Vivim a Mazonlàndia. Un país on un president pot dedicar més hores a regalar entrades de festivals en xarxes socials que a escoltar els tècnics d’emergències. Un territori on la foto, el reel i la broma fàcil valen més que una alarma antiriuada a temps. Mazonlàndia és un espai fet a mida per als rics i els turistes, així com per al sectarisme moralista i repressor de l’extrema dreta. Aquí la ciència és un decorat incòmode, no un eix de govern: es pot banalitzar el canvi climàtic, la violència masclista o l’odi als migrants  sense problema. A Mazonlàndia, ens repeteixen que “tots som iguals”, però sempre hi ha qui és més igual que la resta. I a Mazonlàndia, potser que no maten els polítics, però sí les polítiques del PP.

Mazonlàndia, però, ja té hereu. Es diu Juanfran Pérez Llorca. Un home afable, discret, dialogant, d’estos que “cauen bé a tothom”, es llegeix als diaris. El veí simpàtic que et saluda a la plaça. Carlos Mazón també ho era abans del 29-O. Però darrere dels seus somriures estan dos formes de pensar que dissenyaren uns pactes cruels tancats en despatxos sempre lluny de la llum del dia. 

No és casual que la consellera de la Dana, Salomé Pradas, tinguera a Pérez Llorca al mòbil com a “Juanfran Mazón”: és literalment un element capital de la creació de Mazonlàndia. Pérez Llorca és l’arquitecte silenciòs del pacte amb Vox que corona a Mazón. Gràcies a Juanfrazón, podem assegurar que tenim una vida cultural més estreta, més vigilada. Una administració més cruel, menys compassiva, representada en un Consell que cobra il·legalment a ONGs  per rescatar persones a la mar, que fan política (roïna) amb xiquets i xiquetes que fugen de les guerres.  Darrere d’este hombre simpático que además habla valensiano és troba la Llei de Concòrdia que esborra el franquisme, la Llei de “llibertat educativa” que arracona el valencià,  les decisions d’A Punt d’introduir el castellà i els bous mentre arraconen a les productores que facturen projectes en valencià, de la retallada a l’AVL, dels pressupostos que retallen cooperació, memòria i drets. 

Després de les últimes eleccions, Juanfrazón va assumir a l’estiu de 2023 que la guerra cultural de la ultradreta era també la seua. La cultural i la científica. Es va oblidar que certes decisions no són una batalla cultural inofensiva: determinades polítiques sanitàries, d’emergències o mediambientals acaben, literalment, decidint qui viu i qui mor quan arriben la pluja torrencial, la calor extrema o els incendis. 

Pérez Llorca és tan responsanble com Vox de trencar consensos científics sobre clima, salut pública o violència de gènere per substituir-los per ocurrències de tertúlia. L’última, a proposta de Vox, que s’introduïsca la caça als instituts.  L’alumnat no sabrà diferenciar entre la realitat i els discursos d’odi, però xé, que li agafen amor a l’escopeta. Pérez Llorca és qui reventa, quan només començava a caminar, la Unitat València d’Emergències. És ell qui retalla programes ambientals. És ell el que negocia uns pressupostos per apostar per una educació i una sanitat pública low cost, on el que importa és quadrar titulars i rebaixes fiscals als de sempre, mentre s’allarguen les llistes d’espera i es desmunten serveis públics per a engreixar negocis sanitaris d’amics del PP. 

És Pérez Llorca qui està darrere de l’estratègia del PP de la Comuntat Valenciana per a atacar a totes les agències estatals que advertiren de la Dana i a les víctimes. És ell el que replica després de la Dana el manual de NO catàstrofes del PP:  No assumir culpes. Convertir-se en víctima. Menystenir la veu de les víctimes reals i de les seues famílies. No és nou. Poseu nom a la desgràcia: Yak-42, Prestige, 11M, accident del metro de València, morts a les residències, mamografies, incendis descomunals sense gestió adequada… Canvien els cognoms, però el guió és el mateix. Sempre hi ha darrere un Mazón, sempre passa per ahí un Pérez  Llorca. Sempre està el PP.

Ara ens diuen que Juanfran representa l’estabilitat, la responsabilitat, la reconstrucció. Que cal deixar-lo governar tranquil, que no és moment d’urnes. Però el que realment representa és la continuïtat de Mazonlàndia sense Mazón: mateixos pactes amb l’extrema dreta, mateixes retallades en drets, mateixa frivolitat davant de riscos que maten. N’és l’hereu més pur. El que ve a garantir que el parc temàtic continue obert  amb les mateixes atraccions de sempre: menystenir la ciència, retallar drets, premiar els poderosos i convertir cada tragèdia en una guerra de relats. I si alguna cosa hauríem d’haver aprés ja és que, en aquesta terra, les cares canvien, però les polítiques que maten tendeixen a repetir-se si ningú no les para. Cal tornar-li la veu al poble.