Afters

VALÈNCIA. Fa uns dies havia d’agafar un tren per a anar a votar al meu poble. Vaig passar per davant de la porta d’un after a l’hora en què les ciutats tornen a la seua dolçor ingènua de natilles per a turistes. Hi havia cua, una vintena de persones, xics i xiques amb xandall, jaquetes Caroche de més edat que ells, caçadores bombers sense pamflets ni filosofia terrorista en les butxaques. Anava amb bicicleta. Un parell es van apartar per a deixar-me lliure el carril. “On vas tan ràpid?”, em van preguntar. No patiu, que torne.

Després de la nit hi pot haver més nit. Un after comença la seua ignició a la mateixa hora en què la meua iaia posava el putxero al foc. Les persones after li fan un forat al dia i es claven dins assumint altres riscos. El fetge i el cor se la juguen. No em diguen que no hi ha música. No em diguen que no hi ha lisèrgia. No em diguen que no hi ha amor.

Quan venia de festa a València —no fa tant, vaig ser un jove tardà— vaig acabar alguns matins en eixe after. La primera vegada vaig entrar no massa convençut. M’havien parlat tan malament dels afters... Una vegada vaig baixar els escalons, contemplí les llums, les cares, com ballaven d’enfebrats. Entrava al bany, tornava a la pista, algú se m’acostava i jo deia sí o li deia no. L’after no és un altre món, més aïna és un planeta en el centre ferruginós d’un altre planeta. La velocitat a la qual et llances quan vols rodar una estona aigua amunt. No em diguen que no han estat en un. No em diguen que no han entrat a un museu a vore una exposició d’art postmodern. No em diguen que els Reixos són els pares.

Al tren, de camí al col·legi electoral, em posí a llegir: “Volies morir de vell al teu poble. / No contemplaves res millor. / Deus d’haver-te perdut pel camí per a creure que el camí és morir on nasqueres. / Què esperaves de la vida? / Quina manera de amputar-te els braços”. I allí estava el riu i el meu poble, amb aquella tristor de matí de diumenge a primera hora, aquella que tant s’assembla al bar del trinquet els dies sense partida.

A la porta del col·legi també hi havia cua. Faltaven vint-i-cinc minuts per a obrir. La democràcia no dorm, diuen. Més o menys hi havia la mateixa gent esperant que en l’after. Xicons i xicones? No, hòmens i dones grans. Algunes cares conegudes. Gent a la qual li va mal el fred i la humitat. Gent que vota i se’n va a missa de nou i mitja. Gent que posa taules i gent que espera que li servisquen el primer. Dos minuts abans que tocara obrir algú li va dir a un policia que era l’hora. Però no era dia de baixar la guàrdia i l’agent va demanar paciència.

Vaig votar. Malgrat que votar s’assembla cada vegada més a saber que uns altres disfruten d’un encontre carnal i apetitós un pis més amunt. Vaig agafar un altre tren. Torní a la ciutat de l’after. Ja no hi havia gent a l’exterior del local. Una dona passejava al seu gos i el gos va pixar vora la porta de l’after. Els gossos són únics a l’hora de bressolar metàfores com eixa. Igual que la dona, papereta en mà, dirigint-se cap a l’urna. Potser fora una altra metàfora.

Potser vaig perdent la por. En els afters t’arreglen l’ànima. El mateix que en els col·legis electorals.