Parc Central de València: la topografia intel·ligent que comença a acollir vida

VALÈNCIA. Amb el lema “El riu és nostre i el volem verd”, la pressió ciutadana als anys 70 va fer que el projecte d’autovia de huit carrils pel vell llit del Túria es convertira en un parc lineal que vertebra la ciutat. Ja en aquells moments el disseny de les ciutats es plasmava amb el planejament urbanístic: un plànol de colors dibuixava a vista de pardal una ciutat ideal que està sempre pendent d’acabar. Una forma de fer les coses allunyada dels ritmes quotidians dels animals que habitem la ciutat a peu de carrer. Si el Pla General del 1988 ja dibuixava una zona verda als terrenys ferroviaris de l’Estació del Nord, ara fa un mes que es pot gaudir d’un 40% d’eixa zona verda. 

A cavall entre Londres, Barcelona i València, les oficines Gustafson Porter, Borgos Pieper, Nova Ingeniería i Grupotec van signar el disseny triat entre cinc propostes diferents el 2011. “El que més destacaria és que hem aconseguit arribar fins al final de l’execució amb un disseny molt orientat a les circumstàncies de València”, assegura Ignacio Muelas, soci de Nova Ingenería. Kathryn Gustafson, la paisatgista que ha liderat el disseny, “és una persona de prestigi mundial i ha aconseguit fer un parc que encaixa bé amb els requeriments de la ciutat. Kathryn està contenta amb la materialització i jo estic content amb l’ús massiu del públic, que és el que realment té interés”, afegeix Muelas. 

Jugant amb el títol d’un poema d’Ausiàs March, la proposta Aigua plena de seny s’emmiralla en la ceràmica valenciana per a generar una nova topografia amb sis bols –el terreny es rebaixa formant superfícies còncaves- que recullen l’aigua de la pluja i canalitzen la circulació del veïnat de l’Eixample i Quatre Carreres. Amb la primera fase del parc ja es poden gaudir de tres bols: el de les Arts –pendent de la restauració de les naus de Ribes-, el jardí de l’Horta i el jardí de la Infància. Uns sinuosos talussos abracen estos bols i converteixen la vasta esplanada ferroviària en un conjunt d’espais més càlids, amb una escala més humana. Els camins s’enfilen sobre els bols, dominant la seua visió des de les altures.

Estes valls també ajuden a arreplegar l’aigua de la pluja: “Cadascun dels bols amb els quals es divideix el parc té un pou de canalització al nivell freàtic. València a partir dels huit metres del subsòl té aigua”, assegura Muelas. “L’aigua s’infiltra pels bols i un pou de bombeig la porta a la xarxa de reg municipal, de la que es rega el Parc Central i totes les zones verdes de la ciutat”. En total es calcula que un 35’6% del reg del parc es recuperarà per la pluja i la resta vindrà del nivell freàtic.

És un parc per a tots els animals?

A l’entrada per Russafa del carrer Filipines, una làmina d’aigua dóna la benvinguda al parc. L’anomenat Estany de la Garrat es converteix en una llarga séquia, on un filet d’aigua recorre un llit sinuós que va formant illes, un territori ideal per al joc com ja demostra el seu ús intensiu per grans i majors. Però pel que fa als animals no humans, “la visita em va deixar una doble sensació des de la perspectiva de la biodiversitat urbana: coses ben fetes i oportunitats perdudes”, comenta Pablo Vera, tècnic de SEO/BirdLife i veí del parc. 

“Manquen aspectes que demostren que la biodiversitat és un objectiu o que almenys ha sigut un element de pes en el disseny del parc”, com per exemple “herbassars en flor amb abelles i papallones” o “canals amb peixos i granotes, mostrant orgull del millor de l’horta i l’Albufera”. L’estany del Ravatxol, al futur accés de la plaça Sanchis Guarner –coneguda per la Pantera Rosa de Miquel Navarro-, desemboca en una séquia que sí que compta amb un llit de grava on ja ixen en les primeres plantes. “L’encaixonament amb formigó dels cursos d’aigua ja va comportar una pèrdua de la biodiversitat a l’Horta i l’Albufera”, conta Vera. 

En eixe sentit, l’enginyer Ignacio Muelas apunta que sí bé “la plantació de vegetació generarà interaccions amb fauna”, les sèquies “no deixen de ser una font en una zona pública i encara que minimitzes el nivell de clor, hi ha una limitació sanitària que no és gens natural”. Això sí, “a la següent fase del parc tindrem una llacuna amb aigua estàtica i probablement podem procurar un funcionament més natural, on es genere major nivell de flora i fauna”. 

Què fer mentres s’espera l’ombra?

