La cartografia amb les cicatrius de València continua ampliant-se. Ara amb l'obra ‘No ens cansarem’.
VALÈNCIA. La sala 103 del Museu Reina Sofia -en ple epicentre del foc al qual es va enfrontar Borja-Villel- suposa una immersió entre el costumisme i la revolta valenciana. Encapsula una manera d'estar, la de la València de 2015, mentres sonen pasdobles. Presidix, a manera de manifest, la instal·lació del malagueny Rogelio López Cuenca: el plànol de la ciutat filat, igual que en una investigació policial, pels conflictes oberts, els moviments de protesta. Una urbs acarnissada, l'expressió d'una atmosfera que arribant del subsol estava a punt de provocar un canvi d'estat.
És el Mapa de València creat per a l'exposició Radical Geographics que es va mantindre en l'IVAM en 2016, a partir del treball col·lectiu d'un grup de tretze persones en col·laboració amb la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València. De la Punta a la torre Miramar, del vell Nou Mestalla a la destrucció de l’horta… una cartografia de les cicatrius d'una ciutat en relació amb el seu territori, la seua vida i el seu poder; una composició feta d'atestats.
La temptació davant d'eixe mapa passa per considerar-lo una obra acabada; una fotografia detinguda. La prova que més aïna és un mapatge en progrés arriba amb l'última intervenció d'Anaïs Florin -nascuda a Cannes, establida a València- titulada No ens cansarem. En col·laboració amb la Comissió Ciutat-Port, ha alçat un mural que recull la varietat de lemes en contra de l'expansió del Port des dels anys 80 fins ara. De la platja de Natzaret a la ZAL, de la Punta al projecte d'ampliació nord. És un reflex, diuen, de “la resposta incansable i continuada de veïnes i col·lectius” en contra “del caràcter sistèmic de la violència exercida sobre el territori local per part de l'entitat portuària”.
En la façana posterior d'una casa en la Punta, encaixada entre algunes de les capes en conflicte, amb el paisatge portuari de fons, les parets s'assemblen a una pell tatuada amb esta retafila de missatges: Bajo el asfalto está la playa de Natzaret / Port assassí de l’horta / Queremos parque, no Puerto / ZAL il·legal, la volem tota verda / No a la ZAL / No a l’ampliació del Port. Els lemes han sigut extrets a partir de la consulta de Natzaretpèdia, l'instrument memorístic dels veïns de Natzaret.
La humilitat de l'immoble, en contrast amb l'horitzó amenaçador, acreix la voluntat de la intervenció per a mostrar la fragilitat del territori, en aparença una presa fàcil. Al mateix temps, exhibix una història combatent i contextualitza la lluita contra l'ampliació del port dins d'un procés que ve des de lluny. Eixa tensió entre desenvolupament i desenvolupisme, entre la ciutat com a suport extractiu o com a fi en si mateixa, continua supurant des de la pràctica artística. És el mètode amb el qual expandir l'atenció, habitualment enclaustrada dins d'un públic expert.
L'obra de Florin té continuïtat amb el seu propi treball de recopilació en defensa de l’horta, amb el nom ‘a hores d’ara’, compartit amb Alba Herrero i Natalia Castellanos. “És un arxiu digital que engloba les experiències i sabors de les persones i col·lectius que l'han defesa durant les últimes dècades”. És una caixa negra en procés, amb “aquelles agressions urbanístiques sobre les quals s'ha pogut rastrejar una resposta social (…), algunes amb èxit i altres no, però sempre plenes d'aprenentatge”.
Florin procura un cert exercici de retenció d'un llegat que, al mateix ritme que els mateios bancals, podria haver anat desapareixent. “En els darrers cinquanta anys -advertix- l'Horta de València ha retrocedit un 64%, ho ha fet en nom del progrés, de la seguretat ciutadana, del creixement poblacional, de la cultura i de l'especulació urbańsitica (…) Ha comportat una forta fragmentació territorial i un mal, en la majoria dels casos, irreparable. Des del principi, són abundants les veus que s'han alçat enfront d'aquestes agressions territorials (…) Les diferents estratègies desenvolupades al llarg dels anys suposen un llegat col·lectiu en termes d'aprenentatge compartits i memòria social”.
L'arxiu acaba evidenciant que, com va succeir en exemples paradigmàtics com la lluita pel Saler o el Jardí del Túria, el treball artístic i gràfic es va convertir en catalitzador. En un cas recent, en la destrucció del Forn de Barraca, el disseny de Diego Mir va intervindre amb potència en el llenguatge d'allò simbòlic. Representa el poder de l'ofici per a apuntalar consciències col·lectives, però també genera el debat de si és un aparellament massa escàs i excepcional.
Davall l'asfalt està la platja, insistix el mural en la caseta de la Punta. I sobre la pell d'esta façana estan les causes que, una vegada cimentades, van semblar deixar d'existir. Els arxius i l'art pretenen no oblidar-lo. El mapa de Rogelio López Cuenca, de poder actualitzar-se hui, necessitaria ja de més fils. És la prova que es tracta d'una lectura inconclusa. L'evidència que la tensió entre el desenvolupament i el territori continua dempeus i continua necessitant veus.