Berfull, l’olor del final

Quan travesses l’arc d’entrada el primer que sents és una olor profunda de terra i d’absència. A la dreta hi ha un casalot que fou senyorial i que ara ja només és l’esquelet del que era. A dins queden, ennegrides d’algun incendi, bigues de fusta corcada sostenint pisos ja esvaïts. Queden també les escales i una acumulació informe de plàstic i de teles podrides, i parets color crema sobre les quals s’intuïxen els motius florals que les decoraven. Al costat de la porta en teoria tapiada hi ha, tot deixat i absurd, un inodor blanc. L’únic carrer del poble està tallat per una muntanya d’enderrocs per damunt dels quals brollen les branques d’una, de dos, de dos-mil figueres. La resta de façanes d’esta banda s’inclinen temeràriament, com volent abraçar-les. No falta molt perquè també caiguen. Hi ha una ermita de l’any 1897 sense bancs, ni altar: oberta al cel. Algunes cases encara tenen patis amb figueres totalitàries i llars amb marques fosques de focs passats.

Berfull és –era– un poble de la Ribera Alta amb vint-i-tres cases, un casalot i una ermita, envoltats tots per una precària muralla del segle XVI o XVII. Diuen que fou fundat en el segle XI o XII, però el testimoni escrit més antic on apareix és de 1348: un privilegi de Pere el Cerimoniós a Jaume Esplugues, primer senyor conegut d’una població que aleshores, com gran part de la Ribera del Xúquer, era lloc de vassalls musulmans treballadors de la terra, que en 1520 esdevingueren moriscos a la força: convertits maldestrament i alguns degollats després. Fins a 1574 formà part de l’Ènova i més avant esdevingué municipi independent. El 1609 tot canvià. Els moriscos foren expulsats. Els de Berfull també: fou el seu primer abandonament. Dels vint focs que tenia el llogaret l’any de l’expulsió, només en quedaven huit el 1646. Així continuà la seua vida durant un parell de segles fins que passà a pertànyer a Rafelguaraf. Era 1846.

Però Berfull, un dia, començà a dessagnar-se d’habitants. Fou ja en el segle XX. L’any 2000 encara en tenia deu o quinze. Ara, oficialment, no en té cap. Una ajuda frustrada de la Generalitat volgué evitar la ruïna que constate mentres resseguisc el curs de la sèquia que discorre paral·lela al poble. L’envolte per a arribar a l’altra banda del carrer barrat. Hi ha cadires per terra, roba, una nevera, tres o quatre cases en peu tancades, potser ocupades, i la mateixa flaire humida i densa. És així, pense, com s’acaba una història. És eixa, pense també, l’olor que fa el final.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno