VALÈNCIA. Dilluns, el dia de la lluna, iniciem l’embolic. Al damunt una llunassa que es distancia ben poc de la Terra. A casa nostra es veurà completa però no tan impressionant com sembla. No farem gran enrenou. No caldrà avisar a cap pirotècnica i que munte un castell. Més lluny, creuant mars i oceans, fent milles, es descobrirà autènticament pletòrica. Som als darrers dies d’un gener molt càlid, amb massa graus, que tanca amb brillantor. Amb un fet insòlit que no ocorria des de feia 150 anys, amb eclipsi incorporat al calendari. La Super Blue Blood Moon, la lluna de sang blava, is coming.
Comencem amb sobresalts, molt magnificats a tot arreu. Recorreguts pels informatius, pels diaris que fan trabucar l’enteniment. Iniciem trajecte amb el permís dels més fanàtics, dels més engrescadors, dels tranquils i dels incrèduls. Repassem avui, amb efervescència, la informació llegida quan acaba i s’enceta la setmana. Procurarem no perdre el cap. Intentarem seleccionar les informacions d’alta intensitat. Les més gràfiques i il·lustratives. Les que expliquen el tarannà i la tendència. D'anar per casa, d’antropologia senzilla, de sociologia de pa sucat amb oli. Mantindrem la localització activada. Ubicacions sense massa distància, no patiu. Per poder passar el dia i dormisquejar al nostre llit.
Divendres 26 de gener, un sector de la població tenia un gran neguit. Era la nit “estel·lar”, necessitava saber de quin color era l’espolí, paraula incorporada al vocabulari bàsic del vestit de fallera. En aquest cas, el color que triava la Major de València. Finalment, dissabte, la notícia als diaris. La gran descoberta, marró. Un bon marró Habane. Fins ací el gran misteri. Informació difosa a tots els mitjans. I com no, la salutació amb moviment de mà, estil eixugaparabrises.
Parlem ara de Sant Vicent i d’Amparo Iturbi. Si anomene Sant Vicent, tothom pensarà en els dos sants, Màrtir i Ferrer. Realment no vull parlar de cap d’ells. No es tracta d’honorar el predicador de sermons al llarg de la costa i més enllà. Ni tampoc del Màrtir d’Aragó que va aconseguir ser el patró de València. Si fusione el sant amb Amparo Iturbi la cosa s’embolica. No és que la pianista fes cap composició dedicada als Vicents. Potser hagués triomfat quan, en companyia del seu germà José, viatjaren a Hollywood. Sens dubte hauria delectat el públic amb aquelles partitures hagiogràfiques durant les seues aparicions televisives al Show americà de Jimmy Durante. Però no. Parlem del districte 46007 de la ciutat. El barri de la Raïosa. I...? On és la notícia? Tranquil·litat.
Ara, si ens ve de gust, podem veure que ens ofereix el combo. Aquests noms, tot plegat, fan el nom d’una falla, amb fallers i falleres del districte de Jesús. Sant Vicent-Amparo Iturbi. La notícia es llançava al món i al ciberespai fa un parell de dies. Es feia rellegir més d’una vegada. Alerta màxima, neix la primera, la primera falla de la història que té una comissió de gossos i gosses. Guau, reguau! Sembla que hi va haver un intent cap a l’any 2008. No estava vinculada amb la Junta que ara encapçala Pere Fuset. Es deia, no cal dir-ho, Els Gossets. Ara, de bell nou, cans amb sang fallera, més enllà dels petards i dels masclets. Diuen que és una iniciativa solidària. Sembla que els fons recaptats d’aquesta comissió canina, rifes, quota d'inscripció i recaptacions variades, aniran en favor dels animals abandonats. Els de la Societat Valenciana Protectora d'Animals i Plantes. Els fallers s’afecten, sovint, per les influències exteriors. Segons diuen tenen una predisposició a ofendre's fàcilment. Són susceptibles però els agrada la traca final. Ben segur amagaran, fins a l’últim moment, el color de l’espolí de la gosseta terrier o el de la gossassa Wendy, a tall d'exemple. Buscaran el color més afavoridor al seu dòberman natural del Palmar, al seu setter valencià de soca-rel, o del Roco, posem per cas, un gos rater valencià de tota la vida. Imagine els amos, fallers fins a la medul·la, buscant retalls a bon preu. Vestint i bufant de valent. L’apuntà, va estar tot un èxit. La presentació es va fer amb gran solemnitat canina. No sé si hi ha Gossa Major. Disculpeu la badada. Si teniu mascota fallera, ja sabeu. Encara sou a temps. Falles ben passejades i lladrades, en família canina, amb pedigrí faller.
