Trellat, trellat, ix del forat 

VALÈNCIA. Està demostrat que la mida del cervell no té a veure amb la mesura de la intel·ligència. Les neurones són les que tenen un paper important, evidentment. Naixem amb un pa sota el braç o amb una motxilla de cèl·lules prou inquietes? Elles es comuniquen a corre-cuita pel cos. Impulsos nerviosos a tota castanya. Intel·ligència imprescindible per comprendre, per ensumar el món que ens envolta, per capejar les envestides, per assaborir els dies de glòria, per aprendre en majúscules. Què faríem sense la ciència, l’engranatge que mai no para? Aquesta màquina engegada per la curiositat humana ens alliçona. El coneixement en constant evolució, i tant! Les persones científiques i les tafaneres de mena cavil·len de valent. Qüestionen de sempre, esbrinen, valoren allò que està per demostrar o el que ja han verificat. Paquets d’enrònia com a equipatge. A prova la nostra capacitat per comprendre i ser eixerits com un gínjol. Els humans no som tan especials envers altres espècies pel que fa a les habilitats cognitives. Cervells grans i petits es disposen a sorprendre’ns dia a dia. Quocient intel·lectual mesurat en rànquing. Balenes, elefants, dofins, ratolins, primats, ocells, papallones, humans... I al pòdium, a la pole position?  La ciència encarrila, facilita la cursa. Clarificar aquestes subtils diferències ve de lluny. Santiago Ramon Cajal ja discutia sobre com teníem d’habitada la closca, si les neurones humanes eren de categoria especial. Menyspreava a aquells col·legues que no trobaven tantes divergències de la resta dels éssers vius. Ells, com fent la punyeta, opinaven que el cervellet humà no es diferenciava massa del que tenia el Sr. Mickey Mouse, el Sr. Scooby-Doo o la Sra. Xita. Anys i panys i el debat continua. El cas és que tots els cervells són singulars i únics. Seran les connexions neuronals les que ens marquen, ací rau la diferència.

Si analitzem la nostra conducta, podem seguir al llarg dels dies escodrinyant les reaccions humanes, avaluant els impulsos nerviosos que transmeten les neurones. Podem establir comparances, tafanejar com actuen els altres vertebrats. Femelles i mascles. Mamífers i aus, compartint la "sang calenta". Amb ploma o sense. Vivípars, amb pèl i amb llet. Ovípars que incuben fins a l'eclosió del pollet.  Amb cames i potes, amb braços i ales, amb la sort de poder volar. Rèptils amb llinatge antic de dinos, pterosaures, ictiosaures i tota la parentela... Estirats al sol o sota l’aigua a les nits. Amfibis, vinga la brànquia i el pulmó, amb metamorfosi incorporada de bressol. Adaptats des del primer moment, com aquell qui diu, a la vida semiterrestre. Ben cosmopolites, instal·lats arreu del món, pul·lulen més 7000 espècies. Això sí, fugint de les zones àrtiques i antàrtiques. Els peixos, els vertebrats aquàtics, recorren les aigües amb aletes veloces i generalment vestits amb escates lluentes. 

Fem un tomb per la fauna dels invertebrats. Animalets sense esquelet intern però ben resguardats, amb closca o amb armadura externa protectora. Els artròpodes, més coneguts com a insectes, aràcnids, miriàpodes i els boníssims crustacis. Els mol·luscs, que en són cent i la mare, viuen al mar, a l’aigua dolça i a la superfície. Formen un grup plural i divers, com cal. Els cucs no han de faltar al nostre itinerari, un animal petitet que és ben present a tot arreu, molt tou, massa. Els que ens acosten a la ficció submarina són els equinoderms. Ells viuen en la profunditat, al recer dels esculls coral·lins. Tot un ecosistema marí per aquestes criatures tan exòtiques, amb simetria sorprenent i sense cap. Estrelles de colors, eriçons de mar... Rotunds i subtils. Les esponges també hi són al macrocosmos de l’aigua amb sal. Filtradores de mena gràcies a un sistema d’enginyeria a base porus, de càmeres i de canals. Aquesta ruta vertebrada i invertebrada la tanquem amb els celenterats, els polifilètics és el nom més escaient a l’hora d’ordenar-los biològicament. Vaguen pels mars  des de fa més 700 milions d’anys, amb cèl·lules urticants com a defensa, amb verins poc coneguts. Cnidaris, pòlips i meduses, fent via, deambulant d'un costat a l'altre, animant el planeta.

