‘Sucro’, així brama el riu

El film de Vicent Pons i Toni Lucas s’estrena en Docs València després de tres anys de rodatge a través del curs fluvial del Xúquer.

“Els historiadors clàssics sempre han parlat del Portum Sucrone, del port del riu Xúquer, o de Sucro, la població situada a Cullera”. El caboteig d’una llanxa feta a la mar, amb la façana de la ciutat en l’horitzó, assenyala la porta a un territori quasi fantàstic, gràcies a l’explicació d’un arqueòleg. Igual que quan aquells caçadors de tresors se submergien en l’Atlàntic al començament de Titanic, o quan Alan Grant es llevava el capell en confirmar que havien retornat dinosaures a la vida. La fascinació és la mateixa: davall de l’aigua, misteri profund i fosc, hi ha les restes d’una civilització. “El Portum Sucrone forma part d’un engranatge comercial i polític”, relata el guia. Quin paper va jugar el riu en eixe joc? 

És la pregunta que llança Sucro, una pel·lícula de Bressol Produccions que es presenta estos dies en el festival Docs València (en els Cines Lys i el Centre Octubre l’11 i el 12 de maig, respectivament). Els autors, però, s’espolsen l’ànim historiogràfic i s’endinsen en el torrent enèrgic del present. “La idea era donar peu al riu per a que fora ell qui es conte a si mateix”, explica Toni Lucas. Ell és un dels dos exploradors que, càmera en muscle, han remuntat el curs fluvial per a realitzar un documental que és un viatge, una aventura de l’oest i quasi un estudi antropològic, tot alhora, a través del Xúquer.

Sucro és el resultat de tres anys de gravacions seguint les revoltes del riu. “El primer impuls per a fer el projecte va ser la seua invisibilitat quan passa pel nostre poble, Carcaixent”, conta Vicent Pons, l’altra mitat del tàndem realitzador: “Llegírem en premsa un informe d’Ecologistes en Acció que deia que el Xúquer és el riu més contaminat d’Espanya. Ens va sobtar la notícia i, també, què poc sabíem del riu”.

Així que començaren a investigar: una central nuclear, diverses centrals hidroelèctriques, sobreexplotació agrícola… Per totes eixes ferides sagna esta serp fluvial que naix en les muntanyes de Conca i s’endinsa en la Mediterrània. Lucas i Pons van gravar la neu d’on germina el Xúquer i començaren a devallar, poble a poble. Durant el descens van reunir històries de les poblacions que beuen del riu. “Sorgiren projectes paral·lels per als quals férem moltes entrevistes en aquells municipis. Treballàrem sobretot amb gent major i ens quedà una sensació de salt generacional, d’una diferència en la mirada i en la manera de viure el riu respecte als jóvens”, relata Pons.

»El tram del Xúquer per Cortes de Pallars és d’una bellesa espectacular

En Sucro no hi ha entrevistes a càmera. La màquina es col·loca i mira: un home pescant, un hotel abandonat o un guia narrant la desaparició de la localitat de Gascas, ofegada per la construcció del pantà d’Alarcón. El relat natural es fon amb el dels seus pobladors més eloqüents i d’eixa unió brolla l’aventura: “L’experiència més colpidora va ser la de la transhumància. Estiguérem tres dies acompanyant els pastors, gravant entre el ramat, caminant amb la càmera al muscle pel mig del riu. Va ser enriquidor i dur, i vam conéixer gent molt noble”, rememora Lucas.

En el seu viatge descobriren com l’orografia va canviant la relació del Xúquer amb el seu humà: del descens salvatge inicial a la planura manxega i la seua explotació agrícola, “semblant a la de les Riberes valencianes”, apunta Lucas. Si haguera de triar un tram concret del riu, seria el seu pas per Cortes de Pallars: “T’enamores immediatament del paisatge i no et canses d’ell mai”, sospira.

El nervi fluvial és l’encarregat de cosir tots els fragments. “Volíem parlar de temes com el despoblament i la contaminació, està clar, però no volíem marcar un discurs. Cadascú es pot sentir identificat en alguna part de la pel·lícula”, reflexiona Lucas. El seu company conta que l’ambició era “unir les històries particulars per a formar una gran història”. Tot i el monopoli oral dels humans en l’art de fer-se sentir, en el documental se sent també allò animal i atàvic: el xiulit dels pardals besant l’aigua, el baluern del torrent precipitant-se sobre la pedra, i el mateix silenci.

La suma forma un bram estrany, ple de vida i també de pèrdua. “El riu parla d’ell, però també ens conta com som nosaltres”, apunta Lucas. Els dos realitzadors coincidixen en el verb que els ha espentat en cada etapa del viatge: descobrir. Eixa fascinació que obri la pel·lícula, la porta a un territori inhòspit i en perill d’extinció. Tan llunyà i proper com el riu que passa per davant de la nostra porta.

Àlex Zahinos (València, 1988) és periodista. Ha treballat en mitjans de comunicació com À Punt i en diversos centres culturals i agències de comunicació. És coautor del llibre Créixer sense Maradona.

@alexzahinos