Ansietat

És dijous, ben entrada la nit, hora de preparar el sopar. Òbric i tanque portes, calaixos, bosses. Ametles que sobraren de la recepta del cap de setmana, que agafe ara en un grapat i m’emporte a la boca com un animal. Papes del diumenge que, encordellades, romanen a la vista durant dies com una provocació, i sonen encara cruixents quan les esclafe amb les dents. Em tranquil·litza la làmina salada trencant-se al ritme de les mandíbules. Em sent fort desfent coses. Estic a soles. Estic destruint.

He comprat una botella de vi que òbric sense elegància. És un espumós roig de baixa qualitat que servisc en got xicotet. Renuncie a tota distinció. No és un moment màgic guanyat a la rutina. És mala sang. Verí. Encenc un cigarret, fume i note com em rebolica l’estómac. Compte quants n’he fumat al llarg del dia. El mantinc en la boca, expulsant el fum cap a la finestra. Prenc un grapat d’ametles. Es barregen amb el sabor de la nicotina.

Òbric bosses, relativitze l’eficàcia de la dieta, a estes altures de la setmana. Engreixe dia a dia, minut a minut. Amb cada mos imprevist. Passe la mà pel ventre i calcule la desfeta dels impulsos. Fume molt quan no puc pensar. Mire les mans, tremoloses per una afectació lleu en el sistema nerviós. Res important. Però ara veig l’agitació exagerada, més acusada.

Fes-te fort. Fa vint anys d’estes paraules que encara no sé si tenen la bondat d’un consell o presagiaven la imminència d’un perill. En aquell moment la fortalesa era una virtut i quasi una obligació per a qui havia de buscar-se la vida en condicions ben dures. Fa quinze anys que eixa persona no existix, però el “fes-te fort” perdura com les paraules d’un oracle.

“La meua psicòloga diu…”, però de seguida li perd el fil de la conversa. M’hi fixe més en els gestos que en el contingut, en el buit que espenta a parlar que en la paraula. Em fascinen els detalls, el lloc d’enunciació dels drames. Crec més en les actituds que en els caràcters. Més en la sintaxi que en la morfologia. En els significats bambolejats pels contextos que en l’abisme de l’etimologia.

Tinc encara diazepam, per si torna la voràgine.

Cuine i mire el mòbil. Faig passar vídeos estridents de dones que ballen, jóvens que fan sèries d’abdominals i iaies que preparen receptes casolanes. És contradictori: com més contingut consumisc, més paralitzat em sent. No és contradictori, ben pensat. He passat deu minuts mirant bovades. En Instagram veig la narració d’escenes vibrants, i sent vergonya. En Twitter llig converses ridícules. Res té valor, pense.

Torne al sopar. Tinc a mà el paquet de tabac. El guarde per a perdre’l de vista. Mastegue papes com una trituradora. I mastegue també eixa frase. Fes-te fort.

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas (2019).

@J_MartinezRubio