Un punt dolç de sabor

Un punt “aspre” de sabor? Amb este títol es publicava un article recentment, qüestionant el projecte Punt de Sabor posat en marxa fa quatre anys per la Unió de Llauradors. Utilitzant i interpretant una informació de la que disposava, fruit de la transparència del funcionament de la Unió envers els seus afiliats, l’autora de l’article fa una sèrie d’afirmacions i valoracions que, respectant la seua personal opinió i sense ànim de donar més publicitat ni crear polèmiques estèrils, cal contestar per a que la societat valenciana tinga altra visió dels fets i puga valorar-la per si mateix.

Sembla que en este procés és fàcil criticar i traslladar a l’opinió pública, sense cap pudor i malintencionadament, dades internes facilitades amb la major voluntat del món i en ares de la transparència per l’organització a la qual pertanys i utilitzar-les després en la seua contra, la qual cosa, en conseqüència, no resulta molt ètic.

En este sentit cal contar la història de la vinculació de la Unió al compromís per una agricultura ecològica al nostre País i deixar ben clar quins han estat els objectius i les actuacions de l’organització professional agrària valenciana que més està fent des de sempre per l’agricultura ecològica.

En efecte, l’any  2001 la Unió posa en marxa un Pla d’Experimentació en Agricultura Ecològica (pioner i únic a l’Estat espanyol) per al qual demana la cessió d’unes terres abandonades dins de la Marjal dels Moros a Sagunt, una Zona  d’Especial Protecció d’Aus-ZEPA. Va ser un projecte altament participatiu on no només s’experimentà en aquell indret, sinó que es va donar participació a un bon grapat de llauradors de diferents comarques i sectors de producció (hortalisses, fruiters, cítrics) per a obtenir més dades en diferents condicions climatològiques i edafològiques i aportar instruments per a fomentar i impulsar l’agricultura ecològica.

No s’entén com s’atreveix a dir que el model que impulsa la Unió és un model  productivista i a gran escala. Com poden unes quantes hectàrees desestabilitzar el mercat dels xicotets llauradors ecològics de l’Horta?

A la proposta del Pla Experimental presentat a la Generalitat ja es feia esment que els objectius anaven molt més enllà de la simple experimentació en la producció ecològica i es plantejava com un objectiu a llarg termini la potenciació integral del sector ecològic, conscients de que produir sense la capacitat de defensar la collita no era suficient.

Aleshores, al si de la Unió es planteja posar en marxa un instrument que servira per a trencar amb una situació no desitjable, com és que el percentatge de consum de producte ecològic en el nostre País no arriba ni al 3% del consum total d’aliments.

L’anàlisi del qual partia, i que es va consensuar en la pròpia sectorial ecològica de la Unió reunida al Centre d’Educació Ambiental de Sagunt, era que feia falta modelitzar i impulsar la creació d’una comercialitzadora-distribuïdora principalment de fruites i hortalisses provinents de la producció ecològica, amb estratègies comercials diferenciades a les que hi havia, amb productors fonamentalment valencians i dirigit el projecte prioritàriament als consumidors de la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, perquè no oblidem que allí se situa com a potencial el 30% del total de la població del nostre País.

El professor de la Universitat Politècnica de València, Luis Miguel Rivera i la professora de la Universitat Miguel Hernández d’Alacant, Margarita Brugarolas, ho diuen ben clar en el seu treball sobre el “Comportament del consumidor valencià davant els productes ecològics” que data de l’any 2002. En ell parlen d’una paradoxa com és la del baix nivell de consum dels productes ecològics al País Valencià, tot i que els consumidors valoraven molt positivament l’atribut diferencial de garantia d’absència de residus. I per això especifiquen que “si els productors ecològics valencians desitgen que la seua activitat no siga només una causa a defensar, sinó també un negoci rendible, han d’encarar el repte del mercat. Un repte que passa necessàriament per adequar totalment el producte al mercat, és a dir, per ofertar el producte amb un preu i un aspecte visual competitiu i amb uns punts de venda pròxims al consumidor. L’exigència més immediata derivada d’este repte productiu resulta ser l’associacionisme i millorar les xarxes de distribució”.

Així mateix, un estudi del Ministeri d’Agricultura de 2010 sobre “El mercat de productes ecològics” assenyalava que els nivells de distribució dels productes ecològics i la seua presència en els establiments eren baixos, així com la gamma de productes i el diferencial de preus molt elevats.

