Entre les serres del Benicadell i l’Albureca, travessada pel riu Serpis, es troba la Vall de Perputxent, amb tants habitants com paraules té este article i dos municipis: l’Orxa i Beniarrés. Si hi intenta accedir des de la Vall d’Albaida o la Safor, disfrutarà d’unes vistes generoses. Si és ciclista o motorista, ho farà amb el traçat de la carretera. Si no és amant de revoltes i desnivells, el millor és arribar des de Muro, per la mateixa comarca del Comtat a la qual pertany.
VAÈNCIA. L'Orxa a mitjan febrer, nou i mitja del matí. Al cap de nou quilòmetres de boira intensa, els dos graus de termòmetre a Beniarrés passen a un davall zero. Hem quedat al bar Txitxarra, un mostrari nostàlgic del tren dels anglesos, l’Alcoy and Gandia Railway and Harbour que canviaria la vida dels orxans en 1892. Ens esperen Vicent Juan, vestit de músic perquè se’n van a tocar a Xixona, i José Antonio Juan, responsable de la permanent actualització de la pàgina de l’Orxa a la Wikipedia. El topònim podria derivar de l’antiga llengua ibera, amb el significat de “lloc amb molta aigua”. De fet, quasi totes les cases de l’Orxa disposaven del seu pou. Certament, se sent certa remor pels carrers.
Un home major aprofita els reconfortants raigs de Sol d’hivern assegut a la porta de la cotxera. Davant del bar hi ha un xicotet mercat on paren vianants i ciclistes –l’alberg del Serpis acull el centre de BTT del Comtat–, en un racó hi ha un parc infantil amb una font davall els retrats d’Enric Valor, Ramon Llull i Mossén Alcover, ecos de la repoblació mallorquina posterior a 1609. De tant en tant cal buscar en el Diccionari Català-Valencià-Balear paraules que no recull el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com ara “llemuga”, que empren a Mallorca per a referir-se a les persones lentes. Això, sumat a la proximitat geogràfica, fa que se senten culturalment “més de la Marina que del Comtat”, confessa Vicent.
Geogràficament, Beniarrés no forma part de la Vall, però hi esta vinculat des que el castell de Perputxent va passar a mans cristianes en arribar les tropes de Jaume I. Fins aleshores havia estat dominat per Al-Azraq, un personatge històric que va atrapar l’enginyer i escriptor Just I. Sellés quan contextualitzava un relat sobre la llegenda del barranc de l’Encantada. Cinc anys després de transitar i fins i tot habitar espais per on havia passat el caid musulmà, va publicar la novel·la Al-Azraq, el blau. Crònica de la conquesta de la Muntanya (Círculo Rojo, 2014). Les fotografies i la documentació acumulada durant el procés de redacció les ha publicades en Al-Azraq. El visir que somniava la muntanya (2015). Just, que ha buscat l’aproximació al dia a dia i la visió del món d’Al-Azraq per tal de comprendre’l, considera que si va tornar en 1276 va ser per a morir en la seua terra.
Del segle XIII són també les troballes ceràmiques de la Cova dels Nou Forats, pel número d’obertures que s’hi ataüllen. En realitat, en són deu: nou d’ells artificials i cinc accessibles i comunicats per passadissos i cornises. Per accessibilitat ens referim amb corda i escala, ja que calia assegurar el graner que hi havia, que alhora podia fer de refugi si no donava temps d’arribar al castell. Parlem, clar està, del castell de Perputxent. Allunyat dels grans eixos de circulació i de qüestionable valor estratègic militar, es va expandir al gust cristià cap a ponent a partir de la fortalesa que servia de refugi als musulmans en cas d’atac. Resten muralles amb merlets, un aljub musulmà i la torre de l’homenatge. Els avisos es rebrien de les torres de guaita de la Solana i el castellet de la Barcella, un nom escaient per la perfecció cònica del turó on s’assenta, la visita al qual satisfarà més els senderistes que els fotògrafs de postal, atés que sols en resten els fonaments.
La millor panoràmica de la Vall de Perputxent s’obté des de la presa de l’embassament de Beniarrés en direcció a l’Estret. Les muntanyes, els barrancs, el pantà... qualsevol camí és susceptible d’esdevindre una deliciosa passejada. De Beniarrés a Gaianes es pot fer una satisfactòria ruta senderista tant per la falda del Benicadell com muntanya amunt fins a les marjaletes, on es troba erm el bancal d’arròs més alt d’Europa. Com a bons valencians, saben cuinar-lo, però la gastronomia més singular es vehicula entorn de la sang amb ceba, el magre amb fetge, els minxos, la dacsa fregida o la pericana, la demostració menjable que el millor laboratori gastronòmic són els segles d’elaboració i que no calen productes exòtics per a aconseguir gustos divins. Sense oblidar unes postres pròpies de grecs i orientals: les nyofles, figues seques passades per farina i aigua i fregides. A Beniarrés hi ha cinc bars: al de la piscina nova torren carn i embotit a la brasa els caps de setmana i l’Oliva destaca pel blat picat, l’especialitat dels quatre bars de l’Orxa. El Casino de Baix, és el bar de tota la vida i, com indica el seu nom, en va haver un de Dalt.
