X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

entrecuix

Une leçon clinique

A finals del segle XIX, en les famoses 'Leçons du mardi' que es duien a terme a la Salpêtrière, l’hospital parisenc per a malalts mentals situat a la riba dreta del Sena, enfront de l’abadia de Saint-Victor, el professor Jean-Martin Charcot va desenvolupar una singular dramatúrgia de la histèria i la hipnosi. En aquelles lliçons públiques, quan manipulava Augustine, una interna de dènou anys que s’havia convertit en el seu cobai predilecte, davant de la mirada àvida de metges, polítics, prelats, hòmens de lletres i periodistes, el cos nu de la jove, disposat per a la inspecció clínica, adquiria una voluptuositat desmesurada

18/02/2018 - 

Publicat originalment en el nº11 de Lletraferit

VALÈNCIA. Jean-Martin Charcot detectava en aquell grup d’hòmens d’aparença refinada que s’havien congregat en una sala de l’Hospital de la Salpêtrière l’ardència i el desig brut que els provocava la imminència de la visió de la nuesa impúdica d’Augustine, una jove sana i atractiva, lliure dels estigmes i els trets distorsionats de les boges corrents. Sabedor del que anava a ocórrer, el divertia llegir la perplexitat i la lascívia en els rostres dels presents just abans que la xica, que romania dreta enmig de tots amb l’actitud soberga que la caracteritzava, es transformara, a contracor, en un ésser dòcil, sotmés a les seues demandes.

–Els convide a presenciar, ara i ací, els sacsejos, les sufocacions, les lubricitats..., totes les fases d’un accés histèric, en definitiva, com mai no l’han contemplat! Una manifestació de sexe i mort que es desencadenarà així que la jove que m’acompanya –el metge va agarrar per la barbeta a Augustine, que no es va immutar– es lliure sense cap mena de reserva a la hipnosi! Només caldrà que la mire fixament durant uns segons per induir-la a un estat especial de letargia en què ella reproduirà davant dels seus ulls atònits un espectacle colpidor, prenyat de follia i dolor, però també de sensualitat.

El metge la va prendre de la cintura i la va fer seure al llit, es va traure un espillet oblong de la butxaca de l’armilla i li va ordenar que parara atenció als espurnejos que la llum reflectida produïa. Transcorreguts a penes un parell de minuts, davant de l’estupefacció general, ella, amb la fisonomia alterada i la mirada extraviada, va corbar el cos sencer arrere fins que, sostenint-se només amb les puntes dels peus i el cap, va adoptar una postura en forma d’arc que semblava impossible, inversemblant, quasi circense. En aquella posició va començar a tocar-se els pits, a entreobrir els llavis humits i a agitar les extremitats amb tanta fúria, amb unes sacsades tan enèrgiques, que la bata se li va enrotllar a l’altura dels malucs; les cuixes, primes i ben tornejades, i el borrissol castany que li cobria el sexe van quedar al descobert. 

–No vull obrir les cames, t’he dit! No vull, cabró! Deixa’m, porc! Que no m’ensenyes la serp que guardes en els pantalons, malparit! –bramava amb les pupil·les clavades en el sostre.

–Senten com crida? Veuen com passa d’un estat anímic a l’altre amb una rapidesa singular? –preguntava Charcot a la concurrència, entusiasmat–. De vegades gemega uns segons i, de seguida, la veu adquirix uns matisos més guturals, més aspres. Aleshores esdevé una persona grollera, irritable, amb una manera de parlar obscena i baladrera. I ara anem a comprovar si la malalta és ovàrica –i, sense pensar-s’ho, li va introduir els dits a la vagina.

De mica en mica, la lluita i la resistència van anar cessant i Charcot va extraure la mà de l’entrecuix. Mentre es torcava els dits envescats d’un suc blanquinós amb un xicotet mocador de batista, va fer un senyal al grup de facultatius i alumnes d’expressió bovina i membres trempats que l’envoltaven i la penetraven amb la vista per tal que l’observaren a plaer. Lluny de copsar sobre el llit el cos fràgil i desvalgut d’una malalta, aquell grapat de voyeurs d’aparença respectable i distingida, rendits per complet a les sensacions confuses que engendra la voluptat quan es gaudix en comú, amb l’excusa de l’estudi clínic es recreaven amb cobejança i sense fingiment en la contemplació d’aquella dona de pits plens, malucs acollidors i genitals càlids, que llavors, de sobte, es va desfer per complet de la bata, es va col·locar el coixí entre les cames i, amb un suau moviment de les natges i la pelvis, va iniciar la fricció del clítoris amb la vora de la costura. Uns minuts més tard, Charcot va acostar l’índex i cor de la mà dreta al front de la interna, el va tocar lleument i, després, va fer esclafir els dits davant dels ulls. A l’instant, el coit imaginari es va aturar i el rostre va recuperar l’aspecte normal, amb l’aire soberg i distant de sempre, encara que en el fons s’intuïra una expressió singular, un tant burleta. Asseguda, s’arreglava els cabells amb els braços enlairats, exhibint els mugrons eriçats.

–Pobret..., és tan ingenu, tan simple. No entén res. No veu que no em divertix... Jugar amb ell m’avorrix... –deia la jove amb el to d’una xiqueta roïna.

I, alhora que passejava la mirada amb displicència entre els hòmens que tenia al voltant, com si es referira a cadascun d’ells, amb veu baixa però amb contundència, va exclamar: 

–És tan fràgil, tan feble, tan... previsible!     

Anna Moner (Vila-real, 1967) és llicenciada en Història de l'Art, artista plàstica i escriptora. La seua última novel·la és El retorn de l’Hongarès (Bromera, 2015, Premi Alfons el Magnànim 2014).


Noticias relacionadas

TOT EL QUE HA VINGUT D'alexandria

Kavafis, Forster, Durrell. Les lletres de la nostàlgia alexandrina

Por  - 

La vinculació de la ciutat d’Alexandria amb les lletres és antiga, però serien tres escriptors –el grec Konstantin Kavafis i els anglesos E. M. Forster i Lawrence Durrell– els qui, entre la segona mitat del segle XIX i la primera del XX, vincularien la seua obra amb la memòria literària de la ciutat d’una manera irrevocable i definitiva

alcoi

Moros i Cristians: la fantasia col·lectiva més gran que es puga traure al carrer

Por  - 

Boato, en castellà, és sinònim de pompa o ostentació. En valencià, exclosa del diccionari, és com ens referim al seguici que acompanya un càrrec fester que, a Alcoi, ostenten els alferes i els capitans. Del llatí boatus, que significa “cridadissa”, “clamor”, és alhora un préstec del grec βοαν, derivat de l’homèric βοη, “crit de guerra” i “celebració”. L’etimologia no podria ser més ajustada al sentit que ha pres en els Moros i Cristians, la Festa, amb majúscula.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email