Amb conclusions com la que ens plantegen des de la investigació o les Administracions, per posar només alguns exemples, la Unió arriba finalment al convenciment que sense una ferramenta potent capaç d’aglutinar i distribuir a major escala els nostres productes, difícilment se superaran els nivells de producció ni consum ecològic al nostre entorn. I és en este context com naix Punt de Sabor. El món agroecològic del nostre territori és per tant molt més gran i tots els ciutadans i consumidors del nostre país han de tindre la possibilitat de consumir productes ecològics de la seua terra de forma habitual i a uns preus no massa elevats en relació als convencionals. I si no ho feia la Unió, ho faran més prompte o més tard les grans superfícies o grans cadenes de supermercats.

Encara a dia de hui, l’estudi recent de 2014 del Ministeri d’Agricultura sobre “Caracterització del sector de la producció ecològica espanyola”, presenta com a feblesa des del punt de vista del consum ecològic la capacitat dels canals de venda per a oferir al client final un assortiment de productes ajustat als hàbits i necessitats de consum alimentari del consumidor estàndard.

A la pregunta de si ha mancat més pedagogia a l’hora d’explicar el seu contingut, objectius i model de funcionament entre els seus propis afiliats, possiblement mai serà suficient debatre tots i cadascun dels aspectes que un projecte d’esta envergadura necessita en el si d’una organització democràtica i altament participativa com es la Unió.

No ignorem que en més d’una ocasió es va entendre com una competència deslleial el projecte cap a alguns dels afiliats ecològics de l’Horta que venen el seu producte de manera directa als seus clients, quan l’objectiu era i és tot un altre: arribar i apropar-se al màxim nombre de consumidors i fer de pal de paller de la comercialització dels primers i també d’aquells que no tenen la possibilitat de vendre la seua producció de forma directa, i fins tot augmentar la capacitat productiva des de la seguretat que el producte va a tindre eixida comercial.

Per tal de donar continuïtat al treball desenvolupat a la Marjal al llarg dels primers deu anys impulsant uns models d´agricultura tradicional i ecològica, es va renovar l’anterior conveni amb la Generalitat de cessions d’unes terres amb el compromís de posar en valor la importància per al coneixement i la conservació  de la biodiversitat i el medi natural d’este tipus d’actuacions. I així consta en el conveni signat a tal fi. En què es basa aleshores l’articulista quan diu que s’està produint il·legalment en la Marjal dels Moros?

La Unió mai ha deixat d’experimentar en la finca de la Marjal i de recolzar a les diferents Universitats en els seus treballs d’investigació. Cal destacar la col·laboració amb el Departament de Química que dirigeix a la Universitat Politècnica de València, la catedràtica i actualment també presidenta de la Societat Espanyola d’Agricultura Ecològica, Mª Dolores Raigón. Allí s’han desenvolupat diversos estudis d’optimització de tècniques, caracterització de varietats i estudis nutricionals posteriors dels mateixos que estan a disposició del sector. Per favor, no confonem ni condemnem per tant amb paraules tan greus com il·legalitat de l’activitat que es desenvolupa. Tot açò, a més de la tasca mediambiental que es fa a la Marjal dels Moros, entre altres coses de manteniment dels aqüífers en una zona protegida. Si no fóra per l’actuació de la Unió allí amb l’elevat cost econòmic de l’aigua, la impossibilitat de posar hivernacles, etc, seria molt difícil mantenir l’ecosistema.

S’acusa a la Unió de rebre una subvenció per a posar en marxa el projecte Punt de Sabor. No és digne de lloança que l’Administració recolze projectes seriosos que realment puguen impulsar activitats agràries capdavanteres, i en este cas ecològiques?

En algun moment, s’ha plantejat a la Generalitat la conveniència de que ampliara l’oferta de terres en la Marjal a més llauradors ecològics, amb la necessitat que hi ha d’evitar eixa degradació ambiental i al mateix temps crear un xicotet parc agrari a imatge del que hi ha al Baix Llobregat (Catalunya), tot i que a més reduïda escala.

D’altra banda no s’entén com s’atreveix a dir que el model que impulsa la Unió és un model  productivista i a gran escala. Com poden unes quantes hectàrees desestabilitzar el mercat dels xicotets llauradors ecològics de l’Horta? Si fos així, ja podem anar oblidant-se de fer rendible l’agricultura ecològica al País Valencià! Com a exemple podem dir que del global de vendes del projecte puntdesabor, el percentatge de la finca de la Marjal dels Moros arriba al 13% del total.

