Cafeïna i paracetamol, la gasolina de la nostra generació - Vicent Marco

VALÈNCIA. Un general de Silicon Valley, un d'aquells que acompanyen el càrrec militar amb les paraules director, mànager, executiu... Un CEO pronunciat si i o que en anglés tot sona més pro, un dels molts que du americana i esportives lluentes d'alguna start-up que ja va desaparéixer. Comentava aquell gurú en una entrevista que el rendiment de la seua plantilla havia apujat significativament des que oferia debades als treballadors painkillers and energy drinks. Neveres planes de refrescos amb cafeïna, taurina i altres substàncies estimulants, acompanyades de farmacioles on mai faltaven els clàssics ibuprofens i paracetamols. Enganyar el cos per combatre la son i els maldecaps, no deixar que una contractura et deixe unes hores sense produir, una estratègia lògica en la mansió del capitalisme més extremadament competitiu. La ciència avala que l'efecte de la cafeïna i el paracetamol combinat és més eficaç i durador. La realitat confirma que a la vall de la silicona l'abús de drogues estimulants és un problema greu. Un poc com passa a Xàtiva, on un recent estudi de les aigües residuals ha determinat que hi ha una ingesta preocupant d'antidepressius i ansiolítics entre la població.

No cal que ho diguen des dels Estats Units, on els opiacis són un problema de primera magnitud. Ací ja ho cantava Rosendo: "cocaína para trabajar, porque mi curro me lo exige", barrejada amb "pastillas de freno, a toda pastilla" dels Estopa. És impossible parlar d'una generació concreta sense caure en el victimisme i les generalitzacions injustes. Tot i això, i amb temor que Emma Zafón em marmole per l'atreviment, la realitat de molts nascuts entre els anys 70 i els 90 és eixa: cafeïna i paracetamol. La meua veïna, treballadora incansable ella, es va gastar pràcticament tot l'extra que ha guanyat al seu bar desllomant-se durant les falles en acudir des d'aleshores diàriament a fisioteràpia. La cafeteria no l'ha tancada mai, això és un últim recurs només aplicable en algun cas extrem com una pandèmia o una defunció. Parar és un luxe, fins i tot un luxe major al de viatjar, perquè el turisme t'obliga a fer mil coses en poc de temps per a aprofitar el dia —i sembla una obligació social eixa escapada estacional—, parar és el contrari, tindre temps per respirar i pensar. Eixe temps que no tenen tantes persones de mitjana edat que fan piruetes per anar al gimnàs, treballar més hores de les que cal al dia, i no caure en l'alcoholisme social.

En eixa espiral de no trobar mai temps per cuinar, d'aprofitar els dissabtes per a fer la compra setmanal a l'hipermercat, de somiar amb l’aperitiu exprés de dijous, de no frustrar-te cada divendres de matí perquè no trobes calcetins emparellats al calaix, triomfa tot allò que t'estalvia temps. Menjar preparat, la compra a casa, eixugadora, escuraplats, camises que no es taquen i no cal planxar, apps per a lligar... I si tens descendència, piruetes entre iaios, matineres, extraescolars i hores furtades a la son per arribar a quasi tot. Qui té temps per a llegir açò? Tal volta en la pausa per al café —cafeïna en vena— de la faena aprofitem per a saciar la nostra necessitat de dopamina amb un poc de voyeurisme de smartphone i llegim transversalment algun text que ens recomana Google. Si has caigut en este, et pregunte "Com vas?" i pots triar entre les tres respostes habituals: la irònica "A peu"; la políticament correcta i reduccionista "Tot bé", o la més habitual en casos de confiança, "Estressat", o la variant "A tope". Tres respostes que se succeïen en eixe espectacular encontre anual per l'aniversari de Valencia Plaza, tretze anys unint polítics i agents culturals en el mateix espai. Està tot el món allí, i cal anar, saludar, somriure, semblar feliç i descansat, dissimular la falta de son, apretar fort la mà, no entropessar com Biden, que això funciona malament entre l'electorat.

Has vist recentment l'horitzó? Pregunta recorrent de Yoko Ono que amaga des de fa vora 50 anys una idea: no parem mai. Escoltar i no sentir, observar en compte de vore, viure i no sobreviure, menjar i no engolir... Converses superficials disfressades d'amistat, vi per a sopar que calma l'ansietat, paquets d'Amazon Prime en oferta especial. Tot això amanit amb unes quantes imposicions estètiques, pressió social —el xiquet per a quan?—, pellfinisme i cinisme. Un còctel explosiu d'implants i vitamines, d'insomni i bitcoins, d'òvuls congelats i hate en Instagram. Ruralitat de cap de setmana en el poble despoblat, divorci exprés, batut de proteïnes i diazepam, la combinació guanyadora en la loteria dels quarantons. Divendres de vidre i cristall, dilluns de dejú intermitent, somnis de VIP mentre apuja el preu del lloguer. Projectar la teua infelicitat en tot el que et rodeja, voler més que no millor, recordar les decisions equivocades i contar els passos diaris amb un rellotget on mires l'hora, però no la veus. Una sèrie nova que cal vore per no quedar obsolet, cassalla en l'esmorzar un diumenge, vesprada al parc fent tuits... Lizzi Caplan en Fleishman in Trouble, minisèrie de Disney+ ho deixa clar: "Mai seràs més jove que hui", per molt que et divorcies o tornes a viure com quan no et preocupava la pressió arterial, el colesterol ni la ressaca.

Tot açò des del privilegi, de qui obri la nevera i sempre troba coses que menjar. D'aquells que tenen al seu abast oferta gastronòmica, cultural i esportiva, cada dia, i molts forns on poder comprar el pa. Un pa reposat, de massa mare, que es queda a l'aparador perquè has comprat un succedani més car al supermercat exprés obert fins a més tard. De vegades en eixa escapada, en eixa fugida de la urbanitat de la urbs, et planteges no tornar-hi. Dubtes acumulats com els quefers, reconéixer els noms dels pardals, tornar a saludar els veïns pel seu nom, si és que alguna volta això t'ha passat. M'ataca sobtadament la migranya, paracetamol d'un gram, hui dinaré ensalada precuinada, com si això és poguera cuinar. Em ve al cap un acudit: "-Carinyo, he cremat el sopar, tocarà demanar pizza! / -Com has sigut capaç de cremar una ensalada? / -M'ho he hagut de treballar, no et cregues!".

Volem trobar la pizza prefabricada de millor qualitat, i ens oblidem d'eixa ensalada fresca amb tomaques del bancal. Café de Guatemala, espàrrecs del Perú, xia de Bolívia i un nou iPhone fet a la Xina per a controlar què fa el teu antic crush. Ja estic barrejant massa llavoretes amb la tònica i la ginebra, serà qüestió de tancar els ulls que l'alarma sona en cinc hores. Tanque la paradeta, em gite rumiant, culpa dels comentaris dels crytptobros que parlen de treball dur i dels impostos com a robatori que se m'han engarrofat. Si has arribat fins al final, gràcies pel temps invertit en parar, llegir, reflexionar, pensar... possiblement café en mà, un tallat amb llet d'avena, que fa gust de correu electrònic que encara no has tingut temps de revisar. No seria fill del meu temps si no et demanara retuit i like, però sospite que per això cal dedicar uns minuts, bé preuat, que ja he esgotat, ha desaparegut el crèdit com eixos somnis que tenies quan et deien "somiar és debades". Quina fal·làcia més gran, la frustració té un preu molt car quan la moneda a l'aire de la cultura de l'esforç sempre cau creu o cara segons un codi postal i un carnet d'identitat.