Durant el temps de confinament van florir recomanacions literàries que narraven situacions anàlogues. En tots els llistats apareixien inequívocament El decameró de Boccaccio, La pesta de Camus o L’home a la recerca de sentit de Viktor Frankl. No estic massa segur que llegir esta classe de llibres siga la millor idea per a un confinament. De fet, potser és contraproduent.
VALÈNCIA. En les primeres fases de la pandèmia no vaig ser capaç de concentrar-me en la lectura. Parlant amb amics, em van confessar que els passava el mateix i que s’havien refugiat en la relectura. Seguint el seu consell, vaig buscar un dels autors que més felicitat m’ha donat al llarg de la meua vida: Jorge Luis Borges. Hi ha poques coses originals a dir d’un autor que, estant encara viu, tenia obra crítica milers de pàgines superior a la seua pròpia producció.
Els espills, els tigres, els laberints o les mitologies nòrdiques són temes recurrents de la seua obra, però hi ha una cosa de Borges de la qual no hi ha molt escrit i en què era un mestre: el confinament. Només en els relats trobem més de trenta situacions de tancament físic o mental: dels personatges, de l’autor o del mateix lector. I crec que no es tracta d’una elecció deliberada, sinó de la conseqüència lògica de la seua biografia. Recordem: Borges viatja amb la seua família a Europa l’any 1914. No es pot dir que els Borges tingueren bon ull per a la geopolítica: la Primera Guerra Mundial els obligà a confinar-se en Suïssa. Atrapat en un país i una cultura alienes, el mateix Borges es refugiarà en els llibres i crearà personatges inadaptats, fora de lloc i que no tenen molt d’interés en encaixar o alliberar-se.
La pràctica totalitat dels personatges confinats de Borges apareixen en els tres llibres que publicà entre 1944 i 1950, Ficciones, Artificios i El Aleph, que són també les seues obres més conegudes. És el cas dels contes en què algú està tancat en una presó real, com en “La escritura del Dios”, en què un sacerdot precolombí passa anys tancat amb un jaguar, al qual ataülla durant uns segons cada dia: “La presó és fonda i de pedra; […] poc menys que un cercle màxim, un fet que agreuja d’alguna manera els sentiments d’opressió i vastitud. Un mur mitjancer la talla […]. A un costat estic jo, Tzinacan, mag de la piràmide de Qaholom […], a l’altre un jaguar, que mesura amb secretes passes iguals el temps i l’espai del captiveri”. A la ment del sacerdot acudirà una revelació: el pelatge del jaguar amaga l’escriptura d’un déu, i decidirà emprar el captiveri per a desxifrar què hi ha escrit.
De fet, la revelació és comuna als personatges tancats de Borges: d’alguna forma això atorga un sentit al tancament, encara que siga trivial i fatal en moltes ocasiones. És el que ocorre en “El milagro secreto”, en què Hladík, condemnat a morir afusellat, lamenta no haver pogut compondre la seua darrera obra de teatre i llavors li és concedit eixe temps, fent que l’univers es pare quan la bala està a punt de matar-lo. El condemnat escriu dins del seu cap l’obra completa i quan posa el punt final el tir posa fi a la seua vida.
Els dos tipus de confinament, el físic i el mental, també estan presents en “Funes el memorioso”. En el conte el personatge té un accident que el postra definitivament en el llit i que té un curiós efecte secundari: “Nosaltres, d’una ullada, percebem tres copes en una taula; Funes, tots els plançons i raïms i fruits que comprén una parra. Sabia les formes dels núvols australs de l’alba del trenta d’abril de mil huit-cents huitanta-dos i podia comparar en el record amb les vetes d’un llibre en pasta espanyola que només havia mirat una vegada”. Funes adquirix el do, que és una fatalitat, de recordar-ho tot, absolutament tot. Encara més, i no sabria dir si és metaliteratura o metavida, Borges va escriure esta història mentres estava postrat en un llit després d’un accident que quasi acaba amb la seua vida. No sabem què va sentir l’autor durant el temps de convalescència, però aquells dies van ser definitius per a la seua obra, perquè va començar a escriure relats de temàtica fantàstica, que són habitualment la porta d’entrada a la seua literatura i els que li han donat fama.
D’altra banda, el mateix any que publicà “Funes el memorioso” van vore la llum tres relats amb personatges tancats: “La lotería en Babilonia”, “Las ruinas circulares” i “La biblioteca de Babel”. En el primer les penes de presó són assignades atzarosament; en el segon un personatge no sap que ell és invenció d’un altre fins a les últimes línies; i en el tercer els bibliotecaris estan atrapats en un edifici infinit complint una funció que no té cap sentit. Els tres ens mostren que el confinament pot ser fruit de la crueltat de l’atzar i que no és precís donar-li un sentit al tancament. Els tancaments mentals es completen amb “El inmortal”, on precisament el do de no poder morir es convertix en una presó, i podríem afegir “Deutsches Requiem”, en el qual el narrador es troba en una presó real, però, pel que conta, comprovem que en realitat ha arribat allà per tindre un tancament psíquic.
Igualment, un escriptor que va gastar tantes vegades la figura del laberint havia de utilitzar-lo també per a tancar en ell els seus personatges. Així, “La casa de Asterión” mostra un minotaure humanitzat; en “Abenjacán el Bojarí, muerto en su laberinto” el personatge construïx un laberint per a tancar-se ell mateix; i el brevíssim “Los dos reyes y los dos laberintos” oferix el pitjor dels tancaments possibles, en un laberint sense portes ni parets.
I deixe per al final el més extraordinari de tots, aquell en què un personatge que es diu Borges és convidat a contemplar l’Aleph i queda immobilitzat mentres enfront d’ell, en l’escaló que fa dèneu d’una escala, veu l’univers al complet, en un dels paràgrafs més memorables de la literatura universal, que acaba així: “Vaig sentir vertigen i vaig plorar, perquè els meus ulls havien vist eixe objecte secret i conjectural, el nom del qual l’usurpen els hòmens, però que cap home ha mirat: l’inconcebible univers. Vaig sentir infinita veneració, infinita llàstima”.