Una casa de Godella dissenyada a Londres reconcilia la prefabricació amb l’artesania

VALÈNCIA. La pinada del voltant aporta frescor i la topografia dóna unes vistes llunyanes a l’horitzó del Mediterrani. La carretera de Bétera articula una de les zones d’unifamiliars més extenses de la regió metropolitana de València. Un entorn natural que s’ha colonitzat les últimes dècades entre balustrades i bungalows blancs multiplicats per deu.

Per això enfilant la carretera sorprén una estructura metàl·lica verda que sembla haver atrapat una casa, com si fóra una xarxa capturant una presa. La Brick Vault House -la “Casa de les Voltes de Rajola” en anglés- està sobre un turonet, cosa que va permetre a l’oficina londinenca Space Popular pensar com l’escala de la casa aniria desvelant-se a mesura que t’apropes a ella.

Pareix una casa semisoterrada i incompleta, que flota sobre una malla que espera a ser completament ocupada. Però res més lluny de la realitat. És la primera casa construïda de l’estudi Space Popular, però què fan uns londinencs construint una casa a Godella?

“En realitat sóc d’Astúries, ma germana viu a València des de fa uns anys i el 2014 ja vam signar el primer projecte ací, un espai educatiu Montessori”, conta l’arquitecta Lara Lesmes. Amb Frederik Hellberg fundaren Space Popular el 2013 mentre donaven classe a la Universitat de Chulalongkorn de Bangkok.

La seua experiència a la capital de Tailàndia els va permetre parar atenció al detall i l’artesania. Per això, als seus dissenys combinen colors híper-saturats i sintètics amb textures naturals com el marbre o la fusta. “Als nostres cursos allí hem estudiat molt l’ornamentació i hem fet viatges amb les estudiants per investigar el gòtic, passant òbviament per València”, recorda Fredrik Hellberg.

Després de la seua primera experiència valenciana a l’escoleta MAK, “es va posar en contacte amb nosaltres un promotor que en lloc de vendre cases, prefereix llogar-les. Volia testar un prototip, un projecte nou i interessant que podria tindre eixida. Perquè amb el nostre sistema de malla reticular, pots fer moltes cases amb la mateixa estructura modular i alhora cada casa és diferent”, explica Lesmes per videoconferència.

“Estem a Londres, però per a nosaltres, el més important quan construeixes és com construeixes: investigar les tècniques arrelades al territori, els contextos...”, adverteix Lesmes. El seu interés per l’artesania i el context els va portar inevitablement a un arquitecte valencià que sovint s’oblida: Gustavino.

S’obri línia temporal València-Nova York: Rafael Gustavino va nàixer al Cap-i-Casal el 1842 i va morir a Baltimore en 1908. Com explica Felip Bens al Lletraferit, el New York Times es va referir al seu obituari com “l’arquitecte de Nova York”. Primer es va formar com a “mestre d’obra” a la Barcelona del 1861, on es va xopar de la “volta catalana”. Una tradició constructiva que permetia cobrir grans superfícies de forma ràpida i sense utilitzar estructures provisionals per aguantar els sostres, conegudes com a cintres.

La tècnica era senzilla i té origen romà: les rajoles es col·loquen per la seua part més ampla a la primera fulla, que s’uneix amb algeps perquè s’asseca molt ràpid. Una volta coberta la superfície, s’afegeixen més fulles amb morter, per donar-li més resistència. Una tècnica que Gustavino bé coneixia perquè ja s’utilitzava de forma semblant a edificis del gòtic valencià com la Llotja de la Seda i el Convent de Sant Domènec.

Mig arruïnat, el mestre Gustavino emigra a Nova York amb 39 anys, patenta el seu primer sistema constructiu i acaba construint més de mil edificis als Estats Units. Després dels grans incendis de Nova York i Chicago, la societat estatunidenca es va meravellar quan Gustavino va construir una estructura ceràmica i li va botar foc per a demostrar la seua qualitat.

Per això des de la Grand Central Terminal, la catedral de Saint John the Divine o el Museu Metropolità de Nova York fins a la Biblioteca Pública o la Universitat de Harvard a Boston porten el segell Gustavino. L’arribada de l’arquitectura moderna va obrir un nou paradigma on els sistemes que combinaven perícia i ornamentació, com les rajoles trenades de Gustavino, ja no tenien cabuda.

