LA LlIBRERiA

‘Yo, Asimov. Memorias’ d'un geni universal - Eduardo Almiñana

Arpa suma al seu catàleg un llibre essencial, les memòries autobiogràfiques d'un dels grans mestres de la ciència-ficció, autor de sagues tan inoblidables com Fundació

6/08/2023 - 

VALÈNCIA. Ciència-ficció és una mala traducció: allò correcte, atesa la veu original en el seu lloc, hauria sigut ficció científica. Per sort alguns errors resulten ser afortunats i permetem que sobrevisquen; seria absurd no fer-ho, tenint en compte la gran quantitat d'errors nocius que ens obstinem amb intrepidesa a perpetuar. La ciència-ficció és un gènere especialment singular: presa per gènere menor durant molt de temps, exclosa de la consideració que mereixen altres històries en premis anodins però populars com els Oscar —amb ignomínies com les perpetrades contra obres mestres com District 9–, la ciència-ficció ha sigut el motor generador d'il·lusió d'algunes de les carreres més transcendentals en la ciència, i sens dubte el territori que ha vist nàixer les més brillants estreles de la literatura, del cinema, del còmic, i més recentment, dels videojocs. No només això: pocs gèneres han venut com ven la ciència-ficció, que a estes alçades de la pel·lícula s'ha ramificat en subgèneres que van de la ciència-ficció més dura al new weird, passant per fites tan recognoscibles i influents com el cyberpunk.

El perquè d'esta desalineació entre l'afició i el respecte té molt a vore amb els complexos de les acadèmies, però això ací, en este espai, no ens importa, perquè ací la ciència-ficció, o ascendint en l'escala de la nomenclatura, la fantasia especulativa, són la gran referència. Siga com siga, el gènere està més viu que mai —no hi ha més que mirar els catàlegs de les plataformes de cinema i sèries per a comprovar-ho—, i és un moment idoni per a reivindicar no sols les històries creades per les veus il·luminades que han construït el gènere —com Lem, el geni en majúscules, la biografia del qual ha publicat Impedimenta, a més de la pràctica totalitat de la seua obra; Octavia E. Butler, magistral, o, com no podia ser d'una altra manera, Isaac Asimov—, sinó també les seues vides. Pensem en Asimov, pare de la saga Fundació, absolutament imprescindible no només en el gènere, sinó en la literatura mundial, o de la sèrie dels robots, o d'obres com La fi de l'eternitat: quants dels seus lectors saben del seu origen rus i jueu, per citar només un episodi de la seua biografia?

Afortunadament, Arpa (amb traducció de Teresa de León) ens ha regalat una obra monumental com és Yo, Asimov. Memorias: 650 pàgines d'intimitat amb un autor irrepetible que qualsevol dels milions de lectors amb què Asimov compta hui en dia hauria de llegir. En el seu moment ja es van publicar part de les seues memòries, però era una història diferent, res tan sense prejuís i lliure com este llibre en el qual, en un sol volum, Isaac Asimov, que mai va voler renunciar al seu nom —una mostra que era algú massa intel·ligent com per a plegar-se a les veritats antagòniques del seu temps—, ens parla de qui és.

Ja en el principi ens sorprén la seua franquesa: va ser un xiquet prodigi, però tal afirmació no respon a l'ego, sinó als fets. Mai va parlar rus, molt al seu pesar, perquè, havent nascut allí, només va passar tres anys en la seua terra natal, i els seus pares, nous en un país que els acollia però amb reserves —i unes certes amenaces en l'ambient—, i en el qual ja no comptaven amb el respecte de la seua vida prèvia, van voler que la seua immersió cultural fora total, i vaja si ho va ser: en poc temps, i de manera autodidacta —sempre que confiem ja no en la seua honestedat, sinó en la pròpia memòria, que com sabem, no deixa de ser un conte que ens contem—, el xiquet Asimov va aprendre anglés, s'escabussà en una biblioteca, i ja mai va emergir de l'oceà de la literatura.

El lector asimovià, que no sols té per què procedir de la ciència-ficció, ja que Asimov va cultivar altres gèneres, trobarà en estes memòries tota una aventura, la de conéixer en profunditat a qui fins llavors havia sigut narrador, mai el protagonista. En el mateix principi Asimov advertix que no pensava que la seua vida incloguera vivències trepidants que pogueren interessar al públic. Falsa modèstia o no, per a trepidants ja tenim les seues novel·les i relats: en este llibre busquem la seua humanitat, les seues seguretats i inseguretats, la seua família, la seua manera de vore la vida. En este sentit, en els primers capítols Asimov deixa patent que no té por d'opinar, ni tan sols d'una cosa tan delicada —no tindria per què ser-ho— com la seua desconnexió de la religió jueva, l'origen de la qual va ser en primera instància la desvinculació prèvia de son pare en xafar els Estats Units d'Amèrica, de manera que mai va inculcar al seu fill les normes que fins aleshores ell havia respectat escrupolosament, i més tard la seua pròpia convicció, la seua no necessitat d'omplir eixe òrgan espiritual que uns altres necessiten omplir amb explicacions que residixen més enllà de la raó. 

Com déiem, Asimov era massa intel·ligent com per a reduir-ho amb demagògia: “Una vegada vaig mantindre una discussió semblant amb Avram Davidson, un brillant escriptor de ciència-ficció que és (per la seua banda) jueu i que, almenys durant algun temps, va presumir de la seua ortodòxia. Jo havia escrit un assaig sobre el llibre de Ruth afirmant que era un al·legat a favor de la tolerància i en contra de la crueltat d'Ezra, l'escriba que va obligar els jueus a 'expulsar' les seues dones estrangeres. Ruth era moabita, un poble odiat pels jueus, i no obstant això se la descrivia com una dona model de virtuts i era ascendent de David. Avram Davidson es va molestar per la meua afirmació que els jueus eren intolerants i em va escriure una carta en to sarcàstic en la qual també em preguntava quan havien perseguit els jueus a algú. En la meua resposta li deia: 'Avram, tu i jo som jueus que vivim en un país que és no jueu en un noranta-cinc per cent i ens les arreglem bastant bé. Em pregunte com ens desenvoluparíem, Avram, si fórem gentils i visquérem en un país amb un noranta-cinc per cent de jueus ortodoxos'. Mai em va contestar. En estos moments s'està produint una gran afluència de jueus soviètics a Israel. Estan fugint perquè temen una persecució religiosa. En el moment en què posen els seus peus en terra israeliana es convertixen en nacionalistes extremistes sense pietat per als palestins. Passen de perseguits a perseguidors en un obrir i tancar d'ulls”. 

Encara té temps Asimov al final del mateix capítol sèptim capítol de dir: “Els búlgars demanaven llibertat en contra d'un règim opressor i van utilitzar la seua llibertat per a atacar a l'ètnia turca que convivia amb ells. Els azerbaidjanesos exigixen llibertat del control centralitzat de la Unió Soviètica, però pareix que la volen per a matar als armenis que hi ha entre ells. La Bíblia diu que aquells que han patit persecució no han de perseguir al seu torn: 'No maltractaràs l'estranger, ni l'oprimiràs, perquè estrangers vau ser vosaltres en la terra d'Egipte'. (Èxode 22, 21). I qui seguix este text? Quan intente predicar-ho, l'única cosa que aconseguisc és semblar rar i fer-me impopular”. Rar i impopular, però en la veritat. Que necessitats estem d'aquells que no volen renunciar al seu nom ni a la veritat.

Noticias relacionadas