X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Entrevista a EDUARDO MÍNGUEZ 

Conservatoire du Littoral: França, al rescat 
de la Mediterrània

El Conservatoire du Littoral és una institució dependent del Ministeri de Medi Ambient francés que promou iniciatives de gestió sostenible en tota la Mediterrània. Com si es tractara d’una segona Il·lustració per la via de la biodiversitat pretén escampar i canalitzar la nova consciència conservacionista i dotar els agents locals de les ferramentes necessàries per a millorar la gestió d’espais naturals. En esta estratègia la costa valenciana juga, pel seu interés biològic, paisatgístic i cultural, un paper central. La seu peninsular de l’institut està en el far de l’Albir, en l’Alfàs del Pi, en el cor del Parc Natural de Serra Gelada

15/10/2017 - 


* Publicat en Lletraferit #09

VALÈNCIA. Eduardo Mínguez (Sant Sebastià, 1966) és un científic que va aplegar fa molts anys a Benidorm seguint el vol de l’escateret (el paíño común en castellà, la noneta a les Balears o, molt més poèticament, l’ocell de la tempesta). El seu interés per la vida en els illots marins va fer que, en acabar la seua tesi en el Museu Nacional de Ciències Naturals, a Madrid, canviara el nord pel Mediterrani. Va ser director del Parc Natural de Serra Gelada entre el 2006 i el 2011 i coordinador del projecte Life de l’illa de Benidorm. Actualment, i des de fa tres anys, és el coordinador de l’Atles Enciclopèdic de les Xicotetes Illes del Mediterrani (PIM, en francés) i consultor del Conservatoire du Littoral. Entre les seues tasques destaca el treball de coordinació entre administracions públiques per la defensa dels ecosistemes de la nostra costa; un d’ells els penya-segats de la Marina Alta. 

Què és el Conservatoire du Littoral? Es tracta d’una institució que depén del Ministeri de Medi Ambient del govern francés i que centra la seua atenció en la conservació del litoral, sobretot en les illes. Treballa a nivell nacional tant en les illes metropolitanes com les que França té repartides per totes les mars del món. Un dels aspectes més interessants de la seua forma de treballar és que el Conservatoire disposa de fons propis per a la compra de terrenys digam-ne estratègics pels seus valors naturals. De fet, gran part dels treballs científics i de conservació de la naturalesa que s’han realitzat són gràcies al fet que l’institut ha adquirit els terrenys en qüestió. Això sí, eixa forma de treballar només l’apliquen en territori francés. En qualsevol cas, és un organisme amb vocació internacional que treballa per a poder compartir experiències en tot l’àmbit mediterrani, en col·laboració amb els agents locals de cada país. I això és realment interessant. L’internacionalisme col·laboratiu que propugna el Conservatoire és una qüestió intrínseca al funcionament del Ministeri de Medi Ambient, que ha entés que, per a no perdre el ritme dels temps i ser realment útil, s’han d’exigir accions globals i coordinades entre les persones, els sectors econòmics i les administracions, siguen d’on siguen. Es tracta de plantejar una defensa del patrimoni mediambiental dels pobles mediterranis de forma global, encara que la gestió final estiga en mans d’agents locals. És una modernització del paradigma que ens ha de servir molt en el mitjà termini. 

Eduardo Minguez en la seu de l'Alfàs de la Iniciativa PIM

Explicat així sembla una espècie de segona Il·lustració per la via de la consciència natural. Una cosa així, efectivament. Pel que fa a la gestió responsable del litoral, sobretot en la conca mediterrània, els francesos sempre han sigut pioners a l’hora de legislar per la seua conservació i protecció. Ara han fet un pas més ambiciós i volen implicar-se de veres, no només a nivell nominal, allà on hi hagen projectes que valguen la pena; en qualsevol part de la nostra mar i fins i tot en altres parts del món.

El fet que un organisme internacional, sense competències en la nostra costa, s’implique en la seua conservació fins a este punt, no pot aplegar a llançar un missatge equívoc, de l’estil “necessiteu que algú vos protegisca de vosaltres mateixos”? Entenc el que vols dir, però no és això en absolut. Pensem que davant d’alguns problemes –el diagnòstic dels quals és cada vegada més amplament compartit– la societat reacciona i planteja solucions a mesura que els detecta. Però de vegades això no és prou perquè hi ha un cert desfasament entre la velocitat a la qual s’implementen les mesures i el ritme al qual es desenvolupen les amenaces. Als tècnics ja ens agradaria que tot fóra més ràpid, àgil i eficaç, però l’experiència ens diu que no és així. En este punt és on entra el Conservatoire: no per a dir-li a ningú el que ha de fer, sinó per a posar tot el seu potencial al servici de les administracions i les societats locals. Es tracta d’ajudar desinteressadament per tal que propostes que naixen en cada àmbit concret es puguen materialitzar millor i més ràpid, però sempre tenint com a condició l’acord i el convenciment, mai la imposició. En un altre cas, el nostre treball no tindria sentit. 

