Em sembla

Em sembla que les coses se n’estan eixint de mare. I també em sembla —això és més greu— que era perfectament previsible: que l’estat d’excepcionalitat que ara mateix s’està vivint a Catalunya era facilíssim de suposar, augurar i predir.

En sembla que «això de Catalunya», ben mirat, és en realitat «això d’Espanya». O encara més: «això de la democràcia». I que, tal com van les coses, l’assumpte té mal carís.

Em sembla que és temerari polititzar la justícia. I, igualment, em sembla que és imprudent i pervers judicialitzar la política. I em sembla que, a Espanya, com a norma, els polítics i els jutges se n’han fet un fart, d’una i l’altra temeritat, imprudència i perversitat.

Em sembla que el fràgil equilibri de la convivència constitucional va començar a trencar-se amb la famosa Sentència de l’Estatut de Catalunya que el Tribunal Constitucional va fer pública el 28 de juny de 2010: per votació i sense unanimitat (6 vots contra 4, o 8 contra 2, segons votacions), després d’un famós i escandalós tripijoc de recusacions entre jutges progressistes i conservadors

Em sembla que recórrer i suspendre l’Estatut de Catalunya després d’haver-se negociat, pactat i aprovat en el Parlament de Catalunya, en el Congrés dels Diputats i, fins i tot —ai!— en el referèndum legal (aquell sí, sens dubte!) convocat a Catalunya el 18 de juny de 2006, va generar una situació democràticament incomprensible.

Em sembla que totes i tots hauríem d’haver-li vist les orelles al llop en aquell moment de la suspensió de l’Estatut de Catalunya. I em sembla que, votació per votació, la votació entre una desena de magistrats incapaços de posar-se d’acord —cal recordar-ne l’evidència: magistrats nomenats amb criteris polítics, d’acord amb indissimulats interessos polítics— mai no s’hauria d’haver imposat a la votació de dos parlaments, i a la dels 5.310.103 catalans que en aquella ocasió van ser convocats a les urnes.

Em sembla de mal pair, intel·lectualment i democràticament, que les decisions jurídiques d’adopten sovint per mitjà de votacions entre jutges conservadors i jutges progressistes amb dubtosa imparcialitat ideològica.

Em sembla que, sense anar més lluny, no és poc curiós que el Tribunal de Comptes puga revocar la condemna a la senyora Ana Botella Serrano (exalcaldessa de Madrid i esposa de l’expresident del Govern, José María Aznar López), en una decisió avalada per dos vots contra un. I em sembla que tampoc no deixa de ser curiós que, en aquesta revocació de la sentència condemnatòria, els dos vots foren precisament de consellers proposats pel PP. Per cert: un dels dos —em sembla que també és una curiositat!— era, precisament, l’exministra d’Aznar Margarita Mariscal de Grande. Em sembla que no és cert que a Espanya la justícia sempre és igual per a tots. I em sembla que la condemna inicial i la posterior revocació dels 22,7 milions d’euros que havien de pagar —i que ara ja no han de pagar— té interferides raons, interessos i influències polítiques.

Em sembla que qualsevol estudiant de dret hauria de témer seriosament que mai no li caiguera en un examen una pregunta a propòsit dels criteris jurídics objectius i imparcials que cal atendre a l’hora d’acceptar o no la recusació d’un magistrat com el senyor José Ricardo de Prada per a jutjar (o no poder jutjar) un cas com el cas Bárcenas. Perquè em sembla certament intrigant que la Sala Penal de l’Audiència Nacional haja admés la recusació d’aquest magistrat... Per vuit vots contra set! En un hipotètic examen, qui hauria d’aprovar i qui hauria de suspendre? Les set senyories? Les vuit senyories?

Em sembla que una suposada justícia coherent, imparcial i objectiva —a la manera de les altres disciplines científiques i humanístiques—, no hauria de resoldre i dictaminar mai (com en aquella sentència de l’Estatut de Catalunya del 28 de juny de 2010) a colp de votació, d’acord amb criteris quantitatius i no qualitatius.

