Les barquetes d'esplai, el "Varadero" i, al fons, la llonja del port.VALÈNCIA. En els anys 70 del segle XX, mentres els Ramones i Blondie inventaven el punk, València es despereava amb els estertors d'un franquisme reblanit per la decadència mèdica del dictador i pel repunt econòmic que s'allargava des dels anys 60 i que havia retornat els somriures als rostres de la gent, eixint de la llarga nit. L'alegria representava l'amenaça més perillosa per a un règim de vinagre, gest marcial i paraula vehement, com tota dictadura.
Quan es recupera l'alegria després de dècades de tristor i dol, les persones donarien la vida per conservar-la. Esta màxima no era cap amenaça ni tan sols una advertència; era el símptoma de que la caiguda del feixisme hispànic (sí, més o menys cuinada) era inevitable i la seua pervivència, inviable, tot i que les recialles encara es troben, a sovint, en hàbits i conductes interioritzats o heretats, com si formaren part d'un cert codi genètic. En açò radica l'èxit relatiu del capdill.
A punt de vore la llum la Constitució, nosaltres, per exemple, en el Cabanyal, en l'extrarradi obrer de la ciutat de València, fórem xiquets feliços. Teníem set anys quan The Clash tragué a la llum el seu disc homònim en abril del 77. Tiràvem l'ancoreta en el moll, al costat del Varadero, entre les barques d'esplai, junt a una xicoteta dependència de la guàrdia civil.
L'aigua estava tan neta que podíem, amb perícia, acostar-li l'ham i el cuc al burret, que fent honor al seu malnom, solia picar en abundància. Aquell peixet innocent patia la nostra atàvica voracitat d'espècie dominant de la forma més gratuïta: quan els portàvem a casa les mares els rebujaven amb contundència: això no aprofita ni com a moralla, lleva-ho de la meua vista! I acabaven en el fem. Eren només els nostres sparrings.
Era tot un repte traure-li l'ham de la boca i tindre'l en les mans perque a més de la seua textura bavosa i esmunyidissa, la fisonomia era repulsiva, amb ulls enormes i aletes extraterrestres. Amb els anys descobrírem que este peix, anomenat gobi, o un altre molt semblant, lluïa en relleu decoratiu en algunes de les parts d'obra dels tinglados. No era com l'orada o el llobarro que tenien el parar convencional d'allò que ha de ser un peix. Ells i alguna llissa eren premis extraordinaris, que obteníem molt de tant en tant, amb la nostra rústica tècnica.
Eixe moll existia en l'espai que hui ocupa l'explanada entre la rampa del Varadero i La base i molts dels barquets que allà s'amarraven foren reubicats, amb la remodelació del port per a l'America's Cup, en el Canal d'Els tres Camins de Pinedo i en el Nàutic dels pobres. Però tornem a finals dels 70. Les barquetes estaven abarloades unes a les altres i botant entre elles anaven els jóvens, endinsant-se més i més cap a l'interior del port, fins a les vores de la flota. Ja en els límits es llançaven de cap a l'aigua des de les cabines més altes. Això era de cara a l'estiu, i en un altre temps ben distint a este, quan en l'hivern el fred encara pelava.
Una tanca separava el moll deportiu del Varadero, res que uns fibrosos xiquets no pugueren franquejar amb facilitat. Allà dins hi havien alguns bots abandonats, als que pujaven per a sentir-se protagonistes entre les pàgines de Moby Dick. A banda d'ensomiar, fumaven, perquè uns aventurers amb vocació de marins havien de fumar, sí o sí. I per tant quant abans començaren, millor.
Com s'aplega a dominar l'hàbitat circumdant amb només huit o deu anys? La vida en el carrer era un cicle formatiu. Amb tres anys ja teníem edat per a abaixar a vore el món des del banquilet del pati de casa, en una de tantes finques horroroses de la travessia del Teatre de la Marina, en el Canyamelar. La mare ens feia prometre que no ens mouríem d'allà i que quan ens cridara des del balcó pujaríem les escales amb tota la velocitat que ens donaren les cames. Abans d'abaixar, com un salconduit, la mare recitava el mantra d'advertències i perills i de les instruccions a seguir per a mantindre i refermar la confiança i que l'experiència es puguera repetir al sendemà i a l'altre i a l'altre. I esta és la famosa escola de la vida.
Cada pas de puça era de gegant, pel context, ja que tot estava per descobrir. Les veïnes ens feien sentir bé i segurs, amb salutacions i comentaris, i els xiquets majors començaven a fer-nos entendre com anaven les coses: de moment no et lliuraries de ser la víctima, per menut, i en el futur ja voríem. Res sagnant, però sense germans majors que cobriren les esquenes, hauríem d'enginyar-nos-les per a ser respectats. Un dia la mare ja ens deixava alçar del banquilet i anar al d'enfront, un altre rodar per la travessia sense creuar els carrers. I així creixíem.
La primera gran excursió fon a l'Ultramarins del senyor Joan, on s'aplegava sense haver d'abaixar al carrer, sempre per la vorera, però que estava fora de l'abast visual de la mare, des del balcó. Anàvem corrent, clar, per acurtar un trajecte que s'intuïa llarg i ple de perills, encara que la planta baixa –farcida d'espècies i llegums, olis i alcohols, saladures i conserves– no estava més enllà de l'actual casal faller de Progrés.
Calia esforçar-se per fer bé la comanda. I així allò només seria el principi de més comandes i més aventures, encara que en uns mesos, quan ja jugàvem amb els altres xiquets i ens havien eixamplat els límits de la nostra independència, els crits de la mare per a anar a la tenda del senyor Joan començaven a ser un destorb i una molèstia que complíem per pura disciplina i perquè érem xiquet ben creguts.
A l'altra banda, en travessar el carrer del pare Lluís Navarro, s'obria la travessia que havíem ensomiat calcigar durant mesos, a través dels barrots del balcó del quart pis, panoràmica que ens permetia un cert voyeurisme de la vida en les terrasses enormes de les tres cases que encara no eren finques (i que pel moment encara no ho són). La més propera tenia uns bancs d'obra finament adornats amb trencadís popular, com tot el modernisme del poble a llevant del cap i casal dels valencians. En aquelles contrades, que eren el proper territori a colonitzar, estava el bar Mabra, un espai on cobrava ple sentit l'expressió aquella de gent de got i gavinet per a definir els cabanyalers (una hipèrbole com una casa, per altra banda). Imponia respecte baixar a per tabac al Mabra, on ens enviava el pare a per Record o Ducados.
Un poc més enllà, en l'altre tram de travessia, en els baixos de la finca que substituí a l'esplendorós Teatre de la Marina, instal·laren el Superette, el primer supermercat del poble, una novetat enlluernadora que anava a acabar amb tendetes i ultramarins. Tingué tant d'èxit que els valentins començaren a emprar la part pel tot i a dir superet a qualsevol supermercat. La cadena instal·là més de vint tendes en tot el cap i casal des que inaugurà la primera, en el 59, en reina Donya Germana. Era el progrés i aplegava de la mà de l'empresari valencià Abelardo Cervera, que importava el concepte d'autoservici que revolucionaria la forma de comprar i, de calbot, de cuinar i menjar, dels valencians. I allà que ens enviava la mare, cada viatge menys a l'ultramarins del senyor Juan i més al modern Superette.
I així, pam a pam, tram a tram, casa a casa, eixamplaven fronteres i conquistàvem els territoris de la infància, els espais on fórem tan feliços.
Una crònica i un pretext: Contes d'un cabanyaler (1970), relats de Vicent Monzó Expósito.
