X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 21 de agosto y se habla de puerto de valencia torrecid PPCV CIUDADANOS Vox emprendedoras
GRUPO PLAZA

Somien amb humans assassins els taurons dorments?

On habita la por dels humans als taurons? Els animals més temuts de la mar carreguen amb una llegenda negra que ha influït de manera directa en la seua conservació. Vivim tement-los, però allò que ens hauria d’aterrir és, justament, la seua absència

30/12/2018 - 

VALÈNCIA. L’estrena als cinemes de Jaws (Steven Spielberg, 1975) fa més de quaranta anys instaurà un nou terror en la consciència col·lectiva. Les esmolades fileres de dents preparades per a foradar, esgarrar i arrancar membres i els moviments ortopèdics del gran blanc traspassen les retines dels espectadors i s’allotgen al fons de la substància grisa que forma el nucli amigdaloide.  Els acords del pànic que John Williams crea per a la cinta sonen dins de milers de cervells just abans de llançar-se a una piscina. Just abans d’entrar a la banyera. L’aigua, tenyida de roig, esdevé l’escenari de la pitjor de les morts: ser trinxat, amputat, devorat viu. Una manera dolorosa, horrorosa, de morir. Mil vegades preferiríem qualsevol altra de les morts; un final on ens devora un animal és, encara hui, el pitjor dels nostres malsons.

La terra no ens salva, però sabem on xafem, què tenim baix dels peus i com utilitzar-los amb relativa destresa. Els sentits, la forma i disposició dels ossos del cos troben certa sensació de seguretat en el medi que habitem des de fa milions d’anys. Però en la mar, no. La mar és foscor, misteri, perill. Un líquid hostil per al qual l’evolució no ens va preparar. La mar no és el nostre lloc al món: és el seu. Entrar-hi és acceptar les seues regles. Hi ha la delimitació clara dels territoris, les vores de pedra, arena o finíssima línia d’aigua que fan de frontera. El que els correspon a ells enfront d’allò que ens correspon a nosaltres. La ratlla on allò vertaderament salvatge comença, on nosaltres no tenim el control. Cap control.  I és ací, en eixa por, en l’absència de control enfront del que ens envolta, on s’allotja la visió dels centenars de dents que ens trencaran netament l’os a l’altura de la cuixa arrossegant darrere nervis i tendons. És ací, en eixe pànic atàvic, on el cine troba des de fa dècades la butaca perfecta per a acomodar el terror que provoquen les pel·lícules sobre taurons. Perquè hi hagué un temps, del que creiem no tindre ja memòria, en el què nosaltres fórem la presa. 

Una demonització redemptora

És ingenu pressuposar que les criatures fantàstiques del cinema no tenen una influència real i notable sobre els taurons que naden a les mars del món. Els hem vist triturar estiuejants en platges prístines, envestir embarcacions, mutar en criatures d’una intel·ligència superior, convertir-se en zombis, devorar surfistes, viatjar a velocitats impossibles, sobreviure a catàstrofes nuclears... I, salvant algunes discretes excepcions amb cert rerefons conservacionista –la recent The Meg, per exemple–, el missatge que se’ns transmet, en les desenes de pel·lícules que des de fa quaranta anys parlen de taurons, és el mateix: són unes criatures assassines i brutals que maten més enllà de la necessitat d’alimentar-se i que miren des d’uns ulls freds, incapacitats per a la més mínima emoció; autòmats de la mort amb una set permanent de sang. En ocasions la imatge de l’animal és clarament caricaturesca, però ni uns efectes especials ridículs ni la por que en algunes escenes se’ns agarra a la boca de l’estómac tenen res d’innocent. Si hi ha algú per a qui el terror ha sigut el vertader malson, ha sigut per als mateixos taurons. Més concretament, per als més grans dels taurons: la mida ha importat sempre massa en la caça i pesca de qualsevol animal, en la lluita entre ells i l’home. 

Llàmia de 1790 quilos que entrà en l'almadrava de Tabarca en agost de l'any 1946. Portava dins una tonyina de 40 quilos © Paco Sánchez.

L’estratègia de demonització dels grans depredadors és antiga. Si en terra és el llop qui ocupa la primera posició en el rànquing dels vilipendiats (l’encarnació del mal i del dimoni, l’assassí que mata per divertiment) en la mar el gran blanc guanya per golejada absorbint i arrossegant amb ell la resta de membres d’un gran grup format per centenars d’espècies tan similars en ocasions com un ou a un camió. Una imatge icònica, la del gran blanc, que carrega amb tot el pes dels deliris i el desig d’una humanitat necessitada de culpabilitzar i condemnar tot allò que escapa del seu control. Per a posar orde en el nostre món, necessitem inventar-ne un altre que ens faça palés que podríem ser pitjors, que la maldat no és exclusivament humana i que si les nostres aberracions són superades per les d’altres criatures aparentment irracionals, podem seguir mantenint l’estatus moral que ens situa per damunt de tot. En realitat, ens aterra saber que som els únics monstres del planeta.

El malson d’una mar buida de taurons

La imatge del gran depredador, aquell capaç de fer-nos front i guanyar la partida, es mostra sovint contraposada a la bonhomia de les seues preses: el corder pasqual, el colom innocent, el dofí somrient. Unes urpes o unes dents esmolades acaben per fer la resta en la construcció mental que fonamentarà el terror.  I sí, eixa imatge té un efecte directe, determinant, en la conservació d’eixes espècies: les nostres pors acaben per ser les seues morts. La pesca de taurons blancs augmentà considerablement després de l’estrena de Jaws, una pesca d’esbarjo sempre a càrrec d’hòmens en altra demostració absurda de masculinitat, de foto posterior amb la captura. El mascle caucàsic que allibera a la comunitat del perill de la bèstia salvatge. Una foto en la qual sempre, sempre, han de ser ben visibles les dents, la boca: l’animal mort carregant encara tota la seua pretesa ferocitat. 

Almadravers de Tabarca © Arxiu Municipal d'Alacant

La sort, per a nosaltres, és que el pànic occidental a uns animals que no són ni els més ferotges, ni els més grans, ni els més perillosos de l’oceà té uns ciments molt febles a poc que vullgam conéixer-los. Des dels pocs centímetres de l’agullat nan fins als més de deu metres del tauró balena, hi ha tantes formes, mesures, maneres de comportar-se i dietes com espècies de taurons, vora cinc-centes. Les estadístiques parlen de menys d’un centenar d’atacs de taurons a humans a l’any en tot el món, la majoria dels quals no acaba fatalment. Les probabilitats de morir per l’atac d’un tauró són quasi inexistents, però vivim amb la preocupació profunda de la possibilitat que això puga ocórrer. Per contra, més de cent milions de taurons –una xifra molt per davall de la realitat– moren oficialment cada any a mans dels humans. Resulta molt més aterridor, i veritablement preocupant, pensar en les conseqüències que tindrà, també per a nosaltres, la desaparició de moltes de les espècies de taurons hui greument amenaçades. La desconnexió que patim de la natura en general i del medi marí en particular ens fa ignorar la importància d’estes criatures per als ecosistemes que habiten. I una mar buida de grans taurons sí que és un malson realment terrorífic. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email