Temps de viure en la barca

Si heu passejat alguna vegada per l’anomenada xicoteta Venècia de Londres, segur que han capturat les vostres mirades: elegantment llarguerudes i excèntriques en la justa mida, les barcasses dels canals anglesos són una d’eixes parts entranyables de la identitat britànica.

Hi ha de tots els colors i formes. Algunes amb plantetes en la terrassa, altres amb sofàs, inclús algun jacuzzi. Moltes, cada volta més, no són embarcacions d’esplai. Són vivendes. Algunes també pubs o llibreries. Són majoritàriament l’alternativa habitacional per la qual opta una quantitat creixent de persones.

I no a soles estan en Londres. El sistema de canals s’estén arreu del país, inundant de cuquisme i possibilitats el Regne Unit. L’opció és clara: si la llibertat de moviments es compromet uns quants metres, es pot comptar amb un sostre sense que això coste més de dos terços del salari i, així, complir el somni britànic de viure sense hipoteca!

La forma de vida flotant no és una opció nova, però està en plena expansió. Amb la inflació desorbitada i els interessos impossibles en un país on a penes existix la hipoteca a tipus fix, les city barge s’han tornat una opció temptadora, especialment per a un sector demogràfic que, segons els càlculs vitals, hauria d’estar ja fent niuet.

Les minicases també estan de moda. No passa dia que l’algoritme de les xarxes socials, que ens té més que fitxats, no ens oferisca lluminoses imatges de tiny houses, literalment cases diminutes. Els contenidors prefabricats  poden arribar a costar vora 100.000 lliures. Això sí: el terrenet on deixar-lo caure va a banda. Ens ho venen com una opció moderna, alternativa i inclús més sostenible que una tradicional llar de formigó i brics.

En este festival del llavat de cara de la precarietat, no poden faltar les campervans, les furgones. És un dels meus somnis vitals i sé que un dia el compliré. Inspirada per viatges sense bitllet de tornada i carreteres infinites, mai ho havia contemplat com una opció real de vivenda, sinó com una aventura sobre rodes per a caps de setmana, vacacions o algun sabàtic. Ara tot allò que veig son tutorials de com ser nòmada digital vivint en una furgona “sent ama del meu propi destí”.

Serà cert que amb l’edat vas perdent l’esperit aventurer. Entre els pisos flotants, les cases de contenidors prefabricats i les llars sobre rodes, em quede amb l’atracament del lloguer de l’apartament amb calefacció central. Ho sent. Però és que fa massa fred i massa humitat. I l’ESO ja la vaig cursar en barracons. Nunca mais.

Maria Bonillo (València, 1988) és periodista i viu a Anglaterra. Ha treballat en Levante-El Mercantil Valenciano i en programes de ràdio com Focus, d’À Punt. Ha publicat el llibre Ventres sota custòdia Històries de l’esterilització forçosa a dones amb discapacitat (2022).

@mbonillo1

Fotos galeria © Maria Bonillo