València negra, creativa i criminal

El festival fa balanç després d’una dècada d’ebullició literària i bambolines culturals que han fet de la capital valenciana un dels epicentres de reflexió, difusió i reconeixement de la novel·la negra.

2012. Interior. Dia. Un grapat d’amants del gènere negre es reunixen davant d’un PowerPoint per a posar en marxa en València un festival literari en clau noir. Ens catapultem a una dècada després: València Negra clausura la dècima edició amb una festa multitudinària a l’aire lliure en el Centre del Carme de Cultura Contemporània. Entre un instant i l’altre s’amuntonaven deu anys d’aventures a lloms d’eixa bèstia fascinant que és la gestió cultural. Una dècada durant la qual sis-cents professionals han participat en les seues activitats. Entre la nòmina de visitants, trobem unes quantes figures aclaparadores de la literatura criminal, com Benjamin Black, Donna Leon, Joël Dicker, Philip Kerr, Dolores Redondo o Pierre Lemaitre. Però també han xafat els seus escenaris detectius, advocats, forenses, il·lustradors, editors, hackers o actors. “Hem aconseguit fer el festival amb què somiàvem. Ens sentim molt orgullosos d’este esdeveniment, que ens ha fet aprendre molt. Hem creat una comunitat València Negra molt clara”, assenyala Santiago Álvarez, director de continguts de la cita.

Les arrels del projecte van germinar amb els primers cafés del matí: “Al principi féiem reunions en el desdejuni abans d’anar-nos-en cadascun a les nostres respectives faenes. Crec que mai he tingut reunions tan divertides, amb tantes ocurrències. La plataforma compta ara amb un equip més gran i ha guanyat en professionalitat, però hem aconseguit mantindre intacta la il·lusió. Per a mi eixa és la clau de VLC Negra: el factor humà, la qüestió emocional. Sense il·lusió no seria possible implicar-nos d’una manera tan apassionada”, ressalta Jordi Llobregat, director del festival i que compta en el sarró de novel·les títols com No hay luz bajo la nieve. Bernardo Carrión, responsable de comunicació, salpebra la perspectiva: “Si comparem la primera edició amb la dècima, hi ha hagut una evolució increïble tant d’espais com d’assistència. Tires la vista arrere, veus que has recorregut un camí, totes les dificultats i èxits, tota la satisfacció que ha generat el festival i penses que ha sigut un viatge molt gratificant. Recompensa molt. Enguany estava Jordi entrevistant un dels seus ídols literaris, John Connolly, i en vore’ls junts sobre l’escenari vaig sentir que s’havia complit un somni”.

Una festa de la cultura

Xarrant amb els seus responsables, hi ha una paraula que apareix recurrentment associada a l’esperit de l’esdeveniment: gamberro. VLC Negra és orgullosament gamberra, fuig de manera conscient de solemnitats i protocols impostats. “El nostre objectiu és que es perceba com una festa, com una oportunitat de disfrutar. No ho ideem com un esdeveniment formal, sinó com un espai pròxim, amistós. Fugim de la rigidesa”, defén Llobregat. “No és el festival més purista del món. I eixe és part del seu èxit. Ens hem adonat que apostar per un festival divertit, amb bon rotllo, funciona”, subratlla Álvarez, autor de novel·les com Muerdealmas. “No ens adrecem a acadèmics ni a un nínxol de gent que porta seguint a Juan Madrid o Andreu Martín des dels 70, sinó a un públic general que busca passar-ho bé. El nostre programa sempre es basa en ser plural: ací segur que trobes alguna cosa que t’agrade. Hi ha moments molt colpidors, per exemple, quan s’aborden temes de ‘true crime’ i hi ha víctimes presents”.

» El negre és el gènere més bastard de la literatura”

També reivindiquen un segon concepte com a imprescindible per a entendre este fenomen de ressons criminals: VLC Negra és literatura, però no només literatura. L’etiqueta noir transcendix l’univers de la paraula impresa i abasta territoris fílmics, musicals o fins i tot alimentaris. “Ho plantegem com una trobada del gènere negre i això inclou moltes disciplines, no solament la novel·lística, la qual cosa ens permet tocar codis molt diferents. Hi ha públic al qual potser no hem arribat en un primer moment a través de la novel·la, però sí gràcies al cinema o el còmic. I a partir d’ací poden acostar-se als llibres”, assenyala Llobregat. Carrión, autor de Sin piedad punto org, va més enllà: “Ens interessen tots els aspectes de la cultura. I ací entra la gastronomia, com el sopar que organitzàrem amb el cap d’I+D d’Arzak, però també hem programat esdeveniments de cine, còmic, fotografia… El festival és un imant que pot atraure moltes coses”. Fer festa, sense perdre les coordenades que donen sentit al projecte: “Volem vore el públic gaudir, però també prestigiar el llibre. Es diu que un volum de 20 euros és car, quan un llibre et pot canviar la vida”, puntualitza Llobregat.

