Sporting Benimaclet, èpica de barri - Álvaro Devís

VALÈNCIA. Tres coordenades per a entendre un lloc. Des d'un balcó del Carrer Diògenes López Mechó, una persona grava amb el seu mòbil, durant la pandèmia què ocorre al costat de sa casa. El compte d'Instagram Les Fonts recull literalment «la vida esportiva, animal, vegetal, meteorològica i dels objectes d'un espai de barri». Des d'una finestra que dona al camp de terra on juga l'Sporting Benimaclet, el seu feed és en realitat és una recopilació de moments que passen en un camp amb vida: quan plou, s'inunda; quan hi ha partit, la terra es mou i cal arreglar-la; quan no hi ha molts humans, els gats campen a plaer.

Segona. Imponent tant des de la V-21 com des de la Ronda Nord, s'erigix Espai Verd, un edifici alçat a principis dels anys 90 amb la idea de generar un espai total per a qui l'habite, des de les necessitats bàsiques de vida, fins a les espirituals. Un lloc de peregrinació i de fascinació. Allí, un porter recull les últimes comandes de Amazon de la setmana i un grup d'amics celebra el comiat d'un d'ells, que se'n va de València.

Tercera. Un jubilat envaïx el carril bici (que, a diferència del de vianants, està asfaltat) que unix Alboraia i València. Ho fa perquè, en una bifurcació que en realitat és un carreró enmig de l'horta, s'assenta sobre una pedra alta, es col·loca enfront dels horts i, d'esquena a la ciutat, trau una dolçaina i es posa a assajar.

És dissabte a la vesprada, queda una hora per al partit, i en Benimaclet conviuen centenars de ciutats. En el camp de bàsquet es reunixen diverses patxangues, a les terrasses es mesclen les sobretaules i els tardeos de diverses generacions, famílies apuren al tancament dels supermercats i les botigues de barri. Entre eixes tres coordenades, de fons, comença a sonar l'aldarull del camp de futbol, el de l'Sporting Benimaclet. A pocs metres de la icona del brutalisme valencià, l'edifici Espai Verd, reflex de la València de l'avantguarda que podia ser, un camp de futbol de terra pareix haver-se suspés en el temps.

El camp de l'Sporting Benimaclet és un dels pocs que queden sense gespa en tota la geografia valenciana, però no sols això. No fa tant que van començar a tindre llum, i l'aigua calenta ni està ni se li espera. No es tracta només d'una obstinació romàntica, sinó que també relata la naturalesa precària, autogestionada i orgullosament humil de l'equip. El projecte va ressuscitar fa cinc anys amb un equip masculí, i des de la temporada 2022-2023 compten també amb un equip femení. Hui dissabte és dia de partit.

Sense la pretensió de ser primeres

Una hora abans de l'inici comencen a arribar les jugadores. S'estan coneixent entre elles en els entrenaments i en els partits, setmana a setmana. Els xics del Benimaclet van ser els que van tindre la iniciativa a principis del 2022 i van empaperar el barri buscant persones que s'animaren a formar un equip en la lliga femenina. A poc a poc es va anar unint gent per a entrenar; en juny ja tenien equip i en setembre passat, coincidint amb l'inici de la lliga, van començar a competir. Ho fan en la 2a Regional Valenta, l'última divisió de la Federació de Futbol de la Comunitat Valenciana (FFCV). Es preparen al sol: es pugen els calcetins, s'arreglen la coleta i es canvien les arracades per xicotets trossos d'esparadrap de tela. Estan de riures i no pareix que tinguen nervis. Però la primera pregunta, com els està anant la primera temporada, deixa una no-resposta que resol dubtes: «Ens ho passem molt bé. Som molt simpàtiques», diu una de les jugadores. «I som les últimes de l'última categoria», matisa entre riures la portera de l'equip: «Però estem felices, molt felices. Així no tenim la pressió d'haver de defendre res important. A vore, a zero no ens volem quedar, el nostre objectiu és puntuar en algun partit. Volem anar marcant gols. Ens agradaria guanyar un dia a vore com se sent això… Bo, més d'un».

