Hi ha veritats que no arriben tard perquè la víctima haja volgut callar. Arriben tard perquè el dolor necessita temps per trobar les paraules adequades. Aquesta setmana, una notícia d’El País informava de la preocupació de diverses associacions de víctimes de pederàstia davant la paralització de la reforma legislativa que havia de permetre que els delictes sexuals més greus comesos contra menors no prescrigueren. La reivindicació és senzilla d’entendre per a qualsevol persona que haja escoltat alguna vegada el relat d’un supervivent: moltes víctimes no poden explicar allò que van viure fins dècades després dels fets. Quan finalment aconsegueixen posar nom al que va passar, quan troben la força necessària per fer-ho públic o portar-ho davant la justícia, sovint descobreixen que els terminis legals ja s’han esgotat. La llei els diu que han arribat massa tard. El trauma, en canvi, els recorda cada dia que encara hi són a temps.
Potser el primer error que cometem com a societat és pensar que un abús sexual infantil és únicament un delicte, o pitjor encara, un secret de família que ha de continuar sent-ho. Però és també una profunda alteració del procés de construcció psicològica d’una persona. Quan qui l’abusa és una persona pròxima, la realitat mateixa queda deformada. La figura que hauria de protegir és precisament qui fa mal. El refugi es converteix en amenaça. La confiança es converteix en instrument de dominació.
És per això que resulta tan difícil explicar aquests fets anys després. L’infant no disposa dels recursos emocionals ni intel·lectuals per comprendre plenament el que està succeint. Molts no saben ni tan sols que allò que estan vivint és un abús. Només perceben confusió, por, vergonya o culpa. El trauma no es registra com un record ordenat. Sovint queda fragmentat, ocult o silenciat darrere de mecanismes de supervivència. Hi ha víctimes que necessiten vint, trenta o quaranta anys per atrevir-se’n a parlar. No perquè hagen oblidat, sinó perquè han passat bona part de la seua vida intentant suportar el pes d’allò que no podien comprendre.
Les conseqüències d’aquesta experiència solen ser devastadores. La investigació psicològica descriu una relació clara entre els abusos sexuals infantils i la depressió, l’ansietat, l’estrès posttraumàtic, els problemes afectius, els trastorns alimentaris i les addiccions. Moltes vegades aquestes addiccions no busquen el plaer sinó l’anestèsia. Són una forma desesperada de fugir d’un dolor que no té paraules.
Però el sofriment no acaba quan la víctima decideix parlar. Moltes vegades és en aquest moment quan comença una nova batalla. La persona que denuncia es veu obligada a justificar constantment la seua versió. Sovint apareixen frases com «no et negaves» o «si haguera sigut tan greu ho hauries contat abans», que obliden una qüestió elemental: qui tenia el poder era l’adult, no el menor. Qui tenia la responsabilitat moral i legal era l’adult, no el menor.
Encara més difícil resulta, moltes vegades, la reacció de l’entorn. Quan els abusos han ocorregut dins de la família o d’una comunitat molt cohesionada, la revelació és percebuda com una amenaça a l’equilibri col·lectiu. La víctima es converteix en la persona que «trenca la família» o que «reobre ferides». Alguns prefereixen preservar la imatge de l’abusador abans que afrontar la realitat. Com si allò del que no es parla deixara d’existir.
Aquest mecanisme és especialment visible en alguns casos denunciats dins de l’Església catòlica. Moltes víctimes continuen percebent que les institucions han prioritzat la defensa del prestigi propi abans que l’acompanyament sincer de qui va patir els abusos.
La qüestió de fons és que el silenci mai no cura. Pot ocultar temporalment el problema, però no el resol. L’única possibilitat de reparació passa per reconéixer els fets, donar veu a les víctimes i situar la veritat en el centre. Ningú no recuperarà la infància que li van robar, però sí que podem evitar que la injustícia es complete amb l’oblit.
Per això resulta tan comprensible la reivindicació de les víctimes que reclamen la reforma de la legislació. No demanen privilegis. No busquen revenja. Demanen que la justícia siga compatible amb la realitat del trauma. Demanen que els terminis legals tinguen en compte que les ferides psicològiques no segueixen el calendari dels codis penals. Demanen, en definitiva, el dret a explicar la veritat quan finalment estan preparades per fer-ho. Perquè dir la veritat té un preu enorme. Però callar també té un preu. I aquest, massa vegades, dura tota una vida.
Carles Cortés és escriptor i catedràtic
