Caliquenyo: música, coques i truites al cor de Benimaclet  - Marta Moreira

Des del segle XIX les dones fabricaven a mà estos purets amb fulles de tabac que es cultivaven en parcel·les agrícoles d'algunes comarques com la Canal de Navarrés i s'assecaven al sol posteriorment. Després es distribuïen de contraban pels bars i establiments dels pobles circumdants. “Puret, valencià i il·legal… era el nom perfecte per a un local en Benimaclet, no?”, comenta de broma Arturo Ruiz, el propietari del bar de truites, coques i cerveses que porta un any agitant les vesprades i les nits d'este barri jove i insular.

Estem en el carrer d'Utiel, a dos minuts caminant del pub Tulsa, el centre social-bar Terra, el veterà Pata Negra i el nou restaurant NoNom del qual tant se sent parlar últimament. En altres paraules, estem en el rovellet de l'ou de Benimaclet, en el bar on, de fet, confluïxen molts treballadors d'hostaleria quan acaben la seua jornada. Arturo, que anteriorment havia pres part en altres negocis del barri, portava un temps buscant este local que fa xamfrà i que abans albergava una verduleria. Coneix molt bé esta zona de la ciutat perquè es va criar en l'avinguda de Catalunya, “quan tot era horta” i jugava per ací "fent maldats".

Després de la reforma, que va dissenyar ell mateix fins a l'últim detall, el que ens trobem és una enorme vidriera que deixa vore des del carrer les ja conegudes delícies del Caliquenyo. Ací la cosa va de fluir i mesclar-se. Veem molta socialització entre la barra, la contrabarra i les taules baixes. Ajuda, sens dubte, la música que es punxa o es toca en directe amb bon nivell de volum. Ací no es fan escarafalls a res: rumba, reggae, flamenc. Els divendres sempre actua algun músic local, i els dimecres toca jam. Arturo té darrere de la barra un calaix flamenc i una guitarra per si algun client se'n ve amunt sobtadament.

Les parets del local també tenen el seu punt: una d'elles està entapissada amb finestres rescatades d'enderrocs que després han sigut pintades de blanc; en altres murs s'ha construït una espècie de jardí vertical amb els llibres d'anatomia i literatura de la biblioteca del pare d'Arturo, que era metge; també hi ha un espai consagrat a la gran afició del propietari pels còmics: veem portades emmarcades de Robert Crumb i els Freak Brothers, que són les mascotes oficioses del Caliquenyo.

I per a menjar, què?

A més de la cervesa (per cert, tenen Antiga, la marca artesanal de Catarroja), la principal atracció del bar és la vitrina on s'exposa cada dia un ampli assotit de truites i coques a l'estil de la Marina. S'elaboren cada dia en un obrador pròxim que en el seu moment formava part de la cadena de forns Paníacos que va fundar Arturo fa anys, i que va haver de tancar poc abans de la pandèmia. “Se'n va anar a pic, em vaig arruïnar. La gent preferix menjar pa de Mercadona. Són coses que passen en els negocis”, resumix categòric, però sense apunt de drama. Ara té motius per a estar content, perquè el seu model de bar amb tapes senzilles, però bones, funciona. “Cada vegada ve a vore'ns més gent de l'altra banda del 'Charco', que és com anomenem ací tot allò que passa més enllà de Primat Reig”.

El funcionament de Caliquenyo és deliberadament senzill i relaxat. Cada dia s'elaboren quinze truites de diferents sabors -moniato i formatge de cabra (una de les més populars); sobrassada; faves i alls tendres (un clàssic valencià); botifarra amb formatge de cabra; xistorra; porros; amb trufa, etc.-. Se servixen a temperatura ambient (encara que si ho demanes, li poden pegar una calfadera al microones), a 3 euros el pinxo, i quan s'acaben, s'acaben. No hi ha més. Si sobren, se les menja el famolenc equip d'empleats. Són de grandària mitjana, sucoses i venen ben farcidetes de xitxa. Es mengen soles, vaja.

Les truites compartixen fama amb les coques, que es fan a mà i tenen una massa molt suau i esponjosa. Base de trossets de tomaca natural amb embotit, o d'alvocat i amb sardina fumada; o de formatge amb salmó fumat. Com a complement, les gildes. Les servix un proveïdor extern, tenen molta qualitat i costen 2 euros la unitat. Amb anxova o amb aladroc; amb formatge, polp o gamba; amb piparra dolça o coenta… Visca la gilda!

Este és un bar de tapes sense cuina, però honest. Arturo no té cap problema a explicar d'on procedix cada proposta de la carta. Confia en els seus proveïdors, perquè els ha triat amb criteri. A este apartat pertanyen els xoriços al vi, la titaina (elaborada a Castelló), l'hummus o el bava ganush. També el pastís rus (que ve d'Osca), però no les altres dos postres: el pastís casolà de formatge de forn i el pastís de cervesa Guiness els elaboren diàriament en el seu obrador.

El perfil de la clientela, en tot cas, és una miqueta diferent del de moltes de les cerveseries de Benimaclet. Aparentment hi ha menys estudiants i l'edat mitjana és d'uns 35 anys. “És un barri difícil per a posar cerveses a 3 euros -admet Arturo-. Però sí que hi havia un tipus de públic que buscava un lloc diferent, amb un puntet més de qualitat, encara que sense perdre l'essència de Benimaclet”. En realitat, són preus més que raonables a Russafa, per exemple, però amb l'avantatge afegit de no patir la massificació del centre.

Resumint, Caliquenyo és un lloc molt benimacleter -no tanca cap dia de la setmana, té molta xala i és 100% dog friendly-, però amb un punt diferencial. De moment obrin per les vesprades fins a la 1:30 de la matinada, però d'ací a unes setmanes inauguraran la terrassa i, amb ella, l'horari d'obertura començarà a migdia per a donar també servici de vermudet i aperitiu. Definitivament, val la pena creuar el Charco.