Una persiana de Saix, Sòria i Terol que ja dona ombra al Carme - Carlos Pastor

VALÈNCIA. “Hem de pensar d’on venen les coses. L’arquitectura té molt a dir sobre la descarbonització. Hem de desescalar els fluxos materials: som responsables de quasi la mitat de les emissions de CO2 a l’atmosfera i tenim molt a dir”. L’arquitecte Manuel Bouzas atén Culturplaza, mentres supervisa els últims elements del muntatge de la persiana més gran de València, que durant unes setmanes acollirà el festival TAC d’Arquitectura Urbana, organitzat pel Ministeri d’Agenda Urbana amb la Fundació Arquia i la direcció artística de Javier Peña.

“Haguérem pogut fer una persiana de PVC o una estructura d’acer, però ho hem rebutjat perquè ens interessa l’arquitectura regenerativa: pensar que els materials que utilitzem venen de llocs propers que donen un impacte positiu a l’entorn”, apunta Bouzas. En este cas, el pavelló pivota sobre tres elements: persiana, fusta, pedra.

“Les persianes es fabriquen a Saix, i la seua fusta ve de Sòria. Estan sostingudes per 22 cables d’acer que formen una catenària aguantada per dos pòrtics. La fusta dels pòrtics ve de Burgos, i tenen contrapesos: unes roques d’una pedrera de Terol, unes arenisques amb un color molt característic”, explica l’arquitecte. “Tot ve de paisatges que estan a menys de 300 quilòmetres, evitant procedències llunyanes”. 

Un pavelló amb una segona vida que construïx capturadors de CO2

Totes les peces s’han fabricat a propòsit per al pavelló, però ja estan pensades per a obtindré una segona vida. “Un 70% del projecte són materials preindustrials: pedra i fusta. El 30% restant seria formigó i acer. Però l’estructura de fusta, les persianes i les pedres tindran una segona vida a la pedrera i al taller de fusteria”. Bouzas detalla: “Quan acabe el festival, ens agradaria donar les persianes al veïnat de la plaça. El dia de demà estaria bé que cada casa tinguera el seu retall de persiana i totes les façanes foren verdes. Volem que el projecte penetre en la vida diària dels veïns i se l’acaben estimant i fent seu”. 

En qualsevol cas, el principal objectiu ja queda assolit: seguir testejant la construcció en fusta, la més sostenible de totes. “És un material d’impacte positiu: a la silvicultura responsable, per cada arbre que talles, en plantes dos. El diòxid de carboni es captura i queda de per vida en un llistó de fusta. Com més construïxes, més CO2 absorbixes. I a més és el més fàcil de reutilitzar, no com les estructures de formigó. Desmuntes i fas una altra cosa”. 

Tot un repte estructural que dibuixa la força de la gravetat

“Han passat només dotze setmanes entre que es va anunciar el projecte guanyador i la persiana ha arribat a la plaça”, explica Bouzas. Amb les vacances d’agost per mig, només la pluja ha suposat un xicotet entrebanc. “La fusta i la persiana van arribar a finals d’agost i les pedres la setmana passada. Ara s’estan instal·lant les persianes i esta setmana obrirem, encara que la inauguració serà el pròxim dilluns 25”. 

Els 22 cables d’acer tracen una catenària, que és “l’expressió directa de la força de la gravetat”, explica Bouzas. “El repte més gran al qual s'enfronta el pavello és el vent, no el pes propi. Per evitar el moviment de la coberta com si fora una vela, s’ha de contrapesar amb llastos que eviten la força del vent”. Unes barres d'acer, col·locades a la part baixa de la panxa de la catenària, fa que la vibració que puga provocar el vent es ralentitze. 

15 tones de pedres completen l’esquema estructural del pavelló. Sobre els dos pòrtics —un més alt que altre per exagerar la corba catenària— es col·loquen les pedres de Terol per evitar que els dos mòduls bolquen cap a dins. “És bonic pensar que els cables més lleugers acaben portant el pes a terra, a través d’un element tan massiu i primitiu com la pedra. Però en el fons tot està vinculat a la mateixa cosa”. 

“En tots els projectes utilitze un element quotidià, com botelles, gots o frontisses de portes, i el descontextualitze, fent-lo més gran o repetint-lo, i genere un nou espai”. Bouzas ara compagina la investigació a Harvard amb experiències de construcció com esta de València, on “poder demostrar amb exemples reals el que estudie de manera teòrica, fent de l’arquitectura una ferramenta útil”.