Em sembla que, en el cas de l’Estatut de Catalunya, qualsevol possible objecció jurídica s’hauria d’haver formulat, si de cas, abans de la votació en referèndum: per a evitar la confrontació entre el poder derivat d’una votació entre deu persones al si d’un tribunal i el poder emanat de la ciutadania, democràticament expressat a les urnes. Entre altres coses, perquè em sembla que un tribunal de garanties que resol en un sentit contrari al de la votació de tot un poble, deixa de ser percebut com a garantia de res.

Em sembla que el sistema judicial espanyol potser fa aigua per massa costats.

Em sembla que el senyor Joan Fuster —llicenciat en Dret, per cert—, tenia raó quan escrivia: «La veritat no sempre coincideix amb la justícia»; «Les lleis les fan els qui estan en condicions de respectar-les —i només perquè hi estan»; «Totes les lleis, a més, tenen un mateix objecte: protegir la compra-venda —i això ho explica tot»; «Quan algú s’erigeix en jutge del seu germà, és que ja ha decidit condemnar-lo»; «Quan diem “tinc dret”, ja hem fet trampa»; «La idea de justícia és la més corrosiva que ha inventat l’home. Amb ella gosa plantar cara a Déu, revoltar la societat i assassinar el seu veí». I em sembla, també, que tot açò que proclamava el senyor Joan Fuster en plena dictadura franquista potser continua sent invariablement cert i vigent en els nostres dies de suposada democràcia consolidada.

Em sembla que, després de la sentència de l’Estatut de Catalunya, hi ha un segon moment polític en què tot el món s’hauria d’haver posat les mans al cap. És a saber: quan el 20 de setembre de 2012 el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya Senyor Artús Mas i Gavarró (en aquell moment en absolt sospitós d’independentista) va demanar al Molt Honorable Senyor President del Govern d’Espanya Senyor Mariano Rajoy Brey intentar establir un pacte fiscal amb condicions semblants a les d’altres comunitats autònomes d’Espanya (llegiu ací: condicions semblants a les del concert basc). Em sembla que el colp sec que va fer la porta de la Moncloa quan el president espanyol li la va estampar als nassos per tota resposta encara ressona per les cases, els carrers, les places, la impressionabilitat i la dignitat dels ciutadans de Catalunya.

Em sembla que potser soc un il·lús, però que un estat no hauria de jugar amb les coses de menjar. Em sembla que qualsevol democràcia avançada hauria de garantir una distribució raonable dels recursos financers i pressupostaris, fonamentada en principis com l’equitat, la solidaritat, la redistribució proporcionada, l’optimització dels serveis públics, la distribució justa, la priorització del bé comú, la corresponsabilitat i l’anàlisi objectiva de necessitats, etc. —no en estratègies electoralistes, càlculs partidistes, voluntats d’espoliació, i mil i una formes d’egoisme i supremacisme colonialista, arribista i profitós.

Em sembla que l’actual sistema de finançament autonòmic és impropi d’un govern responsable, just, eficient i honest.

Em sembla —ai!— que fa més de dos anys que vivim permanentment instal·lats en la crispació i el despropòsit. I em sembla que fa vint o trenta pantalles que cada decisió politicojurídica (o juridicopolítica) que s’està prenent a Espanya alimenta més i més i més l’independentisme a Catalunya.

Em sembla que fa sis o set anys la independència de Catalunya era una contingència que hauria fet riure qualsevol analista seriós; i em sembla que a dia d’avui, en canvi, comença a ser un eventual escenari de difícil reversió. Em sembla que els responsables d’això no són només els líders polítics independentistes.

Em sembla que no m’equivocava molt aquell 1 d’octubre de fa dos anys quan, atònit i estupefacte, vaig veure en la televisió d’una habitació d’hotel les imatges que tots portem encara enganxades a la retina: les de les càrregues policials contra la població civil que volia votar en el denominat referèndum il·legal. Amb el cor en un pessic davant la imatge impossible d’una senyora major amb el cap badat ple de sang, em vaig dir internament: «Maria Santíssima! Ara sí que no hi ha qui ho pare açò. Catalunya es farà independent: en set dies, set mesos, set anys o set dècades. Però es farà independent.»