Tots som únics d’alguna manera. Tots tenim graus d’astúcia, d’espavil, de perícia... Capacitats que ens possibiliten d’avançar i moure’ns, amb habilitat, amb temps. Som capaços de solucionar problemes i de crear-ne. També contemplem la intel·ligència múltiple. Una alternativa davant d’una única concepció del seny. Howard Gardner, el psicòleg nord-americà, ve a dir que tots destaquem d’alguna manera en les diverses propostes intel·ligents: espacial-visual, verbal-lingüística, logicomatemàtica, naturalista, interpersonal, intrapersonal, corporal, musical. Afirma que cal dominar-les per enfrontar-se a la vida. Cal ser hàbil, destre. Doncs veges! 

Tenint en compte que el planeta està ple com un ou, de banda a banda, caldrà creure que no som els exclusius amb això de la intel·ligència instintiva o racional, no? Sabem, gràcies a aquesta dèria de voler conèixer, de ser tafaners, de ser singulars, que els éssers vius desenvolupen habilitats a tort i a dret. Exemples en tenim de sobra per il·lustrar-nos. Què podem dir de les papallones prejuràssiques amb la trompa incorporada? Ara  la fan servir per absorbir i xuclar el nèctar però ja la tenien abans d’aparèixer les flors al món. Aleshores? Succionaven les secrecions dolces, les gotes de les plantes, de les llavors, per no deshidratar-se als climes càlids. Què què? 

I dels polps, què en sabem? El filòsof australià Godfrey-Smith estudia la consciència a través dels octòpodes. Bussejant amb polps ens il·lustra de les seues ments complexes i curioses. Argumenta que són el més semblant a una intel·ligència extraterrestre que podem trobar en la Terra. Polps carregats d’enginy per adaptar-se. Amb bona vista, amb el sentit del gust i de l’olfacte força sensible. I amb aquests vuit braços, capaços d’enganxar bona cosa d’informació. L’evolució els va oferir una vida curta, com seguint el tòpic del rock & roll: “Viu de pressa, mor jove i deixa un cadàver bonic”.

I si observem els ocells? L’esbart de moixons volen amb intel·ligència. Refilen, canten amb melodies estudiades, estimen, pensen, resolen problemes, es fan petons, es deprimeixen... La curiositat, les investigacions, van a ralentí si mesurem amb la natura. El comportament de les aus sorprèn ornitòlegs i escodrinyadors. Com anàvem d’errats pel que es veu. Cervell petit? Si els comparem amb la saviesa dels primats, amb la mateixa mida de cervell, diuen que els ocells doblen en neurones i en tenen quatre vegades més que uns altres mamífers.  Guanyen per golejada. Més sabuts que alguns humans! Per no parlar de la memòria espacial i la seua intensa vida social. Quina desconeixença i fascinació pel món que s’enlaira. 

Amb tres bestioles, a tall d’exemple, ens fem una idea de com funciona la cosa de l’intel·lecte. La nostra intel·ligència qüestionada? Cal estimular-nos, reprimir-nos, potenciar el que és innat? Ens falta una bona polida? Obrirem el trellat, que suren les idees amb personalitat. Animals mullats, enlairats o com de paper de seda, ens demostren allò que ens queda per conèixer, molt, tot. Un passeig planetari, amb la intel·ligència de buscar-nos la vida per gaudir i saber. L'enteniment  per tenir la capacitat d’actuar, d’adaptar-nos, de ser cada cop més curiosos, de sorprendre’ns. Un viatge al mar, al cel, a la terra ferma, per l’àrea reservada de les habilitats. Per la zona de raonar, d’adonar-se, d’assumir. Per l’espai de resoldre, d’aprendre, d’estimar. Se’ns acaba el monopoli de ser els més sabuts? Sabrem interrelacionar el coneixement i la creativitat? Serem capaços de ser més feliços? Millorarem el món conegut? Una bona capacitat humana? Sí, comprendre’ns i comprendre. Airegem les idees.