castell des de ma casa, sempre pensava que alguna vegada havia d’escriure’n alguna cosa. Però no ha sigut fins a este moment que he trobat la veu i la història adequada. Per això he recreat els llocs de la meua pròpia felicitat: l’Hotel Chamarel, la Marineta Cassiana, la desapareguda llibreria Ambra…

“How fine to die in Dénia”. Perquè tries el poema de John Dos Passos per a filar els capítols del llibre? El poema em va triar a mi en realitat. Estava investigant els espais urbans que podia usar en la trama quan vaig topar amb el Cementeri dels Anglesos i el poema, i em paregué colpidor. Dos Passos fou potser el primer autor de best-sellers que tingué a més l’aprovació de la crítica, i quan era jove, amb 18 anys, va recórrer la Marina Alta en burro. No costa molt d’imaginar la impressió que li causaria aquella Dénia edènica que trobaria. Això li inspirà un poema preciós sobre la vida i la mort en la única manera en què la pot concebre un jove: com alguna cosa inexistent, un fet mític, una resurrecció.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació de Tirant lo Blanch il·lustrada per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta, la novel·la juvenil El mag de Montrose i la novel·la Estiu.

@jvmiralles