La Unió ha estat un motor referencial per a impulsar projectes en agricultura ecològica i per tant respecta i aplaudeix els esforços fets per llauradors particulars, vinculats o no a la Unió, i per   col·lectius al voltant d’alguns ajuntaments com ara el de Godella i alguns altres, per impulsar un model d’agricultura ecològica i d’un mercat de proximitat, però ni comença ni acaba ací el projecte d’impulsar de debò un consum al major nivell possible d’este tipus d’aliments. Evidentment la Unió està a favor dels canals curts de comercialització, de les llavors autòctones, de la custòdia del territori i la defensa de l’Horta. Però #Hortaésfutur i ho tindrà, sempre i quan hi hagen llauradors i aquests tinguen la rendibilitat necessària per a mantenir-la i entenem que Punt de Sabor pot ser una eina complementària per a arribar a este objectiu.

Limitar l’agroecologia del conjunt del territori valencià a la que es fa en una única comarca com si d’una autarquia es tractara, és un error molt greu en el qual s’està caiguent darrerament. Mentre alguns es queden en una visió reduïda, com si tots els problemes foren eixos, altres comunitats autònomes donen passes ben grans i creixen en la seua producció i també en el consum intern, i no diguem res d’altres països europeus on la distància que ens porten en aquest últim aspecte és sideral. Segons les últimes dades disponibles, de les 11.851 hectàrees d’hortalisses cultivades en ecològic a l’estat espanyol, només 389 estan al País Valencià. A Andalusia ja tenen 6.182 ha o a la veïna Múrcia 2.592. Aleshores, ¿el problema és tindre una finca de cultiu amb 10 hectàrees d’hortalisses, amb uns costos impressionants d’aigua de reg, o és el de ser capaços d’avançar en estendre l’agroecologia i fer que els consumidors compren cada vegada més els nostres productes ecològics? Si parlem de cítrics en ecològic tres quarts del mateix. Mentre a Andalusia tenen 4.187 hectàrees, ací únicament en tenim inscrites 1.203. Fins i tot Múrcia en té 1.381 ha, superant un cultiu clau del camp valencià. Quant queda per fer al País Valencià amb estes xifres i mentrestant els problemes potencials s’apunten cap a altre costat.

La superfície de l’àrea metropolitana de València (Horta Nord, Horta Sud i Horta Oest) dedicada al conreu d’hortalisses, tant en convencional com en ecològic, és de 3.684 hectàrees, el que representa únicament el 13% de la totalitat del PV on hi ha unes 27.000 hectàrees d’hortalisses cultivades. En el cas que les transformarem totes en ecològic, i tenint en compte el consum actual que és de 92 kg per habitant i any (tomaques, cebes, lletugues, pebres, bajoques, cols, creïlles, melons, meló d’alger i altres hortalisses fresques), estes terres tindrien capacitat de subministrar a 10 milions de persones, el doble que els habitants del País Valencià. Per tant, com es veu, no podem renunciar a la nostra vocació històrica de vendre fora dels límits d’una comarca o un territori.

Igualment s’acusa a la Unió de rebre una subvenció per a posar en marxa el projecte Punt de Sabor. No és digne de lloança que l’Administració recolze projectes seriosos que realment puguen impulsar activitats agràries capdavanteres, i en este cas ecològiques? És que la Unió va utilitzar una via il·legal per a dur a terme este projecte? És que no s’ha desenvolupat tal i com es plantejava i s’ha justificat adequadament? La Unió va utilitzar una via legal i competitiva per a dur endavant este projecte, del qual ha hagut de donar compliment de “bon fer”, amb eficiència tècnica i dignitat, com correspon a esta organització agrària. En la mesura que algú pense el contrari, la via dels jutjats sempre està oberta.

Des del nivell de transparència que caracteritza a la Unió és més que probable que l’articulista conega que este projecte no ha aprofitat per a omplir-se les butxaques com ella afirma. Ans al contrari, ha suposat i encara suposa un gran esforç econòmic a la Unió per tal de tirar-lo endavant, conscients de que qualsevol  iniciativa d’este tipus ha d’afrontar inicis deficitaris.

Cert que s’han fet múltiples reunions en el marc del la comissió d´agricultura ecològica de la Unió, deixant clar que no va ser un projecte de la sectorial i sí del conjunt de l’organització, on alguns dels presents no han estat d’acord amb el projecte que la Unió els presentava. Cal dir que la sectorial d’agricultura ecològica de la Unió ni comença ni acaba en l’Horta, sinó que té membres en quasi totes les comarques i sectors de la nostra producció. Al País Valencià tenim hortalisses ecològiques arreu de tota la geografia, i no només al litoral de l’Horta, però també tenim oliveres, cítrics, vinyes, fruita d’estiu, xufa, fruits secs, i també productors de mel, carn o elaboradors de formatges... L’oferta d’aliments per als consumidors ha de ser àmplia i diversa, com així són els socis de la Unió i com ho és tota la producció al País Valencià.

