Quan Salva va obrir el bar ningú confiava en el fet que la seua idea de crear una ostreria en València triomfaria. Ara és un referent que ha creat escola i que imiten per tot arreu.
Si t'agraden les ostres hauràs visitat més d'una volta, en els seus huit anys de vida, l'Ostras Pedrín. Travessar la seua porta en l'estret i desconegut carrer Bonaire és traslladar-te de ciutat. Per un moment et sembla viatjar a una mescla perfecta de Venècia, Caen i Barbate. Íntim, però social, incòmode i tanmateix acollidor, amb eixe ambient dels bars parisencs a poqueta nit, on tots els bourgeois bohemian van a fer-se l'aperitiu de rigor a Bastille o a Pigalle. La fusió de l'experiència gastronómica de Salva Barres i del bon gust de l'artista Antonio Ladrillo, va donar amb la tecla perfecta. Feia falta una ostreria popular en la ciutat, on poder entrar a fer-te un vinet i un parell d'ostres de forma informal i sense la parafernàlia del purisme gastronòmic. Però això, quan obriren el bar -insistixen a dir que és un bar de barri- no tenien la certesa de què funcionaria.
Els dos amics es conegueren fa molts anys, "ens va presentar Fernando, un amic comú en la meua època d’estudiant, i jo li he fet des d'aleshores el disseny i l'he ajudat en tots els seus projectes" relata Antonio. I este projecte sembla, de moment, el definitiu. Perquè Salva és un cul inquiet que es va criar amb els seus germans Alberto i Germán al desaparegut Bar Tina de Saïdia, regentat pels seus pares. Després ha tingut moltíssims negocis de restauració amb millor o pitjor sort: "Hossegor en el Puig, Dolores en Xúquer, Wiki en Mislata, Miniclub en Blasco Ibañez, Biscuit -el que és ara Play-, l'Ou en Beniferri, el Murray en el carrer Bosseria... i els que no me'n recorde" comenta Salva divertit. Però ja per 2003 va tindre la idea, la seua epifania: obrir una taverna d'ostres que s'anomenara Ostras Pedrín. "La llavor estava ací, i tornava de tant en tant, maurant-se, fins que m'oferiren este local i ho vaig vore clar". Antonio, tot i la seua implicació absoluta, no ho veia tan clar al principi. Ni tampoc els amics ni familiars de Salva, "tot el món em deia que estava boig, que no funcionaria, que si no hi havia cap ostreria per alguna raó seria... jo estava convençudíssim, però també sense un duro i amb un poc de por a sentir després el -te lo dije- de tots" afirma Salva.
La cosa va anar bé i ja fa vora huit anys que obriren, "en un carrer on no encenien ni els fanals" i que ara s'ha animat molt. Antonio va dissenyar el local i el concepte gràfic "des de l'inici volíem que fora un bar que fera barri, i teníem la idea de construir un negoci senzill i reproduïble en franquícies". De moment tenen una en Madrid, tot i que molt prompte potser obrin alguna més "però mai arribarem a ser els 100 Montaditos" bromeja Salva mentres s'ompli el local, és un dimecres a les 19:30 h, i ja està tot ple.
Els tres germans Barres són els reis darrere de la barra, però en els plats les protagonistes absolutes són les ostres, "unes 2.500 a la setmana demanem". Asturiana, francesa, valenciana, gallega, de Castropol i del sol -Delta de l'Ebre- completen la carta. "Apostem per les ostres nacionals, que són produccions xicotetes i un poc més cares. Només la Gillerdeau -la més famosa de les franceses- ve de fora". A més de l'ostra crua també l’oferixen en tempura, a la planxa i en escabetx. És el producte estrella, el que li dona nom i forma al local i el que ells, tot i que els costa reconéixer-ho, han posat de moda en València. La favorita d'Antonio és la francesa "per dimensió i suavitat", també és d'ostres suaus Salva "la de Castropol, un poble asturià, és la meua elecció".
De totes maneres, no només d'ostres viu l'Ostras Pedrín "venen molts clients que no mengen ostres, a tastar qualsevol de les altres coses, o a fer-se un vermut i unes olives". El vermut el fan per a ells en Carmeleta, les saladures venen de Múrcia, els fumats de tota Espanya, les conserves gurmet són gallegues, l'esturió d'Aragó, el peix espasa valencià, el polp sec de Dénia, les tomaques sempre del terreny, les papes J. Garcia de Castelló..., "i ara en temporada també tenen eriçons, o com diuen a Xàbia, bogamarins. "Intenten que tot siga de proximitat i dels millor proveïdors", fins i tot l'elecció de vins exclusivament nacionals li l'encomanen a Vicente Gabarda de Bodegas Baviera. Només tenen alguns xampanys francesos, i "cal destacar que tot el vi, i pràcticament tots els caves els servim també per copes" apunta Antonio.
Un altre dels secrets del seu èxit és l'horari. Des de les 11 del matí a les 24 hores sense parar, excepte diumenges de vesprada, la qual cosa s'adapta als comensals més matiners i als més nocturns i amplia el ventall de públic. "Ací ve gent de les oficines properes, parelles a fer sopar romàntic, i molts amics i amigues, és un bar on tenim més clientela femenina que masculina". Tot i que no tenen la carta traduïda ni es publiciten en cap agència d'estrangers, sempre hi ha molts visitants d'altres països, "és un bar de gent local, però molts estrangers s'ho miren tot i ho troben". Encara i tot, es consideren un bar de barri, “on els veïns poden prendre una canya, sense pretensions". Han treballat molt, i per això han sorgit moltes propostes similars. Ells, mentrestant, continuen amb la mateixa filosofia "per molt que la idea siga bona, si no t'ho treballes molt, no funciona". I veges si funciona l'Ostras Pedrín, perquè des que arribaren, menjar-se una ostra, ha passat de ser un luxe a ser una possibilitat propera, com l’amistat d’Antonio i Salva i com l’ambient del bar que han creat.