Referents

La inspiració és un intangible, un globus d’heli al nostre cap que mamprén el vol, però que, encara que ho semble, no s’ompli espontàniament. En l’infinit magatzem de la nostra matèria grisa ens arrebossem de tessel·les que han arribat d’experiències diverses, sensacions i aprenentatges. Sempre hi ha una manera nova de recol·locar les peces i que el mosaic siga diferent. I qualsevol procés creatiu és molt més senzill si tenim classificades i presents eixes referències que ens permeten inspirar-nos.

Fa dies que pense en la importància de tindre referents, no només simbòlics sinó també personals, per a la construcció de la identitat pròpia i també per a fixar propòsits i aspiracions. Si no saps si algú ha fet anteriorment allò que tu vols fer, potser no creus ni que siga possible fer-ho. Va ser el llibre de Monty Peiró El diablo vino a mí. Género, drogas y rock and roll (Saigón, 2023) el que em va encendre l’espurna d’esta idea, però ja tenia prou branquetes inflamables dins del cervell per a que la cosa prenguera bé. Monty, antropòloga del rock, parla en el seu assaig sobre el món de la música i on se situen les dones dins d’ell. En parla des de múltiples angles, però en un moment del text esmenta que una de les entrevistades li deia que no volia ser famosa, sinó que volia ser referent. I és una diferència semàntica clau, perquè una referent és un exemple, un espill que voldríem que ens tornara el nostre reflex. No es tracta d’èxit personal, no va d’egos, va de sembrar llavors, de ser el fonament de tot allò que es construirà més tard.

A les dones ens n’han faltat durant dècades, de referents, en pràcticament totes les àrees. Només cal obrir una enciclopèdia Espasa o Larousse, si en queda alguna, i vore qui ix. A més, les hem de buscar, a les dones que ens han d’inspirar i fer de tòtems, perquè no estan visibles i molt sovint tampoc ens són pròximes. Tindre precedents i precursores en qualsevol àrea, saber qui foren les pioneres, ens fa més fortes col·lectivament. És fonamental saber que hi ha camins que no cal que obrim amb la corbella, perquè prèviament altres els han pavimentat.

En una classe de conspiració universal tàcita i efectiva, ens han fet creure que l’obra femenina era menor, o si més no d’una altra classe, diferent de la masculina, que era la de veritat. Ni la literatura que feien les dones era la seriosa, ni la música era la bona, ni la ciència era la revolucionària. Tot açò en realitat no és res nou, perquè d’esta invisibilització i subestimació sistemàtica de l’obra femenina ja se n’ha parlat molt i no ha perdut vigència tot i els avanços del feminisme. De fet, un dels llibres que teoritza i analitza el fenomen des de la literatura data del 1983, de Joanna Russ, encara que no arribà a la nostra llengua fins a fa dos anys, amb un revival inesperat: Com destruir l’escriptura de les dones (Raig Verd, 2022).

La qüestió és que el que hem fet les dones s’ha infravalorat des de temps immemorials, excepte en alguns casos considerats extraordinaris, perquè clar, se n’eixien d’allò ordinari, que és que les dones juguen en una altra lliga i fan les seues cosetes, tot de nyigui-nyogui, de joguet, un entreteniment. En canvi, milers d’hòmens mediocres en totes les àrees han pogut passar sense massa esforços als annals de la història i s’han quedat tan amples, orgullosos i panxacontents. La diferència en el raser i l’exigència és abismal. I ja farta buscar tanta excel·lència com a estàndard, si a l’altra banda amb la mediocritat n’hi ha prou.

Magda Simó (la Jana, 1981) és periodista i escriu des que en va aprendre. Professionalment, s’ha especialitzat en comunicació corporativa i institucional i es dedica sobretot a l’àmbit cultural. És coautora del digital cultural A Cau de Lletra i fa la secció literària del mateix títol a la ràdio d’À Punt.

@miss_mgd