Seguim amb la informació. Si la notícia del 28 de gener fos un conte, es diria “El cadell perdut”. Això diu que era el Consell Valencià, anava de camí cap al Seminari del Govern que fa cada sis mesos a algun indret del País. Tot un seguit de vehicles oficials es dirigien cap al santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Vinaròs. En una cruïlla de camins, la comitiva del Govern es va trobar amb un cadellet perdut enmig de la carretera. Oh, pobrissó, pensaren. Van tenir la resolució i l’eficàcia, com sembla que ha de fer un bon Consell. I ni vacil·laren. Aleshores, un dels vehicles es va aturar en zona permesa, és clar. Allí estava, segons diuen, amb fred i amb por, el cadellet desorientat. L’agafaren amb cura sense el més petit dubte. Menut és ara el seu nom. Amb bateig exprés. Integrat amb els membres del Consell, va passar el dia amb calefacció, alimentat i amb molt d’afecte. Atencions de veterinari sense espera, amb rapidesa. Impol·lut i sense puces, net com una patena i amb moltes llaminadures. Quina sort la de Menut! Ja té casa, la de l’exalcalde de Tírig. Companyia mútua assegurada. Quina història tan tendrament canina, un cop més. Fins ací les notícies d’alta intensitat.
Desgraciadament el món caní ha entristit també els diaris. Tenim una altra informació on els gossos protagonitzen la notícia, amb mala bava. Dilluns passat, a Xiva, una nena va estar hospitalitzada en estat greu. La causa? L’atac brutal d’un mascle mestís, un encreuament de gos coniller i llaurador. Era el gos de la casa. Seguim. A Castelló, diumenge 28, un home greument ferit i amb ingrés d’urgència. Va estar atacat per uns cans descontrolats. Tot just a la Vall d’Uixó, fa dues setmanes, una gossada va matar un home de 70 anys. Dimarts, una bandada de cànids aterrava a la població d’Aldaia. S'estengué el pànic entre els ciclistes i vianants de la zona d’Encreullades. Els gossarros botaven les tanques de la propietat on vivien. La policia ha sancionat el propietari i ja estan sota control. A l’Horta de moment cap desgràcia. Poca broma amb els animals domèstics. Si els humans de vegades reaccionem com a bèsties què no podem pensar d’uns altres animals? De quatre-cents milions de gossos domèstics, dels canis familiaris? Sempre recorde un gos ben especial. Un gran danès, Scooby-Doo i la fantàstica cançó d’aquesta sèrie d’animació.
De la col·laboració d’avui diumenge em quede amb el to festiu de les notícies que inicien l’article. Les extretes d’un món com molt absurd, que de vegades necessitem viure. Aquesta dosi surrealista tan necessària. Experiències kafkianes, imprescindibles, susceptibles de dobles lectures o triples, si ve al cas. Metàfores de la quotidianitat dels humans, de les incerteses i de les contradiccions. D’intentar comprendre el fet irracional que ens envolta. Aquesta mena d’esquizofrènia múltiple i variada de les personalitats. L’humor necessari per llegir la informació, per escrutar-la, per reflexionar-la. Esclafits de rialles encomanadisses per tothom. Una riota a temps és una cura intensiva. Sentit de l’humor per descobrir la incongruència o la comicitat de la vida, que ens aguditza la visió de les coses, que supera el seny, que ens humanitza.