El parc encara espera la seua primera primavera, però tot fa previndre que el disseny paisatgístic no respondrà completament al calendari climàtic de la ciutat. És el cas del Jardí de la Infància, una enorme pradera de gespa inèdita als parcs de la ciutat. “Eixes grans superfícies de gespa a mi em plantegen que hi ha molt d’espai obert, i com bé mostra la foto, l’espai amb arbrat que puga donar ombra durant els mesos de juliol i agost és inexistent, que seran els més crítics. Quanta gent gastarà eixes grans superfícies de gespa en eixos mesos?”, es pregunta Pablo Vera. La plantació d’arbres de fulla caduca podria fer compatible gaudir del sol de l’hivern i tombar-te a l’ombra als mesos d’estiu, on la insolació a la gespa serà insuportable. En tot cas, sí es tracta d’una pradera Made in València: Ignacio Muelas garanteix que “vam seleccionar les espècies de gramínies perquè siguen resistents al microclima que tenim i resistents a l’ús intensiu del joc”. 

Ocorre un cas semblant a la pèrgola que cobreix un dels principals camins del parc, amb una ombra que no arribarà fins que les buguenvíl·lies no s’emparren per l’acer. Un dels reptes de la gestió del parc serà resoldre estos problemes fins que la natura faja el seu paper. Un dels exemples els trobem al certamen anual que convoca Nova York per a Governors Island, on l’arquitecta madrilenya Izaskun Chinchilla va instal·lar el 2015 una pèrgola amb elements reciclats. De fet, un dels projectes més icònics de la paisatgista Kathryn Gustafson és el Millenium Park de Chicago, famós per peces artístiques i arquitectòniques com la Fava de Anish Kapoor o la font Crown del català Jaume Plensa. També al Bulevar de Vallecas de Madrid, una estructura facilita l’ombra mentres va creixent la vegetació amb el disseny d’Ecosistema Urbano

El valor del trajecte compartit

L’execució final del Parc Central depèn de múltiples factors –i essencialment del Govern espanyol i el soterrament de les vies- i per això s’hauria d’entendre el parc com un procés i no un pla tancat. “El mentrestant pot servir per a assajar solucions, avaluar mesures i reorientar-les, comunicar a la ciutadania i implicar-la, generar costums i fomentar el canvi d’hàbits”, apunten els arquitectes David Estal i Chema Segovia amb l’economista Ramon Marrades al llibre Del pla urbanístic al procés ciutadà.

La tanca que separa l’actual Parc Central de les vies del tren, amb les vistes del pont de Giorgeta, és una oportunitat on testejar accions espontànies i temporals que treballen amb l’evolució del procés urbanístic. Una vegada que està executada la primera fase, ara la gestió del parc pot ser més resilient, adaptant-se a l’ús de la gent. I també més divulgativa, facilitant a la gent la lectura, l’avaluació i la presa de decisions: “Imagina’t el que haguera sigut un parc amb dos o tres arbredes amb cartells explicant com ajuden a reduïr la temperatura a la ciutat i el CO2 que capturen”, diu Pablo Vera pel que fa a la comunicació del procés de la natura a la ciutat. Una gestió del mentrestant on també es pot innovar als residus: “Si al parc comencen a proliferar usos que ja comence a percebre, com els pícnics, és possible que s’habilite una zona amb contenidors selectius”, assenyala l’enginyer Ignacio Muelas. Es podrien sintetitzar al mateix Parc Central tots els residus orgànics i plàstics que genera el seu ús? 

Un procés compartit que sí que es detecta al Jardí de l’Horta, on el projecte tenia previst que els restaurants del parc pogueren subministrar-se de forma natural amb productes de quilòmetre zero. “Nosaltres vam llançar idees per a la futura concessió dels restaurants, però l’ús de les naus no és una cosa que l’equip tècnic poguera imposar”,  conta Muelas. “Tota la part de l’horta teníem previst que fóra participativa. No ens preocupa que la gent cullga tomates o llimons”.  

Camins per cosir la València verda

A banda dels engranatges burocràtics per a culminar l’obra del Parc Central, la ciutat ha de respondre ja al nou cor verd de València. Este ecosistema urbà té el potencial per ser la porta de la ciutat cap als espais naturals del seu entorn. La renaturalització del nou llit del Túria o el Parc de la Desembocadura a Natzaret ajudaran a connectar el Parc Central amb el nou Túria, l’Horta i l’Albufera, una iniciativa que es podrà arredonir amb el trasllat de la ZAL al Port de Sagunt. Com si es tractara de l’Anella Verda de Vitoria, València estaria rodejada de potents ecosistemes naturals, al que es coneix com a infraestructura verda a la legislació urbanística valenciana.

Amb carrers estrets i grans fàbriques, la ciutat del segle XIX demanava airejar-se obrint espais lliures com el Parterre i la Glorieta. Amb el pas de les dècades, els jardins privats de la monarquia i el clergat s’obriren al públic, com és el cas del parc de Vivers. Ara són les grans infraestructures –com el ferrocarril- les que s’estan humanitzant, afrontant reptes diferents com mitigar el canvi climàtic, respondre de forma resilient a l’ús ciutadà i connectar-se amb camins per ser la porta de la ciutat cap a la natura.