Símbols de l'estiu valencià: El Redó (Les Palmeres, Sueca) - Lidia Caro

«Espectacle!!!

Antic puticlub reconvertit a terrasseta d'estiu.

Lloc privilegiat, primera línia de platja, bona cervesa, mal cacau, bones tapes i bon servici a vegades!!!

Quan a Su li pega per ahí igual t'amolla una safata en plena terrassa, es fa un selfie amb les cambreres (passant de la clientela) o t'envia a l'oficina, etc., etc.

Uns dies et deixen reservar taula i altres no.

Un verdader espectable que no deixa de sorprendre els que el coneixem de tota la vida».

Tot veritats en Tripadvisor, excepte això del cacau, que segons els meus paràmetres de Cacauaffinity, no estan tan malament. És dimecres, ha passat l'hora de l'esmorzar i en les taules del Redó només hi ha jubilats i jubilades de Sueca que en els mesos càlids, s'instal·len en Les Palmeres. Un grup de ciclistes ha deixat una reguera de bosses buides de gels energètics i de paquetets d'allioli. El complement nutricional de qualitat per a un entrepà d'embotit.

Cada vegada que vaig al Redó i és cap de setmana -sonen debades les reserves telefòniques; hi ha estiuejants que deambulen com a urubús tractant d'agarrar una taula; la clientela s'aferra a la seua taula com els matrimonis es mantenen units pels xiquets i la hipoteca- em trobe amb cambreres l'habilitat de les quals per a transportar safates, agafar comandes a l'aire i servir cerveses m'embadalixen. La plantilla del Redó està formada per reines d'esta pedania que viu cap a a la mar, amb edificis destabacats que arriben quasi fins a l'arena. Manegen el cotarro, els estiuejants les saluden pels seus noms. A ells -també hi ha cambrers- el mateix. Pepe, l'amo del local, es preocupa per mantindre l'estabilitat de la plantilla. És un dels secrets d'este bar de tota la vida.

Deia Gaspar Jaén en Les palmeres del migjorn valencià que la literatura es va encarregar de mitificar la figura de les palmeres en territori valencià. I així, l'entrada de Les Palmeres, a Sueca, està flanquejada per una avinguda d'estos arbres, que desemboca a la mar i li dona un misticisme, una comparsa, un costumisme, un estar a casa en xancles amb una camisola vella, un xiquet baixa a per Maxiboms... «Vaig començar a treballar amb mon pare i ma mare en el 82. Quan Naranjito. I a poc a poc el pare va faltar, la mare em va passar el negoci, i ara ja els meus fills i jo… lo que faça falta».

«Açò era un puticlub, una casa de putes. Jo no el vaig conéixer. Va tancar, ens ho quedem nosaltres i no toquem res, ho deixem tot arreglat però com estava. La veritat és que va prou bé. Tampoc estem per a tirar coets, però funciona». El Redó, en els seus sis mesos d'obertura a l'any, està sempre ple: «és que si no ho tens sempre ple, conforme estan els preus, la seguretat social… no. Si no et poses les piles, no aguantes».

 Circulen entre les taules plats de creïlles fregides -no tenen braves com a tal-, chivitos i tigres (marca de la casa; prove els nostres tigres, li agradaran!!!). «Fer-ho bé, xiqueta. El secret és fer-ho bé. Bona qualitat, preus raonables i l'horari. Estem des de les set del matí fins a l'hora de dinar. O més, hores les que faça falta. Ser competent, pagar les factures quan toca. Treballar tots els dies de gom a gom durant sis mesos». I els altres sis mesos? «Ací no hi ha negoci. Tancar, arreglar-me cosetes, o de vacacions!».

Sobre un Redó fictici, escenari d'un relat que vaig escriure fa dos anys, vaig dir: «L'obriren sos pares quan morí Franco i totes les nits començaren a ser vespra de festiu». La cresta de l'ona per a l'hostaleria. Efervescència i bromera. Uns altres temps. «Tancaran molts bars. Els que estan consolidats com nosaltres, amb una clientela fixa, aguantem. Però ara un negoci nou, conforme està tot de car i tot… jo no l'agarraria. Hui dia un negoci nou d'hostaleria… no no. Tindre ací els treballadors, que em costen diners, però que els he de mantindre per a quan arribe juliol i agost poder tindre bona gent, que després obris i tens a quatre xicons que no tenen ni puta idea…».

Quaranta anys al capdavant del baret donen per a fer sociologia d'allò propi i de l'entorn. Hem canviat? «Noooo. La gent ix com abans, i gasta inclús més. El que passa és que abans feia deu pessetes, i em quedava cinc. Ara faig cinquanta, i em quede quatre. Faig més diners però em quede menys».

No tot és pagar factures: «La faena en si. Això és el que m'agrada. La gent, obrir pel matí, vore cada any la mateixa gent, els fills que seguixen per ací. Que jo vaig començar ací amb mon pare, i ara soc jo el pare. Si no ho tinguera em faltaria alguna cosa».