Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

campaners

Tocs del passat per a la ciutat del present

La campana com a música urbana i el campaner com a guardià del tresor

15/12/2019 - 

VALÈNCIA. La campana com a música urbana i el campaner com a guardià del tresor. Amb esta filosofia l’Associació Cultural de Campaners de la Catedral de València porta tres dècades fent de la ciutat un pol de referència, per a tot el país i fora de les nostres fronteres, del toc a mà, eixe que ha resistit la destrucció en forma de motor automatitzat i d’una falsa idea de modernitat. Però la seua tradició no tracta de recuperar la nostàlgia d’una extinció, sinó d’entendre l’instrument que ha marcat durant segles el compàs de les ciutats i els seus habitants.

Un símbol de convivència entre dos poders, l’Estat i l’Església, que supera els seixanta metres d’alçària. El Micalet, un referent de la silueta urbana del Cap i Casal, és fruit de l’època en què allò civil i allò religiós es barrejaven en la concòrdia, o en la idea de compartir arquitectura amb concessions subtils. Dos portes i dos escales, la municipal i la de la catedral, i dos funcions, tocs litúrgics i rellotge, la gran campana de les hores que dona nom a l’emblemàtica torre. Entre cinquanta i seixanta dies a l’any, el campanar de la seu és l’escenari on els cossos en harmonia de la trentena de membres de l’Associació Cultural de Campaners de la Catedral de València toquen els mateixos instruments que ja marcaven el pols de la València renaixentista.

Mirades, puntades a terra, braços en l’aire. La intensitat sonora del volteig dels pesats onze cossos de bronze evoca l’explosiva i colpidora força que emana d’una mascletà viscuda en primera fila. Com en el joc pirotècnic, on la pólvora representa el risc, a la sala de campanes tots són conscients del perill que representa el gegant metàl·lic. La campana més xicoteta pesa dos-cents quilos, però allò habitual és una massa en moviment que en supera els tres mil. El fet de parar eixos monstres requerix molta pràctica. Al mínim descuit, a algú se li pot obrir perfectament el cap. 

Els campaners antics deien que deixaven la música baix, en pujar al campanar. L’ordenada improvisació, que per ací busca el ritme de la percussió més que la melodia –en contrast amb l’afinació dels campanars del nord europeu–, es basa en la partitura pactada amb interpretació lliure, germana de la música barroca i el jazz. No hi ha espai per a la rigidesa. Metall, corda i energia física són la matèria primera per a fer possible la litúrgia d’un ball, el calfament del qual comença en pujar a peu més de dos-cents escalons. 

© Foll

Les campanes són apassionades, en positiu o en negatiu. “Són com la mascletà. O t’enganxes o et fan fugir. Si no les entens, és soroll. Si les entens, és harmonia musical”, descriu Francesc Llop, de 68 anys, cofundador de l’associació. La seua tesina, primerenca en la recerca acadèmica dels anys 70, la va dedicar a l’afició a les campanes: “O tens o no tens afició, deien els vells. El meu fill és músic, té gràcia tocant campanes, però no té afició, no li naix i li he de demanar expressament que vinga”, reconeix. 

Afició jove i urbana

A València el moviment campaner no es traspassa en sagues de pares a fills, sinó per afició. “El de les famílies és un mite com la idea que en els pobles es toca més que a les ciutats. De fet, al nostre territori té més força als llocs industrials que a la muntanya, i més força entre els jóvens sense relació amb les campanes que no entre els fills dels campaners. Als llocs industrials, la gent necessita algun signe d’expressió i identitat. Tampoc és cert que la tradició de les campanes fora oral. És una cultura escrita. Ací tot està escrit, cosa inhabitual a Aragó i Castella”, assenyala Llop.

L’estructura, com en tota qüestió rítmica, entra en el cap, però no se sap per què ni quan. “El ritme entra en el cos per observació. En els repics i tocs menors és on la gent practica. Els campaners i els ballarins som pareguts. Tot depén d’aprendre els passos i tindre gràcia. Els que ballen ho fan perquè hi ha música, i els campaners ballem per a fer música. És el cos en moviment i en harmonia. Sense ella et canses o et pots fer mal. Per a tocar una campana de mil quilos, cal deixar-se caure. És ergonomia i tècnica, però quan t’oblides de la tècnica, aleshores t’expresses de veritat amb la campana. A qui val per a les campanes pareix que la campana li estiga parlant. Cal trobar l’harmonia per a que cada toc siga diferent i expressiu”, narra Llop.

Més que de la campana, és tot un estudiós de l’ofici dels campaners, que va descobrir en 1968, al mateix temps que encetava l’especialització en antropologia. “Em feia falta una ferramenta de treball per a analitzar la tasca dels darrers campaners tradicionals des de la participació. Si em convertia en el seu alumne, m’ensenyaven. El fet de deixar que foren els meus mestres em va permetre descobrir les diferències entre uns i altres”, evoca qui ara és en un mestre per als jóvens investigadors de les campanes i els campaners.