Parla’ns del projecte Xicotetes Illes del Mediterrani. És una iniciativa pensada per a la conservació d’estos hàbitats tan importants de la nostra mar. Fa ja uns anys el Conservatoire va detectar que hi havia un greu dèficit en este sentit, i això encara que les illes –fins i tot les més menudes– les considerem punts calents pel que fa a la biodiversitat i l’explotació turística. El problema és que les xicotetes illes i illots són, administrativament, molt difícils de gestionar per la concurrència de competències. En el cas valencià, per exemple, la terra emergida la gestiona la Conselleria de Medi Ambient, mentres que tot el que toca o cobrix la mar ja correspon al ministeri i al govern central, però evidentment no pots plantejar-te la gestió d’una illa sense ocupar-te del que hi ha per davall de la cota zero. Des del nostre punt de vista és imprescindible acabar amb eixos entrebancs i posar en valor les illetes mediterrànies com a tresor natural i cultural. El que fem és catalogar-les, recopilar-ne la informació, i si és possible treballar de la mà dels agents locals. 

Fer eixa tasca apel·lant a una gestió “supranacional” és quasi una reivindicació de la identitat comuna dels pobles mediterranis. Certament. Com a basc, provinent d’una tradició i un clima completament diferents, sí que puc percebre l’existència d’eixa identitat. Ara bé, no és una cosa sòlida i homogènia, sinó diversa. És dins de la gran diversitat mediterrània on trobe punts comuns culturals, filosòfics o vitals. També gastronòmics, clar, que no són una altra cosa que la manifestació concreta del que déiem adés. És fàcil vore la connexió entre València, les Balears, Tunísia o Grècia com a membres d’un espai comú. I com et dic, això no nega la diversitat, sinó que l’articula.

Part de l'equip PIM reunit en Tabarca en desembre de 2016

Quina anàlisi fas de la costa valenciana? És absolutament excepcional. En l’anàlisi que vam realitzar en el Conservatoire per a comparar els diferents valors de les illes mediterrànies, ens vam adonar que els punts més rics quant a biodiversitat són els valencians. Les Columbretes, per exemple, tenen particularitats quasi d’illa oceanogràfica, una cosa ben poc comuna en la Mediterrània. I si parlem de rellevància cultural, Tabarca és l’enclavament més important de la costa peninsular. Açò, clar, si parlem d’illes xicotetes i descomptant les Balears. També tenen una gran importància com a espai litoral –per la concurrència de valors naturals, econòmics i culturals– els penya-segats de la Marina Alta i la costa de la Marina Baixa. 

En parlar de conservacionisme es fàcil caure en el pessimisme. Però d’un temps a esta banda es deixa vore un canvi d’actitud i sensibilitat transversals. Alguna cosa està canviant? Sí, totalment. Fa pocs dies vam fer una reunió a Alacant al voltant de la conservació del litoral valencià i murcià i eixa percepció era compartida per part de tots els ponents. Estem davant d’un canvi de paradigma: després dels anys de destrellat, hi han moltes ganes de treballar i buscar sinergies que ens duguen a gaudir i conéixer el que tenim sense destruir-ho. Hi ha ganes de col·laborar, ni que siga com a resultat tangencial de la crisi. Ara les administracions de totes les demarcacions, les ONG, els actors socials i econòmics han vist la necessitat d’anar a l’una i corregir els excessos d’altres èpoques. 

Les polítiques de sostenibilitat ambiental són econòmicament rendibles? No tinc dubte que és així. La biodiversitat –el seu atractiu– genera molts diners en tot el món, però encara no hem trobat la fórmula per tal que una part d’eixa riquesa revertisca en la seua pròpia conservació, en fer-la viable econòmicament de manera autònoma, com seria desitjable. Nosaltres sabem que el litoral mediterrani és molt productiu i que genera un volum de negoci majúscul, però el retorn que rep és molt baix. És a dir, en termes empresarials, a un dels motors de la nostra riquesa i a l’únic actiu que no té substitució possible no li dediquem a penes cap percentatge de guany per tal de mantindre’l. El problema en este cas és cultural; considerem que la natura es gestiona sola i que el més “conservacionista” és no tocar-la. No és així i menys encara en espais de creixent pressió humana.

Illa del Portitxol i illot de la Mona

Quan una administració pren mesures restrictives per a garantir la conservació d’un hàbitat natural (com no pescar, no accedir a ell a motor, limitar-ne l’aforament etc.) sol trobar-se de primeres amb una forta reacció en contra... I al cap de poc de temps amb una gran adhesió popular i la sensació generalitzada de “açò s’hauria d’haver fet abans”. El cicle d’indignació-satisfacció es produïx pràcticament sempre i en tots els llocs de manera semblant. Té a vore amb el nostre propi funcionament com a societat i la resistència al canvi encara que siga per a bé. Per a minimitzar-ne l’efecte i evitar que una bona mesura mal explicada puga quedar en no res jo sempre sóc partidari d’introduir les novetats a poc a poc, ben comunicades i amb el màxim consens possible. Està clar que no podràs acontentar a tothom i que algun grup considerarà que els seus interessos es veuen perjudicats per les mesures de protecció, però hem de legislar pensant en el bé comú i en el mitjà termini, no en els guanys de l’ara i ací. Nosaltres tenim moltes experiències en les quals la resistència inicial s’ha convertit en poc de temps en un 90% d’acceptació de la mesura. 

