Morts en vida

Una de les notícies recents més estrambòtiques informa d’un tutorial de TikTok sobre què fer si t’enterren viu. Per a ser breus, pareix que només cal obrir o foradar la tapa del taüt amb una sabata, cobrir-te la boca i el nas amb un mocador i reptar com un cuc per la terra cap a la superfície. Al marge de les infinites variants que ignora esta teoria (si et colguen davall ciment, en un nínxol, si et porten a incinerar o t’aboquen al compost i se t’engul com les arenes movedisses, etcètera), he pensat en un germà meu que va tot l’any amb xancles.

Després de telefonar al germà per tal d’advertir-lo sobre el perill de no calçar un bon parell de sabates i tindre a mà un mocador de cotó, pense en dos coses. Una: com n’és de difícil, que hui et sepulten viu, ja que en els centres de salut només et donen cita si estàs mort. Així, la mateixa cita fa el servici de certificat de defunció, cosa realment pràctica. La segona és Poe i la seua fòbia a que l’enterraren viu, una por prou habitual en la morbosa època victoriana. De fet, tinc entés que, atesa l’obsessió generalitzada amb la inhumació en viu, llavors es van enginyar no pocs taüts amb mecanismes d’obertura interna.

Tot això m’ha portat a la memòria a Peter Freuchen, el viatger i explorador àrtic gros com un campanar. En el seu llibre El viking errant: la meua vida i aventures (1953), Freuchen explica que en 1923, durant una de les seues expedicions, una espantosa tempesta àrtica el va obligar a refugiar-se davall del trineu. (Els gossos ja s’havien clavat en una fondalada al costat d’una penya.) Quan l’oratge va amainar, s’havia format una capa de gel tan dura sobre el trineu que Peter va quedar enterrat en vida. Però, com aquell qui res, amb un graciós moviment peristàltic es va procurar una femta –que hem de suposar adient a la seua corpulència– i, amb els excrements congelats, es va fabricar un cisell amb què va trencar el gel. I així va fugir de la mort blanca. Això demostra que, a vegades, tot el que cal per a eixir d’un marronàs és fer-lo servir en la seua contra.

Una tercera precaució és cerciorar-nos abans de si ja vivim enterrats en un muntó de postmerda que ni tan sols servix per a obrir un forat i eixir-ne, ja que, com que l’hivern rigorós ens defuig, no es congela.

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

@jeanmurdock_