Per què un dels edificis més ‘japonesos’ de València és un Fisac i passa tan desapercebut - Vicent Molins

VALÈNCIA. El major elogi que pot rebre un arquitecte és que una de les seues obres continue estant present tot i que ni tan sols existisca ja. És el que ocorre amb la Pagoda de Madrid, obra de Miguel Fisac (1913-2006), alçada a mitjans dels 60. El seu exotisme, el plantejament tan lleuger i refrescant, impossible d'aconseguir per a qualsevol señoro encotillat en el dogma espanyol del moment, ha sobreviscut al seu propi ciment. També als seus fonaments, tan resistents que, ni havent saltat per l'aire, van poder enderrocar-se: allí continuen, sobre un plànol invisible.

Seu dels Laboratorios Jorba, el cavaller manxec que era Fisac va decidir col·lapsar l'immobilisme de l'estil edificatori de l'època fent el que millor se li donava: agitar la modernitat en la seua coctelera per a obtindre una solució pròpia. Aquells 45 graus amb què va girar cada planta respecte a la planta precedent venien a situar en un marc nou la realitat espanyola. En el futur, fins i tot els edificis pareixerien estar movent-se.

Per la mateixa època, en circumstàncies similars tot i la especificitat de la plaça Tetuan i el seu context, Fisac va abordar a València la seua pròpia obra. Ho va fer, com reflectix l'arquitectura i divulgadora Merxe Navarro, en ple idil·li amb la cultura japonesa, que cultivava i treia el cap en els seus plantejaments. Es diria Edifici Moroder, donant continuïtat als propietaris del palau precedent de la nova construcció: la família Moroder.

El Moroder viu, encara que ho fa discretament; la Pagoda no existix ja, encara que copa admiració constant. L'escàs ressò que sis dècades després té Fisac a València mereix algunes raons.

Si amb la torre madrilenya, Fisac buscava traure's de damunt la rancinositat constructiva que l'assetjava, com en un part per fòrceps, la seua intervenció en la plaça Tetuan estava cridada a tindre l'efecte d'un electroshock. En eixe entorn, cabdell de la burgesia valenciana, el seu ideari irrompia amb un llenguatge que res tenia a vore amb els casalots que hi confrontaven.

La seua adscripció al moviment modern li val el reconeixement de Docomomo, l'organització que inventaria el patrimoni sobre el tema. En reconéixer-lo enaltixen la visió anticonformista i investigadora de Fisac: enfront d'un entorn històric -res que vore amb la ubicació de la Pagoda, en l'A2 cap a l'aeroport-, en lloc de voler que el seu edifici s'imposara, que aprofitara cada porció d'espai, va decidir tot el contrari. Seria la ciutat la que es colaria en la seua construcció, a través de zones verdes i una “edificació retirada”.

Fisac solia destacar la generositat del promotor que, en lloc de pegar-li carpetada quan li va proposar enjardinar l'espai del contorn, “renunciant als ingressos que li haguera proporcionat una major ocupació de la parcel·la”, va decidir cedir. Cedir per a guanyar en qualitat, en integració, en respecte urbà. Fa l'efecte que eixa absència de tacanyeria no ha sigut premiada. Ben al contrari, com el Moroder decidí no cridar, sinó murmurar, pareix que València no va sentir el seu missatge. 

L'arquitectura prefabricada, tret diferencial de l'arquitecte, copa la façana, de volumetria descomposta. El jardí davanter connecta el ritme urbà amb la necessitat domèstica, un efecte frontissa tan subtil com el seu sistema d'il·luminació, articulat a partir d'un sistema de corredisses de làmina. Com ho definix l'arquitecte David Calvo, “és una etapa intermèdia a manera de filtre entre el bullic ensordidor de la ciutat i la intimitat interior dels habitatges”.

És l'únic Fisac de València perquè la seua altra obra, que convivia en germanor amb el Moroder, l'Institut Benlliure, va ser demolit en 1998. Just un any abans que la caiguda de la Pagoda, sobre la qual El País titulava: "Els arquitectes comparen l'enderrocament amb la crema d'un Miró". La venda de l'edifici per part dels laboratoris Jorba va provocar que els nous propietaris feren tabula rasa. Fisac, que fou supernumerari i apòstol d'Escrivá de Balaguer, però que es va allunyar radicalment dels seus postulats, va denunciar la mà de l'Opus Dei com un intent de desprestigiar el seu llegat.

El Moroder gaudix de bona salut però, com passa amb uns quants exemplars del seu estil, a penes compta amb cap protecció. Com si València tinguera un Fisac -i a més un clau per a entendre l'intent del canvi urbà en les raneres del franquisme-, però el tinguera en el traster.