Tot té un perquè; en el seu cas, l'equip no només s'acaba de formar, sinó que en la seua majoria també són novelles en açò del futbol: «Poques havíem jugat el futbol abans. Per a moltes és la primera vegada, sobretot en un equip. Algunes havíem participat en patxangues, però mai competint en una lliga». En tot cas, des de l'ambició no s'alça un equip: la motivació per a apuntar-se ni de bon tros és la d'acabar amb una Pilota d'Or. Entre l'èpica amb què es relata la creixent visibilització de l'esport femení, l'Sporting Benimaclet està en una altra cosa: «No érem amigues d'abans. Hi ha gent que es coneix però som moltes persones que ens abellia la moguda, que vivim en el barri o a prop, i simplement ens apuntem per a fer comboi». Volen generar «vincles», que van des de l'amistat fins a aprendre a parlar en valencià. En l'equip conviuen jugadores naturals de Cantàbria, Toledo, Burgos, Galícia, Extremadura i fins d'Alemanya. En realitat, és el barri d'estudiants i multicultural en el qual s'emmarquen qui les ha fitxades, i l'equip es beneficia d'això.

Per si quedaren dubtes, el lema de l'equip és No som un club, som un barri. És a dir, com el tradicional Més que un club que resen les graderies de l'estadi  del FC Barcelona, el Camp Nou, però amb argument. «Ens diferencia d'altres equips que no sols hi ha una part esportiva, sinó que també ens ajuntem per a afermar el projecte i fer barri. El veïnat s'implica, ve als partits i ens dona suport, encara que anem les últimes». I així, conforme es va acostant l'hora del partit, un degoteig de gent va arribant. Entre totes, una convidada especial, una jugadora que ha tingut una lesió molt important en el lligament creuat i que l'obliga a estar diversos mesos allunyada del camp. Abans que arribara, la resta de l'equip ha preparat un cartell per a animar-la i que isca a la foto d'equip.

Onze contra gol

«Hui juguem contra les que van primeres de lliga… Què vols que et diga d'això? Venen fins i tot amb maletes! Però bo, quan juguem a casa ho vivim amb l'orgull de ser un dels pocs camps de terra que queden. És el nostre fort: nosaltres entrenem ací i n'estem acostumades, però la gent ve de jugar en camps de gespa on la pilota bota diferent. Sempre que venen es queixen i diuen que quina merda de camp. Fan fotos, ens pregunten per què el tenim així, etc. Els vestuaris… Ens han posat llum esta setmana. Ens pregunten si no tenim diners, i la resposta és que no, no en tenim! Nosaltres al·lucinem perquè hem visitat camps que inclús tenen aigua calenta en les dutxes!».

Per a més inri, fa tan sols unes setmanes van patir un robatori en el camp. Fins ara, treien una barra per a servir alguna cervesa a l'afició que s'acostara. «Ni tan sols teníem tants diners», però ara ni eixos. Els lladres, de pas, es van emportar part del material tècnic, que és un bé preuat per car. Ací no es perden pilotes.

L'Sporting és com el barri que els acull, un lloc en el qual, per eteri, cap tot el món. Obert, inclusiu, i per bandera, polític (perquè si en algun lloc el personal és polític, és en Benimaclet). El camp de terra —envoltat per séquies, braç a braç amb Espai Verd i amb l'única separació de la Ronda Nord amb tota l'Horta de València i Alboraia— forma part de la seua identitat. I encara que hi ha un cartell que demana un camp digne, la realitat és que l'equip no li posa tants peròs. Un cotxe amb un rasclet enganxat com a remolc s'encarrega totes les setmanes de preparar la terra. També es repassen les línies del camp amb calç. Prop d'una de les porteries, hi ha un arbre que dona ombra a un projecte d'hort que han començat esta temporada. Encara hi ha poc més uns cavallons mig definits, però com en el futbol, cal tindre una miqueta de fe i ja s'avaluarà al final de temporada.

