Turistes, xamans i antidepressius

Els occidentals som escèptics. O potser vivim submergits en un etnocentrisme tan convenient que anomenem escepticisme allò que no és més que prepotència, convençuts de conéixer la veritat, única, indiscutible. De les altres realitats dubtem. Fins i tot som capaços de fer-les limitar amb la bogeria. I açò ens convertix en turistes de la vida.

Jacek Hugo-Bader, en El mal del chamán (La Caja Books, 2022), fa una crònica del seu viatge recorrent Sibèria a la busca de bruixots vestits amb pells de llop que diuen poder guarir malalties, accedir a altres mons i canviar l’oratge. Pareix bogeria, però hi ha llocs on el xamanisme és una verdadera religió; arribar a ser xaman, un do i una maledicció.

I de bogeria, els occidentals en sabem molt, perquè en algun punt del camí les persones deixàrem de ser diverses per a passar a ser trastornades, un catàleg d’inadaptats, esdevinguts malalts, necessitats de pastilles per tal de tornar a encaixar en el sistema. Perquè la vida és traumàtica i fa por. De vegades, molta. Hugo-Bader també es troba amb un altre catàleg de persones peculiars, i també amb la inadaptació i la por, allà en la taiga. Amb ella i amb formes de gestionar-la molt diferents de les que ens resulten familiars ací.

El que a nosaltres ens semblaria exòtic. Es troba amb persones corrents i les seues històries de vida, i amb intel·lectuals que, davant determinades preguntes, han de reconéixer que no tenen respostes, que parlen de suggestió, del poder de la ment, i fins i tot d’experiències personals difícils d’explicar.

Estar viu fa por. És exigent, com a faena. Naixem vulnerables i vulnerables ens quedem, per més que la vida, a l’atzar i per capritx, ens enganye a voltes fent-nos creure que tot està davall control. En altres latituds les coses són diferents. I no és exotisme, com no és exotisme el soc, que només ho és per al turista. Per al natiu és el mercat. És ciència. Són altres ciències. El xaman com a personificació d’allò que se’ns escapa, com a representant i recordatori de l’acceptació del fet que no som el centre de l’univers. Altres llocs, altres gents que no estarien disposades a canviar-nos la pell de llop del xaman per una caixa d’antidepressius.

Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.

@LaraVallPec