Segurament hauran hagut deficiències i errades a l’hora de plantejar les coses, d’explicar-les de la millor manera possible, perquè som tots humans; però no es pot elevar a nivells de desacord  i enfrontaments globals entre els representants del sector i la pròpia Unió la molt respectable opinió d’una persona o d’un reduït grup de persones que ella diu representar i que en alguns casos no són ni persones afiliades.

En estos moments dels 225 proveïdors dels productes que comercialitza Punt de Sabor, més del 75% provenen del País Valencià, la major part d’afiliats, una producció que es comercialitza més enllà de la pròpia tenda al centre de València i que ja arriba a molta gent ja també a través d’internet. No pot ser mai incompatible impulsar una agricultura respectuosa amb el medi ambient, proveïdora d’aliments sans per a la població, amb l’aplicació de les noves tecnologies, tenint com a objectiu l’increment del consum.

Un estudi del Ministeri d’Agricultura conclou que les vendes de productes ecològics al País Valencià van créixer de juny de 2012 a juny de 2013 un 4,5%, la major pujada de tot l’estat espanyol. Alguna cosa tindria a vore l’aparició de puntdesabor per aquella època, junt a alguns altres projectes més.

Ací no sobra ningú, però cal sumar i construir en esperit positiu dintre de la nostra agroecologia on hi ha afortunadament cada vegada més gent que així ho creu

Per a poder abastir al cada vegada més creixent nombre de persones que aposten pels productes ecològics, necessitem tindre els nostres productes de proximitat disponibles, però alhora també necessitem tindre fàcil accés per a comprar estos i altres productes que no podem cultivar ací. Malauradament, o no, per exemple a l’Horta no es poden fer plàtans i es tracta d’una de les fruites de major consum i demanda, per la seua acceptació en l’alimentació infantil, un dels principals focus on s’ha de protegir el valor del consum ecològic. D’alguns llocs els haurem de portar! I millor que siga de Canàries, que no de països tercers!, mantenint amb això els principis de proximitat territorial.

Per això fan falta estructures solvents que ho possibiliten com és el cas de puntdesabor. ¿És que molts dels llauradors ecològics de l’Horta no complementen la seua cistella de venda amb la compra d’altres productes que no estan cultivats en el nostre País? ¿Això és capitalisme verd o agricultura de proximitat? Una cosa és predicar i altra donar blat.

Per a la Unió, l’Horta és i sempre ha estat un espai emblemàtic a defensar i conservar, però som ben conscients de que si els llauradors no poden viure dignament del seu treball, l’Horta no podrà sobreviure per més proteccions que li vullguen posar.

Optem per una producció ecològica, per uns mercats de proximitat, per aprofitar la seua proximitat a una àrea metropolitana, però el compromís de la Unió va mes enllà d’una àrea delimitada  i contempla tot el territori valencià.

Dediquem-se tots i totes a construir per a defensar els interessos de l’agroecologia valenciana i no tant a criticar i mirar-nos el melic. La Conselleria d’Agricultura ha decidit apostar de forma ja decidida per un canvi progressiu de model productiu perquè el que teníem fins ara ja hem vist que no ha funcionat en el que més ens interessa: la seua rendibilitat i sostenibilitat. Treballem colze a colze sense criticar projectes que vullguen unir i sumar, i no estem contínuament bramant i creant enfrontament perquè amb estes actituds donen arguments i alè a totes aquelles entitats i persones que han demonitzat l’agricultura ecològica i els seus productors. Només cal vore el que ha dit en un tuit del 23 de maig un dels seus principals detractors, on al fil de l’article de Susanna Ferrando parla de caja B en l’agricultura ecològica valenciana. Què fort i què trist!!!

Calia aclarir algunes coses per a que no hi hagen en esta història màrtirs i herois. En el món de l’agroecologia local tots i totes, en la mesura de les seues possibilitats, han posat grans de sorra, alguns més grans i altres més xicotets. Ací no hi ha capitalisme verd com alguns diuen, sinó un conjunt d’esforços per fer visible la nostra producció agroecològica, que és la suma de la dels canals curts de comercialització o de la que decideix eixir a l’exterior. Totes són benvingudes.

Ací no sobra ningú, però cal sumar i construir en esperit positiu dintre de la nostra agroecologia on hi ha afortunadament cada vegada més gent que així ho creu. Deixem-nos de pensar únicament en els nostres interessos personals, ampliem el nostre punt de mira, fugim del punt de sabor ”aspre o agre” que alguns ens volen transmetre, i deixem gaudir a la societat d’un punt de sabor dolç.

Josep Sanchis es periodista, responsable de Comunicació de la Unió de Llauradors