Un gènere a l’alça

Eixe vade retro al purisme que impera en l’ADN de València Negra rima fàcilment amb les característiques pròpies del noir. “Jo sempre dic que és el gènere més bastard de la literatura. Els ressorts del suspens, la intriga… no estan solament en la novel·la negra, els pots trobar en la històrica, per exemple. El gènere negre permet explorar la societat i per a fer-ho beu de molts altres gèneres”, apunta Álvarez. Parlar de noir en 2022 suposa llevar-se antifaços essencialistes i abraçar l’heterogeneïtat espurnejant de les seues propostes. La lletra criminal xapoteja en la hibridació i la mixtura. “La novel·la negra és un àmbit molt ampli en el qual entren en joc tota classe de paràmetres i subgèneres. En ella es creuen matèries de naturaleses molt diferents”, reflexiona Llobregat. De fet, per al director de continguts “la millor novel·la negra, la més interessant, és la d’aquells que es nota que han llegit, vist i conegut altres coses; els qui només beuen del ‘noir’ normalment acaben fent caricatures”.

Això sí, també hi trobem tendències, modes i girs en les apetències de l’audiència. No hi ha un únic model per a armar una novel·la negra: segons les peces emprades i les espècies triades per a adobar el plat, podem trobar-nos davant una canònica hard-boiled, un títol de domestic noir, un country noir, un thriller… “En l’àmbit espanyol, el gènere negre va viure en 2009 un canvi diferencial amb ‘Els homes que no estimaven les dones’, de Stieg Larsson. Des de llavors ha crescut en presència i en els mitjans molt més del que pensàvem. En 2013 i 2014 ens preguntaven si això era una bambolla, però crec que ja han passat suficients anys per a entendre que no és una moda fugaç”, rememora Álvarez. Si posem la lupa en el minut i resultat, trobem “un augment evident de l’interés pel ‘true crime’, que està ara vivint en els últims anys un creixement enorme”, explica Llobregat. “Fa uns anys era difícil publicar ‘thriller’ a Espanya, ara no. I si mires els últims deu premis Planeta, trobes molt de gènere negre entre els guardonats”, apunta el mateix director de continguts. “Esther García Llovet és un exemple clar d’aire fresc en el gènere. Ha arribat amb un estil sorprenent, autèntic i és espectacular com ha trobat el seu lloc”, remata Carrión.

Un ecosistema de festivals en eclosió

VLC Negra no aspira a ser un impersonal registre de lectures i autors. Ací el gènere negre marida amb la calidesa d’un amfitrió generós, amb l’anhel de convertir el projecte en una llar fugaç per a tot el que decidisca allotjar-se en la seua programació. Així ho relata Carrión: “Ens va unir l’afany per escriure i per la literatura, però també ens encanta eixe aspecte d’organitzar un esdeveniment que és hospitalitat: rebre els autors, ensenyar-los la ciutat, sopar amb ells, conversar, acompanyar-los a les entrevistes…”. En eixe sentit, el festival troba un compàs ideal en el marxamo mediterrani del Cap i Casal: “La marca València i la marca VLC Negra treballen molt bé conjuntament. Molts autors s’enamoren de la ciutat i recomanen a altres companys que participen en futures edicions”, apunta Álvarez. La llum d’estes latituds resulta un escenari fabulós per a abordar les pulsions més destructives i fosques del ser humà. “Existix vida més enllà de Madrid i Barcelona”, recorda el director de l’encontre, “pareix que els grans noms només facen promoció en eixes dos ciutats, però nosaltres volíem demostrar que també es poden fer coses molt interessants a València”.

» Un llibre et pot canviar la vida per només 20 euros”

VLC Negra no sura en el buit literari, en un èter de paraules i cel·lulosa. La seua és una cita més dins d’un ecosistema a vessar de festivals en clau noir. “Hi ha més de quaranta festivals a Espanya de gènere negre. Es parla d’un excés d’actes, però crec que això no és roín, més cultura sempre és una bona idea. Encara que un festival dure només una edició, ja ha marcat una diferència”, defén Llobregat. Per les mateixes tramoies discursives es mou Carrión, qui rebutja el marc mental de la competència i el substituïx pel de la construcció col·lectiva: “Els festivals no estan competint entre si. En VLC Negra, per exemple, competim amb nosaltres mateixos, per superar-nos i fer-ho cada any millor. Eixe és el nostre repte. En realitat, entre totes eixes iniciatives hem aconseguit que hi haja un circuit al·lucinant de novel·la negra a l’Estat. Això repercutix i eixampla el gènere. Els escriptors saben que tenen un circuit en el qual presentar les seues obres”. Com conclou Álvarez, “hi ha bromes amb la quantitat de festivals de novel·la negra que es fan, però ningú està obligat a assistir; també hi ha molts camps de futbol, i partits quasi tots els dies, i no passa res”.