Tornant al partit, l'equip que arriba «amb maletes» és el Ciutat de Mislata, que al llarg de la temporada, jornada a jornada, ha estat defenent el seu lideratge en la divisió. «Només hem fet dos gols fins ara, però a nosaltres ens n'han clavat moltíssims», advertix la portera. Arriba el moment en què l'entrenador les reunix i comenta l'estratègia: algunes jugadores ja han trobat la seua posició i els seus dons dins del camp; unes altres encara no, i quasi cada setmana hi ha algun canvi en l'alineació. Els exercicis de calfament se centren en assajar assistències i tirs a porteria. Els ànims són els d'intentar salvar el partit perquè preferixen ser realistes. Saben que l'objectiu és molt difícil, però la voluntat d'esmortir la derrota està present, i, com es diu en esta mena de situacions, l'esperança és l'últim que perden.

L'àrbitre posa un parell de pegues al camp abans de començar i amenaça amb posar en dubte la celebració del partit, però tot es resol amb unes brides i un poc de negociació. Ja són un parell de persones les que s'han acostat a vore el partit per a donar caliu a les jugadores.

Els equips es col·loquen en el seu camp, la pilota comença a rodar, i en menys d'un parell de minuts una jugada magistral de l'Sporting Benimaclet acaba en gol. Braços amunt, cares de sorpresa i pells eriçades. I si hui fora el dia de la primera victòria, del triomf inesperat però desitjat, en el partit de les últimes contra les primeres?

La pilota va pul·lulant de camp a camp durant els minuts següents i, tristament, l'eufòria es va refredant fins que els tres xiulets finals, noranta minuts després, dicten sentència: 1-6. No obstant, l'equip no defallix i s'afanya a recordar el gran començament. L'afició aplaudix i anima. Cau la vesprada en Benimaclet.

Èpica de barri

L'equip femení de l'Sporting Benimaclet va començar de zero. I d'aquell parell de gols de les primeres jornades, han aconseguit arribar a final d'any en un lloc 12 de 13 en la classificació, les penúltimes, amb 4 partits guanyats i 24 gols marcats (i bo, 75 encaixats, però a qui li importa). Ja no són les últimes, i l'objectiu d'aquell dissabte de no quedar-se a zero punts ha quedat com un ingenu record: ja han aconseguit 13 punts. «Nosaltres no busquem ser les millors futbolistes, el que volem és aprendre i divertir-nos. Cada dia anem millorant. De veritat que ja es veuen millores, l'entrenador cada vegada està més content amb nosaltres. Ja sabem col·locar-nos en el camp, abans era un desastre i només pegàvem puntades a la pilota. Ara hi ha passades… Es van veent cosetes». Per al record de totes quedarà el 29 de novembre (posterior a esta crònica) en què van derrotar al CD Monte-Sión A per 10 a 0.

L'evolució no és fútil, perquè de l'equip només un parell de jugadores havia jugat abans, i només una havia competit. Moltes van entrar en el projecte amb l'ànim de deprendre de zero. «El futbol unix… Però també ens ho passem molt bé més enllà del futbol», explica la portera. Tant és així que l'equip és més gran del que es veu en els partits. Hi ha 22 jugadores amb fitxa, però prop d'una desena més van als entrenaments, tot i no poder competir després. «Pel comboi», expliquen. I afigen: “Els partits són importants, però al final amb l'equip tenim sobretot la motivació de fer esport entre setmana… I fer-nos una birreta després totes juntes»

Al projecte de l'hort, també se li sumen diferents festes que organitzen amb l'objectiu de recaptar diners. L'equip s'autogestiona, encara que hi ha una empresa darrere que els ajuda amb la paperassa. El dia a dia depén d'elles, igual que en l'equip masculí. Les festes servixen per a poder sufragar el material i el manteniment del camp. També han trobat alguns patrocinadors en botigues del barri i venen camisetes oficials. A més, clar, de les quotes que paga cadascuna d'elles. No hi ha la figura magnànima del president, ni directius ricatxons, ni un organigrama impossible d'entendre. No hi ha un Açò ho pague jo, ni un projecte esportiu despietat. Són un grup de jóvens tirant avant el projecte per a poder jugar en comú. Perquè, una altra vegada, si allò personal és polític, és en estos xicotets gestos del dia a dia.

* Este article es publicà originalment en el número 102 (abril de 2023) de la revista Plaza