Eliseu Martínez i Francesc Llop © Foll

El jove Llop va heretar el coneixement campaner en assistir a la degradació de l’ofici. De fet, en 1972, quan ell i un grup d’amics començaren a assajar un nou model de campaner, aficionat i no remunerat, a la torre del Patriarca de València el toc a motor ja havia reemplaçat el de mà. “En el nostre cas els campaners no foren substituïts per edat ni falta de personal, sinó per prestigi i modernitat. L’ofici del campaner era aleshores el més desprestigiat de la societat. L’electrificació que es fa ara a Castella i Aragó va començar ací en 1923, i el gran període de destrucció va ser entre els anys 60 i 80, amb l’electrificació del 95% dels campanars valencians, és a dir, d’uns mil cinc-cents”, detalla Llop, el primer a encetar la línia que té com a objecte d’estudi el toc de campanes.

La falsa modernitat, la que pensava que tocar manualment no era profitós, va portar a associar el vol de campanes a soles, acoblant-hi uns motors, a la idea de progrés. Un canvi que no només va transformar els contrapesos de fusta, que guardaven un sentit tècnic i acústic, per uns altres de ferro que facilitaven l’electrificació rudimentària, segons remarca Eliseu Martínez, un dels deixebles més destacats de Llop en l’associació de campaners de la catedral: “Arreu d’Europa, les electrificacions s’adaptaren a les instal·lacions i eren compatibles amb el toc manual. Ací, en canvi, hi hagué una triple destrucció: de la instal·lació tradicional, dels tocs tradicionals i de la interacció de les persones amb els instruments. El sentit que la comunitat li dona a tocar les campanes va desaparéixer. Els britànics tenen molt clar que millor una campana parada que motoritzada. Si no hi ha una comunitat viva que faça sonar les campanes, no hi ha una comunitat que les senta. En conseqüència, si desapareixen els campaners, les campanes emmudixen, com a metàfora del silenci de la comunitat”.

Els guardians de les campanes

Ni camisetes, ni faixes, ni túniques. L’agrupació de campaners que va arribar a la seu en 1988 per acord del capítol de la catedral, l’Ajuntament i el Corpus, després de vint anys de l’electrificació que havia deixat en suspens el toc manual de les campanes del Micalet, no es vist de cap manera especial, a diferència de les trenta o quaranta colles disperses pel territori. Tampoc es dediquen a reivindicar, recuperar o fer memòria històrica. Només es reunixen per a continuar tocant. “Toquem des del present per a la gent del present amb instruments i tocs antics. Reinterpretem una música tradicional i la convertim en música actual. Els darrers campaners tradicionals no eren conscients que feien patrimoni. Tocaven perquè els pagaven. El campaner antic partia d’una necessitat econòmica i vital. Vaig conéixer campaners que treballaven en vint coses a la vegada per necessitat, però l’actual és una professió no remunerada. Li diem professió perquè costa molt d’aprendre. Quan la vam reviscolar va implicar tota una recuperació social, mentres la gent es reia de nosaltres. Ho consideraven un retard enfront de la màquina”, apunta Llop. 

Un tret que definix els components de l’associació de la catedral és la seua interdisciplinarietat. Inspirades pel grup de València, ja s’han fet quatre tesis doctorals (sobre l’afició a València i Aragó) i dos més es troben en procés, una d’elles la d’Eliseu Martínez. “Una de les nostres característiques és que fem moltes coses i a banda toquem les campanes. Introduïm el patrimoni campaner a la universitat i en congressos nacionals i internacionals, i tractem de sensibilitzar  l’administració, que ja comença a reaccionar. L’únic llibre de campanes en anglés a Espanya és el nostre”, explica este jove que es dedica a la gestió cultural i que viu la campana com a temps d’oci des de la seua infantesa, per impuls de sa mare, i com a objecte d’estudi.

Després d’haver-ho intentat amb una revista en paper, Francesc Llop va encetar de forma pionera en 1996 la pàgina web campaners.com, que hui alberga un material únic de referències al patrimoni de les campanes, amb milers i milers de documents escrits, sonors i audiovisuals, al qual contribuïxen dotze persones i que fan mantindre la comunicació amb altres campaners de tot el món, especialment de Llatinoamèrica. “Gestionem la conservació de les campanes amb subvencions, la qual cosa ens dona independència. A més, hem creat un esperit d’investigació no habitual en altres colles i que naix de la reflexió”, indica. 

Finestreta de guaita © Foll

Si cal trobar un símbol de la seua tasca de conservació, només s’han de mirar els clauers. Com tots els campaners, Llop té les claus de la catedral. “M’agrada el concepte que defensa l’Associació de Campaners de Navarra, Nafarroako Ezkilazainak –un dels pocs exemples al nord d’Espanya d’interés per les campanes–, de la figura del campaner com a ‘guardià de les campanes’. Les claus impliquen tot un compromís amb el patrimoni”, anota el mestre de campaners, per a qui la gestió́ del patrimoni comú de les campanes té diverses funcions relacionades: conservar, investigar, difondre i tocar. 