Es tanca la línia temporal: tornem a Godella-Londres. Una parella d’arquitectes reuneixen el que mai s’hauria degut separar: la construcció prefabricada i industrial de la Modernitat amb l’artesania i la tradició del Modernisme primitiu.

L’estructura metàl·lica verda de la Brick Vault House aguanta una desena de voltes tabicades, inspirades pels dissenys de Gustavino. Així es conformen zones exteriors cobertes que protegeixen les finestres de la radiació solar en estiu i deixen entrar la llum del sol en hivern. A l’interior, les voltes de rajola també ajuden a preservar la temperatura durant tot l’any, minvant el consum energètic. Tot un win-win, perquè a més la volta fa percebre més gran l’espai i la rajola li dóna calidesa.

Encara que s’han perdut molts patronatges tradicionals, “ara trobem que hi ha un renaixement de la tècnica de la rajola entre dissenyadors i constructors”, apunten Space Popular des de Londres. Des del primer minut van treballar amb la Cooperativa Ladrillera per a dissenyar l’execució minuciosament, amb un cost més baix que si s’haguera utilitzat formigó armat.

El treball en equip va ser una constant des del minut zero, amb la col·laboració d’Alberto Burgos i Javier Cortina Maruenda per a l’estructura i la visualització en 3D. “Javier ens va ajudar amb la representació dels renders per ensenyar al client com evolucionava el projecte en realitat virtual. Veien la casa abans que estiguera construïda” i superant les barreres de la distància entre Londres i València.

A l’exterior, l’estructura verda serveix com a suport per a tèxtils i para-sols que filtren el sol quan siga necessari, augmentant la superfície de zones exteriors cobertes. Per a Lesmes i Hellberg, es tracta de donar-li flexibilitat a l’usuari i aprofitar el clima valencià. “El disseny és convencional, la casa té una cuina, un menjador i uns dormitoris. La flexibilitat és a la relació entre l’interior i l’exterior: l’estructura permet compartimentar l’espai amb materials flexibles com el tèxtil. És fàcil que l’arrendador personalitze l’estada dels inquilins perquè té opcions de treballar amb distints materials i configuracions”, explica Lara Lesmes.

La casa esperava els seus primers habitants humans per al mes de març, però el confinament ha endarrerit la seua arribada. Quan comence a rodar, podria convertir-se en un prototip per a replicar la seua malla arreu del territori. Sense qüestionar la colonització del territori, la Brick Vault House s’escapa d’alguns tòpics del negoci immobiliari. “La indústria de la construcció ja no va tant de quantitat, de construir molt i fer-ho barat. En este cas, es tracta de provar de fer una cosa que vaja més enllà del típic”, apunta Lara Lesmes. “El promotor no se’ns va apropar perquè fórem coneguts, sinó que va ser un poc un acte de valentia per la idea que teníem de flexibilitat”, afegeix Fredrik Hellberg.

Es tracta de la primera casa construïda d’Space Popular físicament, perquè l’estudi li ha dedicat molt de temps a la construcció virtual. “Som arquitectes entrenats per enfrontar-nos a l’arquitectura física, però el nostre interés és també obrir la conversa sobre què és la realitat”, obri Hellberg el meló de l’ontologia. “No se sol parlar d’açò en arquitectura, perquè seguim treballant al voltant de qüestions materials. Construir cases és l’ou de rovell de l’ofici. Però ara tot el món també viu la virtualitat, connectant-se amb gent arreu el món o jugant a videojocs”, conclou Hellberg.

Des de la influència dels mitjans de comunicació fins a la superposició d’interfases a l’àmbit domèstic, els últims treballs de l’oficina han treballat sobre la realitat virtual. “Crec que des de fa deu anys els arquitectes hauríem de preparar-nos per estos canvis. Nosaltres solem dir que els arquitectes necessitem despertar i pensar d’esta manera, perquè els pròxims deu anys tot canviarà i potser hi haurà arquitectes que esdevinguen irrellevants”, afegeix Lesmes. “És emocionant però hem d’estar preparats És la nostra responsabilitat, nosaltres ho fem des de les classes a la universitat fins a les exposicions i els projectes físics, perquè la realitat no es pot aturar”.