En eixe sentit, la legislació balear és pionera en prendre mesures d’autoprotecció que en el nostre entorn encara són impopulars: prohibició de motos d’aigua, obligació de l’ús de boies de fondeig, etc. El model legislatiu de les Illes és exportable? Sí, perquè no només és sostenible mediambientalment, sinó que a més és molt rendible. O és que algú dubta que les Balears són un model internacional d’èxit turístic? A les Illes han entés abans que en molts altres llocs que el seu actiu turístic és la bellesa natural i que els servicis són una cosa posterior i complementària. No al revés. Ho saben i assumixen que si no conserven el que els ha diferenciat i posicionat al llarg dels anys perdran el seu model de vida, o com a mínim el voran greument alterat a pitjor. Les mesures que anomenaves són bones no només per a la naturalesa, sinó també per als visitants, que poden disfrutar així d’experiències més satisfactòries i autèntiques de forma sostinguda en el temps. Lògicament la prohibició afectarà negativament alguna empresa o molestarà algun usuari, però en termes de bé comú no hi ha debat. 

A quines amenaces s’enfronten els nostres hàbitats litorals? Una de les majors amenaces per a la conservació de la Mediterrània és la paràlisi derivada de la inflació legislativa i la sobredimensió de l’administració; la seua complexitat i lentitud. Els problemes naturals i de conflicte d’usos estan identificats i són tècnicament assumibles, sabem què s’ha de fer i com, però el problema el tenim sempre en qui ho ha de fer, amb quins recursos, en el marc de quina legislació, davall quina coordinació... Són nosaltres els qui creem de vegades el problema perquè ens hem dotat d’estructures massa complexes i gens dinàmiques que van amb el pas canviat amb la realitat. No tenim les ferramentes per a prendre decisions i actuar ràpidament; no hi han, per exemple, patronats amb apoderament suficient per a prendre decisions amb eficàcia. De vegades passa que es presenta un problema (de sobrefreqüentació, d’usos...) i quan tu véns a intervindre el context ha canviat. Hem de dotar-nos d’organismes suficientment legítims i representatius que estiguen dissenyats per a decidir i intervindre de forma fàcil i àgil.

En el mes de maig Xàbia serà la seu d’una trobada internacional de destins turístics mediterranis sostenibles. En eixa trobada el Conservatoire serà un agent important. Què esperes de la reunió? M’agradaria que fóra un primer pas per a solucionar la poca operativitat que tenim en matèria de protecció per culpa de la sectorització administrativa. En este sentit, Xàbia ens aprofita a més per a presentar un exemple excepcional de bona coordinació entre diferents administracions i, també, entre societat civil i empresa. Si aconseguim una bona representativitat internacional en eixa reunió de destins sostenibles, estic molt esperançat amb els resultats. És molt important que polítics, tècnics mediambientals i turístics i empresaris de tot l’arc mediterrani es puguen assentar en la mateixa taula i presentar les seues experiències. Això ens pot ajudar a tots a dissenyar estratègies de defensa i gestió més sensates i duradores en el temps. D’altra banda, prestigiarà davant la ciutadania les mesures que, posteriorment, es puguen acabar prenent. Nosaltres, com a institut, aportarem la nostra experiència en la gestió i en la posada en marxa d’iniciatives, així com l’experiència en coordinació de treballs a nivell internacional.


Josep VICENT MIRALLES (Xàbia, 1979) és periodista i escriptor. Ha treballat com a guionista televisiu, ha produït la sèrie Wintersun i és autor de l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet.

Noticias relacionadas

LLETRAFERIT

Casa Sanchis - La Tulipa: la recuperació de les tapes tradicionals de la Safor 

Por |  - 

De Beneixama a Gandia amb un grapat de receptes que s’han transmés de generació en generació, Casa Sanchis – La Tulipa porta 85 anys de tapes a la Safor. No és l’únic que conserva malgrat el pas del temps: tampoc ha mutat d’ubicació i hi perviu l’esperit de la República que el va vore nàixer. Salvador Sanchis ens destapa els secrets del seu local, el tresor dels seus plats i com, des de la picadeta, es pot plantar cara a les franquícies. Ens en fem una?

lletraferit

Un anarquista de Callosa d'en Sarrià a l'Stanbrook 

Por |  - 

Un home que lluità pels seus ideals de justícia social, progrés col·lectiu i llibertat dels pobles. Un home que patí els camps de concentració, els treballs forçats i l’exili al nord d’Àfrica. Un home que estimà la seua llengua i el seu poble, els defengué en les pitjors circumstàncies i en deixà testimoni escrit. Esta és la història de Joan Gonsalbes Roig (1906-1988), un fuster anarquista de Callosa d’en Sarrià que exemplifica les esperances i afliccions de molts valencians del segle XX.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email