GRUPO PLAZA

entrecuix

Un dia qualsevol a l’oficina bancària

22/08/2021 - 

VALÈNCIA. El dia que Josep Fenoll isqué de casa rebent, com era habitual, un desganat acomiadament de la  dona i els fills fou inevitable que, en arribar a l’oficina, sentira la recepció de Rai, el nou guarda de seguretat –la seua forma de dir bon dia i el seu gran somriure– com un festival d’afecte. Tan volgut se sentí per aquell desconegut que s’afrontà, respongué amb una breu salutació i es clavà en el seu cubicle. 

Com els seus altres catorze companys anà atenent els clients, fins que decidí anar a la sala de descans a prendre un café de màquina. Ficà les monedes i algú li digué: “Mola el teu trage”. Era Rai de nou, que s’assentava per a esmorzar. Amb un gran somriure feu un gest amb el cap a Josep, que se li acostà, embriagant-se del seu perfum Williams Sport. Xarraren i Rai digué: “Un altre café?”. Josep acceptà i en donar-li’l Rai anà directe: “Eixe monyo t’afavorix, eres un tio molt guapo”. Josep es begué el café d’un glop. Rai s’acostà per a arreplegar el got. “I tens uns llavis carnosos”. Li tocà lleument la galta i fixà la seua mirada en la de Josep. “M’agradaria convidar-te a dinar després, tens alguna cosa a fer?”. “No”, digué Josep, “tinc l’agenda lliure”.

Tornà al seu lloc de treball i atengué un client que l’esperava des de feia més de mitja hora. “Disculpe, Xavier, m’ha estat impossible arribar abans”. La idea de concedir-li a Xavier March aquell préstec de 60.000 euros per a comprar-se ni més ni menys que una iurta d’estil mongol li paregué, aquell dia, menys boja i decidí que afavoriria la concessió.

Josep esperà fora de l’oficina que Rai isquera. “Tinc la moto davant del parc”. “No tinc casc”, comentà Josep. “Jo te’n preste un”. Rai arrancà la moto. “Agafa’t bé, i abaixa’t la visera”. Josep haguera volgut dir-li que li venia gran i que així no veia res, però preferí agafar-se i recolzar el cap sobre Rai. Travessaren la ciutat i s’endinsaren en l’horta. Rai detingué la moto davant d’un porxe de canyís, al costat d’una alqueria. “On estem?”, digué Josep en baixar de la moto i llevar-se el casc. “Ja ho has vist, en l’horta, prop d’Alboraia”, contestà Rai. “És ta casa?”. “No, compartisc lloguer amb uns amics”. Josep mirà cap al voltant. “Tranquil, estan currant”.

Per a Josep aquell començava a ser un dia perfecte: l’entrada a la casa, posar-se còmodes, la gel·laba que li tragué Rai... “Pren, lleva’t el trage i posa’t açò, vaig a preparar uns aperitius”. Josep no recordava com de bé combinaven el vermut i la marihuana. Tirats sobre dos hamaques d’un pati interior, bevien, fumaven i parlaven. Rai, incorporant-se, li digué: “Llança’m el fum a la boca”. Josep pegà una forta calada, Rai s’hi acostà, obrí la boca i aspirà. Abans que Josep se separara li mossegà el llavi. Josep sentí les dents de Rai i tancà els ulls. “Però t’has deixat posats els calçotets?”, exclamà Rai en clavar la mà per dins de la gel·laba. “Anem dins, ací comença a fer calor”. Eren les tres i encara no havien menjat res.

Rai conduí a Josep fins a una habitació plena de coixins. “No et gites, primer ens refrescarem”. Rai li llevà la gel·laba. Després s’acatxà i passejà els seus llavis per damunt dels calçotets fins que va sentir que se li posava dura, llavors li tragué el gland i començà ara a besar-lo, ara a ficar-se’l dins de la boca. Josep li acariciava el monyo, mentres el cap de Rai es movia amb rapidesa. Però quan s’adonà que Josep estava preparat es detingué. “Vine, anem a dutxar-nos”, digué agafant-lo de la mà. Rai obrí l’aixeta i li donà el gel de dutxa a Josep. Josep ensabonà el cos de Rai, un cos fibrós i amb el cul ferm, baixà fins al seu penis i començà a moure’l amb la mà. “Para”, digué Rai, “jo primer”. I s’agenollà, s’abalançà sobre el piu i esta volta no parà fins que Josep es va córrer. 

Rai s’alçà i el mirà. Després el besà i el tombà entre els coixins. “No crec que puga tornar a trempar-me”, comentà Josep. “De moment no cal”, respongué Rai, i estirant el braç obrí el calaix d’una còmoda d’on tragué el lubricant. “Ara toca un massatge, pega’t la volta”. Josep obeí, Rai s’empalustrà les mans i fregà el cos de Josep, primer les espatles, després l’esquena, i baixà fins a les natges, d’allí tornava a pujar per la columna vertebral i, com si el seu dit recorreguera un congost, baixava fins a la vora mateixa del precipici, on a vegades es quedava pegant voltes i a vegades el sobrepassava per tal d’acariciar la base dels testicles, fins que el dit caigué al buit, acompanyat després d’un altre i finalment d’un tercer.

Josep es notà dur de nou i Rai també ho va percebre. “Pega’t la volta i mira’m. Ens anem a córrer junts”, li xiuxiuejà, i s’untà el penis amb el lubricant. “No et poses condó?”, preguntà Josep. “No tinc res estrany”, respongué Rai. Tancà els ulls, Rai li acaricià els collons i completà l’erecció del seu penis. “Obri els ulls”, li digué Rai, i notà com li alçava les cames. “Ja t’ho he dit, mira’m mentres te la clave”. No deixà de mirar a Rai mentres el penetrava, primer amb calma i a poc a poc amb més força, amb rítmica contundència. Josep s’agafà als braços de Rai, i ell li deia: “Alça les cames, amunt”. Les alçava tot el que podia, però Rai, en vore que no era suficient, s’encarregà de fer-ho ell mateix. “Ara masturba’t”, li digué sense deixar de mirar-lo, “estic a punt de córrer-me”. Es masturbà fins que sentí que l’orgasme de Rai es vessava pel seu interior, pujava pels seus collons i explotava en la punta del seu propi piu a través d’un gemec gutural.

Rai encara donava els últims espasmes sobre Josep quan sentí: “Xe, Rai, havies de follar-te’l?”. Josep alçà el cap i va vore una dona rossa i prima apostada a la porta. “Has aconseguit això?”. “Bé, m’ha explicat que hui  li ha concedit un préstec de 60.000 euros a un home per comprar-se una iurta”. “Molt bé, Rai, ara a per la resta d’informació sobre els horaris i els diners de l’oficina... Per cert, què dimonis és una iurta?”.

Noticias relacionadas

art

Dubón, l’artista que pintà la modernitat amb rostre de dona

Por  - 

Lluís Dubón Portalés (1892-1953) és un altre dels grans artistes valencians del primer terç del segle XX oblidats a causa del trauma brutal que representà el franquisme. De l’impressionisme al modernisme, l’art nouveau i l’art déco, tingué un leitmotiv al llarg de la seua trajectòria artística: la dona, i especialment la dona valenciana, com a símbol i al·legoria de la força, la modernitat i la plena llibertat

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email