Em sembla que per a conviure amb algú no s’hi ha d’esgrimir odi i força, sinó respecte i l’amor. Em sembla que el verb conviure —com el verb estimar— no admet la conjugació en imperatiu

Em sembla que, en democràcia, els drets primordials són sempre els Drets Humans. I que entre els fonaments irreductibles de la Declaració Universal dels Drets Humans hi ha aquest principi: «la voluntat del poble ha de ser la base de l’autoritat del govern» (article 21 dels Drets Humans). Per això, em sembla que cap oligarquia politicojurídica (o juridicopolítica) no hauria de detenir el monopoli de la interpretació i l’aplicació de la justícia i la llei: particularment quan aquesta interpretació i aplicació és contrària a la voluntat expressada per un poble en les urnes.

Em sembla que si fa quatre o cinc anys s’haguera pactat la celebració d’un referèndum a Catalunya (com al seu dia es va fer al Quebec o a Escòcia), el secessionisme no hauria passat d’un vint o vint-i-cinc per cent. Em sembla que el projecte polític d’Espanya —com el del Canadà o el del Regne Unit al seu moment— n’hauria eixit saludablement repensat, reformulat i reforçat. I em sembla que els partits polítics majoritaris, PSOE i PP, haurien demostrat un molt lloable sentit de la responsabilitat si hagueren pactat amb els partits catalans un referèndum d’autodeterminació lliure, legal, civilitzat i democràtic —ni que fora per mitjà d’una reforma de la Constitució.

Em sembla que vincular al delicte de sedició llibertats fonamentals emparades pels Drets Humans, com la llibertat d’opinió i d’expressió, o la llibertat de reunió i d’associació pacífiques (articles 19 i 20 dels Drets Humans), comporta una antecedent i un risc enorme per al nostre sistema de drets i llibertat. Que m’ho semble a mi no hauria de preocupar ningú; però sí que em sembla que hauria de preocupar els demòcrates cabals i honestos que un jurista de prestigi com el magistrat i jurista valencià Joaquim Bosch i Grau haja volgut subratllar la contradicció següent en la sentència del Tribunal Suprem: «el límite de la barrera penal para la sedición habrá de situarse en la concurrencia de violencia o intimidación en el alzamiento tumultuario. Y el propio Tribunal Supremo ha reconocido que los llamamientos de los acusados fueron siempre a la protesta no violenta.» Em sembla que té raó, aquest magistrat, quan conclou que: «Lo más peligroso de la sentencia es su aplicación en el futuro y su impacto en las libertades. Con la letra de la resolución se puede condenar a altísimas penas de prisión a quienes protesten pacíficamente [...] Será irrelevante que esas conductas estáticas carezcan de violencia o intimidación.» Fins i tot, em sembla que podria compartir plenament amb ell la percepció que, arribats a aquest punt, l’esperança última per a corregir aquesta greu disfunció jurídica potser s’haurà de buscar en l’àmbit internacional i no en la justícia espanyola: «el Tribunal Europeo de Derechos Humanos habrá de valorar si resulta admisible lo que parece una interpretación sensiblemente restrictiva de los derechos humanos».

Em sembla que la violència s’ha de condemnar sempre, vinga de qui vinga. 

Em sembla que la paraula i el diàleg no solament són les armes més poderoses: també les més eficients.

Em sembla que el pacifisme que el poble català ha exhibit en els últims anys és exquisit i admirable. I em sembla que els qui intenten construir un relat vinculant el catalanisme a la violència ho fan amb mala fe i des de descarades posicions catalanòfobes. Això sí: a força d’insistir-hi potser faran bona, al final, la dita que «el profeta més que endevinar provoca».

Em sembla que els totalitarismes i els autoritarismes —incloent-hi, naturalment, les formes hipertròfiques del nacionalisme— són tots, sense excepcions, anorreadors i perniciosos.

Em sembla que valen més les abraçades que les banderes; més els besos que les proclames; més les persones que les consignes; més les mans que les pistoles; més la carn que els uniformes; més —molt i molt i molt més— les cançons tendres de l’amor que els himnes aspres de la guerra.