De temors i de públic

Les obres que protagonitzen VLC Negra estan plagades d’assassinats, venjances i traïcions, però els esculls amb els quals el comú dels mortals entropessem en el nostre dia a dia no solen incloure el component de sang. Així que, si descartem els assumptes criminals, quins temors fan estremir els responsables d’esta trobada? “Ens fa por que se’ns acabe la frescor, no trobar noves idees. Repetir-nos, resultar avorrits, repetir fórmules, eixe és el perill”, admet Álvarez. En eixe sentit, Llobregat indica que “moltes iniciatives duren unes poques edicions, ho fan molt bé, però ja no seguixen; és fàcil llançar-ho, però resulta més difícil continuar fent-ho any rere any”. L’antídot per a evitar caure en el malson de la reiteració és per a Carrión mantindre refrescada la mirada: “observe cada nova edició com una muntanya per escalar, saps que serà dur i que has de gastar totes les teues forces, però també que el paisatge és molt bonic i que val molt la pena”.

Una dècada prenent el pols de l’actualitat literària els ha servit també per a convertir-se en espectadors preferents de les trajectòries professionals d’uns quants creadors. “Hem vist autors espanyols començar la seua carrera i consolidar-se. Hem sigut testimonis del seu èxit i la seua evolució. Com César Pérez Gellida, que va anar per primera vegada a un festival ací”, expliquen els impulsors de la cita. I no hi ha carrera consolidada ni èxit sense públic, l’altra peça fonamental d’esta festa. En eixa categoria d’audiència podríem diferenciar dos grups (porosos, per descomptat): els qui es presenten davant l’escenari desitjosos de connectar amb els seus ídols literaris i els qui acudixen a descobrir nous noms, a explorar horitzons editorials inesperats amb la garantia de la marca VLC Negra. Com explica Álvarez, d’un any a un altre es van trobant lectors que conten que han descobert nous autors en el festival i els han començat a seguir a partir d’eixe moment: “Ens sentim en certa manera com una àgora on posem en contacte editorials, llibreries, públic, autors, col·laboradors… Molts clubs de lectura i esdeveniments literaris de gènere negre que se celebren a terres valencianes han nascut d’esta xarxa. VLC Negra és més gran que nosaltres mateixos”. Llobregat afig un matís més a l’equació: “En els nostres actes no es presenten llibres, sinó que es parla de llibres d’una manera pròxima. En eixe enfocament ha influït que els tres siguem escriptors i ens encante xarrar sobre literatura”.

Uns records inesborrables

Una desena d’edicions donen per a un bon grapat de moments fascinants que atresorar en el rebost de la memòria. Cada integrant de VLC Negra té els seus. Per a Carrión, un d’eixos episodis inoblidables es va produir en l’última edició: “Sabíem que en els anys 80 James Ellroy havia tingut una relació a Santa Monica amb una xica que va acabar casada amb un valencià i es va quedar a viure ací. Vam aconseguir contactar amb ella i que parlaren per telèfon. Ell començà la seua xerrada en el festival molt emocionat parlant d’això i explicant que ara València era un lloc molt especial per a ell”. En eixe catàleg de records inclou també “l’assistència de Pierre Lemaitre, que va representar el bot internacional del festival, un punt d’inflexió; i tampoc oblidaré mai quan John Banville em va explicar que era increïble que el cel de València fora tan blau i volia escriure sobre ell”.

» Existix vida més enllà de Madrid i Barcelona”

Álvarez també té la seua nòmina d’instants estel·lars: “En acabar el seu acte, Ellroy ens va reunir als tres i ens va dir que el festival li encantava i que ja tenia ganes de tornar a participar en ell… Que una llegenda de la novel·la negra et diga això és indescriptible”. El director de continguts recorda també el dia que el Teatre Talia estava ple de gent “que volia escoltar a Donna Leon, com si fora una ‘superstar’”. Per la seua banda, Llobregat recorda amb emoció un assistent que acudia al festival cada edició: “tenia una malaltia degenerativa i decidí passar alguns moments de la seua última època participant en xarrades i activitats sobre els llibres que tant li agradaven”.

Registrats els moments aconseguits, queden per evocar els que encara no s’han aconseguit. “Només desistisc de convidar els autors que ja no poden vindre perquè han mort, amb els altres mantinc l’esperança. Cal intentar-ho sempre, no podem pensar que una cosa és impossible i conformar-nos amb eixa idea. Hi ha autors que hem aconseguit portar després d’intentar-ho durant anys, com Connolly”, afirma Llobregat. Artefacte juganer i apassionat, VLC Negra es prepara per a afrontar la segona dècada de vida vibrant al ritme de les seues pròpies regles. Amb la il·lusió ben encesa i el fervor per la paraula tan lluminosa com en aquella primera reunió enfront d’un PowerPoint.

Lucía Márquez (València, 1988) és periodista i col·labora en diversos mitjans de comunicació tant escrits com audiovisuals. Fa la seua tesi doctoral sobre la precarietat i els nous discursos al voltant del treball.

@Lululonciens

Fotos galeria © Josele Bort