CASTELLÓ. El passat 4 de desembre va prendre possessió la nova consellera d’Educació, María del Carmen Ortí Ferré. Vull començar desitjant-li tota la sort del món en la seua nova responsabilitat, perquè d’allò que faça —bé o malament— depén l’educació pública dels valencians i valencianes. Una educació que l’anterior conseller, el senyor Rovira, va menysprear obertament amb declaracions tan desafortunades com “sobran profesores” o aquella en què justificava una crítica a una directora dient que provenia de l’associació de directors i directors del País Valencià. El punt culminant va arribar quan, en la seua compareixença al Congrés dels Diputats, va afirmar que ell no és responsable dels docents ni de l’alumnat de la Comunitat Valenciana. Amb tota aquesta malifeta, el camí de la nova consellera, siga com siga, ja comença amb molt de terreny per a recuperar.
Ara bé, què podem esperar de la senyora Ortí? En primer lloc, que estime l’educació i que escolte la comunitat educativa. Com a inspectora coneix de primera mà el treball de tots els protagonistes que cada dia sostenen el sistema educatiu. Ella sap perfectament el paper que juguen els Consells Escolars, que van ser menyspreats pel seu predecessor i sobre els quals l’extrema dreta ha arribat a dir que estaven “controlats pels docents”. Eixa dreta negacionista és la que ha permés que ella siga la nova consellera d’educació.
També sap, millor que ningú, del gran treball dels equips directius de totes les etapes educatives i que moltes ocasions està invisibilitzat. En aquests moments, l’administració autonòmica no els escolta, com s’ha vist en l’elaboració dels protocols d’emergències. I sap igualment que les infraestructures educatives són imprescindibles per a garantir una educació pública justa i equitativa.
La senyora Ortí també coneix el paper social essencial de la Formació de Persones Adultes i de les Escoles Oficials d’Idiomes, que no poden patir retallades maquillades de “contenció de despesa”. Sap que no és admissible que els docents passen mesos sense cobrar per una falta de planificació. Sap el que significa la Formació Professional, ara totalment abandonada per decisions de l’antic conseller. I sap que el districte únic afavoreix l’educació concertada i crea, de facto, una educació de primera i una altra de segona. També sap que la llei de falsa “llibertat educativa” és una norma ideològica i, sobretot, antipedagògica.
Podria continuar, perquè la llista de despropòsits és llarga, però ara toca mirar endavant i demanar-li a la nova consellera que actue. Ella coneix millor que cap altre membre del seu govern la realitat educativa, primer com a docent i després com a inspectora. Tot i això, l’esperança és moderada: qui l’ha nomenada, el senyor Pérez Llorca, és el mateix que ha defensat la llei que ataca i menysprea la nostra llengua.
Ella sap també que, durant la DANA, la inspecció educativa va donar suport real als centres afectats mentre la cúpula de la Conselleria desapareixia. I sap que, després de tot aquell desastre, no s’ha executat pràcticament res per refer els centres afectats.
Davant aquesta realitat, les nostres expectatives no són massa altes. Per això ressona la dita popular valenciana: “Canvien els músics, però la cançó és la mateixa”.