El sentiment de comunitat

Els tocs ja no marquen, com antany, el ritme de la ciutat. En una normativa de circulació de 1910, per exemple, l’Ajuntament de València obligava que els vehicles encengueren les llums al segon toc d’oracions, que s’escoltava per tota la ciutat. Per als ciutadans d’aquell temps significava una hora més tard de fer-se de nit. Ara la catedral continua tocant l’alba, el migdia, la vesprada, el tancament de muralles i el segon toc d’oracions, però si passa un autobús davant la Plaça de la Reina ja no es poden sentir. 

Abans organitzaven la vida de la ciutat. Les campanes eren públiques perquè expressaven sentiments només comunitaris. Per a un casament no es tocava, perquè és un tema privat. Però la mort s’anuncia perquè afecta la comunitat sencera. Una festa de barri, una riuada... Els tocs es creaven per a adaptar-se a les necessitats locals. A Sagunt es feia el toc del torn, que marcava els regs. A Castella encara marca en alguns llocs la treta dels animals a pasturar. Hui estem limitats perquè tenim una altra societat i la percepció ha canviat. Però els tocs de la catedral estan reconeguts com a bé d’interés cultural de caràcter immaterial. L’Església també ho reconeix ara, encara que no li ha importat massa la qüestió, pensant que el nombre de feligresos seria el mateix tocàrem o no tocàrem”, explica Llop.

El llenguatge de les campanes és local. Però local de cada torre, no de cada municipi. “Les campanes de cada torre acompanyen i informen una comunitat i desinformen les altres: nosaltres volem comunicar notícies o sentiments de la nostra pròpia comunitat i, per tant, es toca diferent per a que les altres no ho entenguen. És un mitjà de comunicació molt localitzat. Les parròquies toquen diferent de la seu. Per exemple, el toc de final de festa de la catedral és el toc de mort de l’Horta. Les possibilitats són infinites”, observa Martínez.

Politxa del segle XII © Foll

Un tresor en perill

El patrimoni només existix quan es coneix i valora. Per la sala de campanes de la catedral de València han passat més de vint mil persones al llarg de trenta anys. “Tocar manualment forma ara part de la nostra quotidianitat. A la resta de l’Estat està començant l’interés cultural per la qüestió: a Extremadura, Andalusia i La Manxa hi ha alguns grups, però al nord no n’hi ha a penes i a llocs com l’Aragó no s’està fent res. Els valencians vam patir l’electrificació abans i potser per això ara li donem més importància que els altres”, aclarix el jove campaner. 

Superada la primera versió de l’electrificació destructiva i incompatible amb el toc manual, el punt conflictiu actual es troba en la restauració dels instruments. “Ara un patrimoni tan valuós com les campanes medievals i renaixentistes està en mans d’empreses sense cap tècnic en patrimoni cultural. No hi ha cap restauració amb un punt de vista patrimonial, sinó únicament empresarial, i moltes campanes acaben refoses. No hi ha un control de l’administració. No s’escriuen els projectes, no es descriu el procés de restauració, ni se’n documenta l’estat final. L’única voluntat real de conservació naix de les associacions de campaners i tenim la sort que l’administració valenciana està sensibilitzada amb el tema, encara que mínimament. A la resta d’Espanya el tema és devastador”, lamenta Martínez.

El mètode d’intervenció sobre un conjunt de campanes amb valor patrimonial encara no s’ha definit. És, de fet, un dels projectes de l’associació de campaners de la catedral. “En estos moments ningú sap què fer quan es troba una campana de l’any 1500, ni si hi ha possibilitats d’incórrer en un delicte. El fet de baixar una campana històrica a un museu comporta la destrucció de la seua part immaterial, el so. I si es refon, la pèrdua és doble”, assenyala Martínez. 

Tot i que molts campaners esperen la declaració del toc manual com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, per a Martínez, a hores d’ara no seria el millor que li podria passar al tresor cultural de les campanes: “La proposta actual és incompleta i s’ha fet molt de pressa. Falta una radiografia del panorama actual. Per a fer-ho bé caldrien uns quinze anys. Una altra cosa és el màrqueting. Si s’acceptara la condició actual, la declaració no tindria cap efecte. També hi ha la possibilitat que es declare ara i que després es comence a treballar, però la meua experiència és que els polítics es fan la foto i se’n desentenen. Particularment preferiria que les administracions i les empreses es feren càrrec de tot el procés. La meua proposta de treball és la de mantindre una visió europea de conjunt”. Siga com siga, els apassionats campaners continuaran amb el seu esforç per conservar i difondre un patrimoni històric que és, també, de tots els valencians.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email