X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

lletraferit

57 dies de mar

22/07/2017 - 

VALÈNCIA. * Publicat en Lletraferit #09

Ahir es va suïcidar un dels oficials de guerra. Desconec el seu nom. Fa dèsset dies que pairem en la temible calma blanca del Pacífic i sabem que no aplegarem a temps a port. Encara que bufara el més viril dels vents i el mateix Neptú s’apiadara de les nostres ànimes, no serviria de res. Quan caiga la nit i el sol es perda per l’aleta de babord tot estarà perdut i les Lleis, el Cànon d’Articles de Guerra, el Royal Naval College i fins i tot Sa Majestat, perdran el seu imperi. Fracassarà la civilització i serem salvatges. 

Estimats pares: no he tingut el valor de seguir l’oficial que en la primera guàrdia s’ha nugat una bola de canó als turmells i ha saltat per la borda de l’Hermione. Prompte ho lamentaré. Alguns dels membres més abjectes de la marineria s’han abocat a la banda del vaixell en sentir l’inconfusible soroll d’un cos trencant la quietud de les aigües i s’han acomiadat del finat sacsant les seues repugnants vergues. No són cavallers –dubte que siguen humans– però ho saben. Clar que ho saben.  

Quasi tots han executat una breu pantomima, bròfega i flàccida, però un d’ells, un pèl-roig prim amb veu d’ànec i evident retard mental, ha ejaculat un abundant raig blanquíssim que ha caigut a la mar, pesat com una blasfèmia, i els ha fet enfollir. He girat la vista ala coberta de l’alcàsser de popa i per un moment he cregut vore la silueta de l’almirall Calder darrere dels vidres. Si haguera eixit... si haguera deixat per un moment la botella i haguera obert la maleïda porta. Però no ho ha fet. És el més innoble dels oficials britànics.

Ha hagut de ser un jove tinent d’Essexqui traguera la seua pistola i acabara amb un precís tir al cap amb el sàtir, que, doblat sobre els genolls i encara estremint-se, donava a llepar els dits als altres homínids enfebrats. Es tracta d’un assassinat injustificable, però abans que la forca ens espera un destí mil vegades pitjor. Les bèsties, en silenci, han llançat a la mar el seu company. Les nostres armes i la nostra disciplina –a pesar de tot– els han dissuadit d’intentar res més per ara. Ens retirem de coberta. El segon comandant ha suspés les guàrdies. Velocitat del vent: zero nusos. Que Déu ens ajude.

Vam embarcar en Portsmouth el 15 d’agost de 1734. Des de terra impressionava vore l’Hermione: una fragata de 74 canons i 60 metres d’eslora, amb tres ponts i un arbre que feia 70 metres en el seu punt més alt. Un triomf de la ciència i l’esperit indòmit del nostre gran país. Les primeres setmanes de navegació van ser plaents. Ens exercitàvem en el combat amb sabre i fusell, en les maniobres, l’ús de les veles, els abordatges i, el que era la meua pràctica preferida, el tir d’artilleria. Ara no importa, però consignaré en este diari que vam aplegar a una cadència d’un dispar cada dos minuts i mig, un rècord en l’armada!

No ignoràvem que la major part de comandants, tinents i alguns oficials veterans, havien dut amb ells els seus pegboys, xiquets, ajudants de cambra que a penes es deixaven vore durant el dia i que a la nit passaven de camarot en camarot com la llepolia més dolça. Eren jovenets suburbials i feréstecs que alleujaven així els seus pares d’una boca que alimentar i procuraven un oci discret i necessari als guardians dels confins més remots del nostre imperi. Cap pegboy va ser maltractat o castigat sense motiu i si algun va tastar el fuet va ser per amor, no per disciplina.

Quant a nosaltres, una vesprada del mes de novembre, a 150 milles de l’illa de San Lorenzo, vam divisar les veles d’una nau sense pavelló que ens posava proa al través. Quan a la mitjanit se’ns va abarloar vaig comprovar que la llegenda de les Queen Caroline Daughters, les mil putes de la reina Carolina, era certa. Em vaig intentar resistir com a cavaller i militar, però què hi pot haver millor que compartir la joia amb els germans d’armes. La nostra carn esplèndida es va fondre amb la carn d’aquelles desgraciades. Les mans dels meus companyons em van guiar amb carícia dolcíssima a fer el trànsit dels hòmens i els seus besos fraternals em van acompanyar tot el temps que durà la prova. Ara, en la foscor de la bodega, evoque aquells bells records per atractar de donar-me ànims. 

El dia 57 de navegació complix les seues últimes hores i se sent la remor de centenars de passos que s’acosten. Ací, mentrestant, els fusters han acabat el seu magnífic treball. A cadascú de nosaltres ens besen i unten amb oli de balena l’estreta porta, la dilaten plens de pietat i ens introduïxen una xicoteta fusta polida, amb la base de cotó i acabada en una punxa esmolada. Quan en uns minuts sigam menjar per als dimonis i el seu agulló mossegue la nostra carn, nosaltres els mossegarem a ells. Clavarem als clavadors i baixarem aparellats a l’infern. Ja no se senten més passos. Prompte començaran els colps de garrot i destral contra la porta. Quan cedisca, tancaré els ulls i pensaré en Anglaterra.

* Diu una tradició apòcrifa (però O’Brian en sap més) que en la marina britànica del segle XVIII els episodis d’homosexualitat es castigaven amb la mort. Amb una excepció: que la nau estiguera 57 dies sense tocar port. En tal cas, amb les primeres hores del dia 58 totes les formes d’amor es despenalitzaven. 


Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista i escriptor. Ha treballat com a guionista televisiu, ha produït la sèrie Wintersun i és autor de l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet.


Noticias relacionadas

PSICOANÀLISI DELS SOMNIS

El malson

Por  - 

Un malson és un clevill pel qual s’esgola l’infern personal de cadascú, un infern  prenyat dels desitjos reprimits durant la vigília”, pensa aquella nit de juny del 1938, mentres fuma la darrera cigarreta al consultori ubicat al número 19 del carrer Berggasse de Viena. En pocs minuts, aprofitant la foscor, abandonarà la ciutat i, en menys de quaranta-huit hores, a bord de l’Orient Express, travessarà el Rin, passarà la frontera francesa, creuarà el Canal de la Mànega i arribarà a Londres

el valencià al carxe

'Vent de llebeig', crònica d’una frontera imprecisa

Por  - 

Molt ha plogut i sobretot molt s’ha regat i treballat una terra que Pere el Cerimoniós va descriure en la seua crònica com a “erma e deserta”. Territori de límits imprecisos, a cavall entre dos regnes, visitem la frontera sud-oest, cruïlla privilegiada on s’apilonen en harmonia diverses capes culturals i lingüístiques, les històriques i també les nouvingudes. Visitem el Pinós per a passar després al Carxe, la mitificada zona murciana on es parla valencià

Grindadráp

El monstre més enllà de l’horitzó

En El llibre del mar, de Morten A. Strøksnes, al costat de l’amor per la natura, la saviesa i el talent creatiu, apareix també un corrent submarí, invisible i fred de destrucció. Perseguim el tauró boreal com abans vam perseguir la balena blanca, en un xoc violent entre l’home i la natura en què, per a véncer, el protagonista ha de despullar-se de la primera capa de civilització i pintar-se la cara amb sang. Les històries clàssiques de mars i illes remotes acovilen monstres. La presència de la immensitat ens retorna a un estat depredador en què la norma queda supeditada al mandat de seguir vivint

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email