Em sembla que, en democràcia, els problemes polítics els han de resoldre els parlamentaris, no els magistrats. I em sembla que, en qualsevol societat civilitzada i democràtica, els conflictes s’han de dirimir amb urnes i no amb armes.

Em sembla que Xavi Hernández i Creus és el millor jugador de futbol que he conegut mai i que probablement mai no coneixeré. I em sembla que, igualment, Pep Guardiola és el millor entrenador de futbol que he conegut mai i que probablement mai no coneixeré. Em sembla que això no els confereix cap autoritat intel·lectual ni cap garantia d’infal·libilitat. Però em sembla que els honora el compromís cívic que han assumit de denunciar públicament allò que els sembla una injustícia. I em sembla que és més honorable publicitar l’afany de llibertat que no anunciar, cobrant bons diners, les cases d’apostes i negocis de joc. Em sembla normal que a ells els semble una injustícia, la repressió judicial contra els polítics empresonats: potser perquè també a mi m’ho sembla, una injustícia. Em sembla que els presos polítics són presos polítics: presos polítics de manual. I també em sembla que la detenció i l’empresonament dels líders polítics catalans, contrastadament pacífics, no solament és una vergonya: és també una aposta segura pel trencament i la irreversibilitat de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Afegir-hi ara una sentència condemnatòria amb cent anys de presó, en total, significa la puntilla (en termes de tauromàquia) per a qualsevol solució política i dialogada mínimament satisfactòria.

Em sembla que és de mal engolir que, en un moment com l’actual, el nivell dels polítics d’Espanya quede retratat amb aquesta brillant, sensible, documentada, solidària, tendra, erudita i responsable declaració d’una flamant candidata al Senat, cap de llista del seu partit per la circumscripció de Cantàbria: «Si a Companys lo asesinaron fue porque eliminó un estado constitucional.»

Em sembla que és molt humana i comprensible —i compartible!— la confessió que ha fet en Twitter el senyor Vicent Flor, director de la Institució Alfons el Magnànim: «Sent una ràbia molt profunda quan observe persones que es consideren demòcrates justificar les retallades de drets civils i de llibertats púbiques o a governs que mantenen la llei mordassa. Un liberal clàssic qualsevol era més progressista que vosaltres...» I em sembla que també hi compartisc el diagnòstic i la pregunta quan, en un altre tuit, sospesa: «Estem veient les conseqüències del fracàs del diàleg i la convivència. Ara què?»

Em sembla que en el futur es lamentaran —greument— decisions, sentències, inhibicions, actituds, silencis i indolències que ara mateix poden semblar normals. Però que no ho són.

Em sembla, finalment, que potser no hauria d’haver escrit aquest article tan llarg i amb tants judicis de valor, perquè —així m’ho sembla— potser alguns familiars, amics, coneguts i saludats se’n podran sentir incòmodes, discrepants, molests o importunats: pel simple fet que tot això em sembla que és com em sembla que és. Els en demane disculpes. I els aclarisc de seguida que tot això són només coses que em semblen: però que és possible —i fins i tot probable— que jo estiga molt equivocat. I que siguen ells els qui tinguen tota la raó en la percepció del conflicte (i no jo).

Hauran de comprendre —això sí— que si m’he decidit a escriure aquest extensíssim paper és perquè de cap de les maneres no voldria, si el destí em regala salut, arribar a vell i haver de mirar els meus fills als ulls en silenci, sense tindre una resposta. Vull dir: sense tindre una resposta per a la pregunta que m’hi podrien fer. Ço és: «Papà. I quan se’n va eixir de mare tot això de Catalunya, i d’Espanya, i de la democràcia... Era quan tu escrivies totes les setmanes en premsa, veritat? Com és que no vas arribar a dir mai què et semblava, tot allò que estava passant? Va ser per por, per vergonya, per comoditat, per interés, per covardia?

Només d’imaginar-ne la possible escena se m’entretalla la respiració i em venen unes inopinades i incontenibles ganes de plorar: ofegadament, amargament, oprimidament. M’ho sàpiguen perdonar, vostés, però em sembla que el vell que potser un dia seré, i els demòcrates cabals i honestos que confie que un dia seran els meus fill, ben en mereixien una resposta: aquesta resposta —em sembla que.