Des de l’estació de l’Orxa, l’antiga via es pot recórrer a peu o en bicicleta fins a Vilallonga, ja en la Safor. El recorregut, pràcticament pla, travessa cinc túnels, passa per l’antiga Fàbrica de Llum i l’Assut de l’Infern que la proveïa de la força de l’aigua o la Casella de Parres, on fa seixanta anys estiuejaven algunes famílies de l’Orxa que es proveïen del que els mancava gràcies al tren. La seua velocitat quasi humana permetia carregar i descarregar mentres passava. Si es continua en direcció contrària, s’arriba al trinquet de Beniarrés, construït sobre l’antiga via. Després es pot continuar fins al pont de ferro que es va vendre en tancar la línia i que, des de la carretera a Gaianes, fa l’efecte d’un puzle que ha perdut la peça clau. Per cert, que el pont de l’entrada a l’Orxa té nom: Blai. La necessitat de portar mercaderies al tren va deixar obsoletes les passeres de pedres que s’usaven per a sortejar-lo. L’Ajuntament condicionaria el permís per a la Fàbrica de Paper a la construcció d’un pont, completat en 1922 per part de l’industrial corresponent en el coll del Maldecap, anomenat així pel remolí que hi formaven les aigües del Serpis.
Amb Beniarrés i l’Orxa, eren part de la Vall quatre poblats moriscos: Canèssia, amb jaciments ibèrics, fenicis, romans i andalusins; Benillup de Perputxent, on encara queda un carrer amb cases contemporànies, i Almadec, en terme de Planes. El quart, Benitàixer, es va despoblar abans de l’expulsió de 1609. Rafael Aura, historiador de Beniarrés, ha publicat diferents llibres sobre aquella època i en prepara un sobre toponímia local on un nom brilla amb llum pròpia: la Cova de l’Or. No n’hi havia, però “si popularment tot allò vell és cosa dels moros, amb les troballes passa el mateix, tot i que en forma d’or”, explica.
És l’any 1933. Un home passeja amb un gos de cacera per l’alt de la serra de Salem quan despunta el dia. Seguint les recomanacions d’un veí de Beniarrés, sacseja els matolls i ix corrent un conill. Pucero inicia la persecució que acabaria amb el descobriment de la Cova de l’Or, quan la presa troba refugi en l’únic cau a l’abast i que resulta ser el forat del sostre d’un jaciment que no s’havia localitzat perquè uns llentiscles dissimulaven l’entrada. Rafael Pardo Ballester destapava un dels jaciments neolítics més importants de la Mediterrània occidental. Tres anys després les excavacions desenterraven vasos ceràmics amb decoració cardial, ornaments i estris de pedra i os, entre els quals unes flautes com la de Pan, anomenada siringa pel nom de la nimfa que, assetjada pel faune, va demanar auxili a les seues germanes i la van convertir en canyar.
L’escenari no seria molt diferent del que oferix també el barranc de l’Encantada. El nom s’hi adiu perquè el paratge és com de conte de fades; sí, aquells esperits protectors de la naturalesa vinculats al bosc i a l’aigua que s’encarnen en dones bellíssimes amb ales de papallona. En les seues observacions, Cavanilles recull les raons mitològiques per les quals se li va posar aquell nom: “Por la piedra circular de unos cinco pies de diámetro, que en forma de ventana cerrada se ve en la garganta del barranco a 20 pies sobre el nivel ordinario de las aguas. En esta fingió el vulgo la boca de cierta mina donde los moros escondieron sus tesoros y dexaron encantada una doncella, que cada cien años sale para volver a entrar en el mismo día”. Si la seguiu, potser vos guie als tresors que el botànic considerava “fábulas indignas de hombres juiciosos, perpetuadas por la superstición e ignorancia”. Just I. Sellés, en canvi, relaciona el nom amb les dones d’aigua de l’àrea pirinenca, d’on provenien gran part dels pobladors cristians de Beniarrés.
Cova de l’Or, amb la imatge del vas geminat neolític que es conserva al Museu de Prehistòria de València, és la marca de l’oli d’oliva de l’almàssera de Beniarrés. La cooperativa, de la Mare de Déu de la Cova Santa, compartix nom amb la patrona dels espeleòlegs. El seu culte va substituir el de la Mare de Déu del Rosari des que en 1743 van nomenar rector un veí del poble devot d’aquell santuari d’Altura, d’on va portar una rèplica de la imatge. Quan el 23 de març de 1748 un terratrèmol va traure del llit el veïnat i van comprovar que el mal era mínim en comparació amb la destrossa en els pobles del voltant, Beniarrés li va atorgar el títol de protectora. El mateix dia, per cert, la Mare de Déu de la Font va obrar un miracle idèntic a Vilallonga, a l’altra banda de la serra de la Safor.
La Cova Santa se celebra l’últim dia de festes i la processó, multitudinària, compta i informa del nombre d’assistents, que sempre supera el cens del poble. Les maniobres prèvies a l’entrada de la imatge a l’església, a més de mostrar la perícia dels portadors, són un espectacle de fervor per “la perla de la Vall de Perputxent”. L’Orxa també va patir un terratrèmol devastador el 26 de juliol de 1644, però una inscripció datada en 1647 amb motiu de la construcció d’una casa nova en la plaça Major narra el fet i agraïx precisament a la Mare de Déu del Rosari que no haguera mort ningú de la família. Per acabar amb les singularitats devocionals, la Unió Musical de l’Orxa no celebra Santa Cecília com la Unió Musical de Beniarrés i la pràctica totalitat de les bandes valencianes, sinó la festa de la Sang. I és que en 1834, en plena epidèmia de còlera, els músics van prometre al Crist de la Preciosíssima Sang que si en passar-la no n’havia mort cap, li retrien tots els anys festa en acció de gràcies.
MARC GOMAR (Beniatjar, 1979) és llicenciat en Comunicació Audiovisual, periodista i escriptor. Acaba de publicar el llibre de poemes La pedra i el foc.