Hi ha tant d’horror que val la pena pensar que eixa crueltat només passa en els llibres
Del viure atemorits se’n pot parlar moltíssim, com a fet indesitjable i com a patiment profund, perquè tindre por, per se, ja és una desgràcia, i si no que els ho pregunten als milers de persones de les societats desenvolupades que conviuen diàriament amb l’ansietat, l’anticipació de les desgràcies que mai tindran lloc i la caiguda lliure de la incertesa. Però de totes les pors possibles, enormes i vertaderes del ser humà, n’hi ha una que les resumix totes. Darrere de la por a la mort pròpia, a la mort dels nostres, a la foscor, a allò desconegut, a la maldat i, fins i tot, la por a la pròpia por, hi ha la temor elemental a passar-les putes, al sofriment.
I llavors, quan tot el món està d’acord, ve una paradoxa increïble de la nostra època: mentres que ningú, absolutament ningú, vol patir de veritat ni una guerra, ni una pèrdua, ni la fam, ni la tortura, en canvi sí que ens recreem amb gust en el patiment fictici, en el que no ens creiem del tot, en el que ferix la pell només superficialment, aquell que vivim a través de les històries contades. Ací és on s’obri el ventall infinit de les possibilitats del terror com a gènere i el misteri encara més gran de per què ens atrau irremeiablement als humans esta classe de contingut que espanta i esgarrifa, de per què ens agrada patir sense motiu ni necessitat. Això és precís?
Es veu que sí. Des de les històries de fantasmes de Henry James al terror còsmic d’H. P. Lovecraft, a l’aborronament subtil del mal implícit en la quotidianitat de Shirley Jackson i passant per tots els succeïts sanguinolents de Bret Easton Ellis, la perversió latent a les societats idíl·liques de Stieg Larsson o Asa Larsson i el domini de la tensió psicològica d’Edgar Allan Poe, l’horror ha trobat múltiples vies per a arribar a nosaltres i conquerir els nostres racons més foscos amb aquella barreja masoquista del patir que s’apropa al plaer.
Stephen King, a qui no cal reivindicar perquè ho fa ell a soles amb ofici, imaginació i talent, diu que inventem horrors per a ajudar-nos a enfrontar els reals. I n’hi ha tant, d’horror, allà fora, que ens val la pena pensar que totes estes crueltats només passen en els llibres. I que ningú mataria xiquets, que ningú atacaria un poble indefens, que l’home no pot ser tan llop per a l’home, que el món no permetria que això tornara a passar. I aleshores, el monstre. Tenim tots tanta por.
Magda Simó (la Jana, 1981) és periodista i escriu des que en va aprendre. Professionalment, s’ha especialitzat en comunicació corporativa i institucional i es dedica sobretot a l’àmbit cultural. És coautora del digital cultural A Cau de Lletra i fa la secció literària del mateix títol a la ràdio d’À Punt.